Hi
ha una cosa que us agrada molt als catalans: les calçotades. Bé, hi
ha diverses coses que us agraden molt, als catalans, i probablement
les calçotades no són, ni de lluny, una de les més
representatives. Però m'agrada començar els articles amb una hòstia
de demagògia pura a la cara del lector. Per avisar-lo del pa que
s'hi cou, a casa meva.
Si
vius a Catalunya, quan arriba febrer ja pots agafar l'agenda i
calar-li foc, perquè tots els putos caps de setmana els tindràs
ocupats amb una calçotada o dues. De fet, a alguns pobles del
Principat el febrer i el març tenen, per llei, tots els caps de
setmana de tres dies, a fi que els vilatans disposin de temps
suficient per cel·lebrar totes les calçotades que reclamen els
diversos imperatius socials. N'has d'organitzar una amb els de la
feina, una amb els teus amics, una altra amb els amics de la teva
parella, una amb els de l'equip de futbol, una amb els companys de la
universitat, una amb la família, una amb els amics d'infància, una
amb els del club de lectura nudista, una amb els de l'Associació d'Amics d'Israel i fins i tot una calçotada anarko-vegan-queer amb els de l'assamblea popular del barri. Podria estar-me fins demà
ennumerant molts altres grups, cadascun dels quals t'exigeix una
calçotada pròpia, però és tard i vol ploure. És cert que podríeu organitzar una
macro-calçotada amb centenars de persones, però vosaltres sou
catalans, no andalusos o gitanos. No podeu barrejar els vostres
diversos cercles socials. Hi ha en joc la identitat.
Durant
dos mesos entres en una espiral insensata i voraç de calçotades que
ocupen tot el teu temps. La teva vida consisteix a ser devorat per un
grup de whatsapp bullent on es planifiquen i executen les compres
d'àpats goliards per a més de 20 persones, conduir el cotxe cap a
cases rurals o merenderos perduts per aquests móns de Déu,
perseguir a la gent perquè paguin els deutes, endrapar com si fos el
dia abans d'una guerra, beure per suportar les eternes hores d'infern
social, escoltar i riure les mateixes opinions i gracietes de
tertulià sobre l'actualitat política, magnificar cada cop amb més
mandra els pàl·lids progressos laborals i emocionals que has
aconseguit des de l'última trobada i fingir que t'interessen i et
creus els dels altres, lluitar durant tota la setmana contra els
dolors estomacals per poder estar fresc el dissabte següent i
suportar una humiliació pública de fotos compartides al Facebook on
apareixes més calb i borratxo que mai, però amb una pitet
descomunal i la boca empastifada del que sembla ser, a primer cop
d'ull, merda.
Però
quan per fi arriba el final d'aquesta marató socio-gastronòmica, no
és la placidesa la que et dóna la benvinguda, sinó una mena
d'inquietud existencial que et rosega, com si ara que has recuperat
el control de la teva vida no sabessis què collons fer amb ella.
Panteixant, amb els ulls afonats, la panxa palpitant i encesa,
devastada per cruels digestions, i l'esperit derrotat pel feixuc pes
de tribulacions misantropes i nihilistes, et quedes anxovat a casa
tot el cap de setmana, sense llum, amb les persianes tancades a pesar
dels fètids gasos que s'escolen pel teu cul i podreixen la cambra.
Estàs perdut. Estàs desorientat. Odies a tothom, sobretot a tu
mateix. No trobes sentit a res. T'has acostumat a ser un engranatge d'aquell mecanisme diví anomenat "època de calçotades". La llibertat et sembla un càstig i
finalment et talles les venes a la banyera. El nombre més alt de
suïcidis a Catalunya es produeix entre finals de març i principis
d'abril, quan s'acaben les calçotades. És una dada ben coneguda,
però els diaris no ho diuen mai per culpa de la pèrfida Unió de
Pagesos.
Els
ingredients essencials d'una calçotada són els calçots, la salsa
romesco, carn diversa, pa de pagès, graelles, material per fer foc,
papers de diari i, sobretot, cocaïna. Els propòsits de la ingesta
d'aquesta droga són dos. El primer, desfermar una loquacitat absurda
per poder xerrar durant hores amb gent a la que odies en secret. I el
segon, però no menys important, perdre l'apetit, un dels efectes
secundaris menys comentats de la farlopa, però que en aquest cas ens
ajudarà a mantenir-nos lluny de la temptació de menjar ni un sol
calçot. NI UN DE SOL. No sóc el primer que assenyala amb un fil de
bava penjant de la boca que l'Emperador va despullat, però no per
això em privaré d'assegurar, foll com un profeta que baixa de la
muntanya després de parlar amb Déu, que el calçot tan sols és una
mena de ceba llarga que no té gust, només regust. Però un regust
que, a més, és atroç. En poques ocasions el xovinisme català
rellueix amb tanta força com amb la defensa dels calçots.
És
molt habitual escoltar com els saberuts pontifiquen que la gràcia
d'aquesta verdura és, precisament, la salsa romesco. Com que sembla
ser que una puta ceba de pam no és prou indigesta, algú va tenir la
idea de maridar-la amb una salsa que compta entre els seus
ingredients l'all cru, el pa fregit, el bitxo i una mena de pebrots
anomenats nyores. El que es mereix l'inventor d'aquest disbarat és
que els déus li conceideixin la immortalitat i l'obliguin a passar
l'eternitat al cim del Canigó, lligat en pilotes a un pal. Allí,
una àliga majestuosa li introduïrà a la boca trossos de pa sucats
en salsa romesco fins que la digestió li faci explotar la panxa.
Llavors, quan el dolor s'escampi pel seu cos, les mans invisibles
dels déus prendran l'escampall de sang i vísceres i guariran les
ferides de l'home perquè l'àliga pugui repetir la tortura ad
eternum.
Els
calçots són una de les estafes més grans de Catalunya. El cas
Palau o l'Estatut del 79 són foteses comparats amb el producte
estrella de Valls, l'existència del qual justifica que el poble de
l'Alt Camp sigui arrasat per un exèrcits de Transformers que es
converteixen en tractors John Deere.
Sobre
la costum de presumir de la capacitat d'engolir quantitats obscenes
de calçots no m'hi pronunciaré. Perquè és una pràctica perillosa
en la que moren molts catalans, privant-nos així d'individus amb
actituds indesitjables que corrompen el nostre país. Higiene social.
Tot correcte. Següent tema.
Les
calçotades s'han de festejar sempre en ambients rurals. Alguns
indrets de la ciutat també n'organitzen, però celebrar una
calçotada a un restaurant és una heretgia pitjor que un tió amb barretina cagant
cromos de la selecció espanyola per Nadal. Aconseguir un mas és
fàcil si vius a les comarques lleidatanes o a les Terres de l'Ebre,
perquè moltes famílies n'han heretat algun. Els gironins tampoc
tenen massa complicacions perquè tots tenen algun amic neo-rural
afincat a una casa de camp. Els que les passen més putes són els
que viuen a les comarques barcelonines i alguns de les de Tarragona.
Els que tenen possibles lloguen entre uns quants una caseta rural al
Baix Emporda o la Selva i s'hi passen tot el cap de setmana. Els més
modestos s'han de conformar amb els merenderos, espais amb
barbacoes, taules i bancs, sovint gestionats per alguna empresa que
lloga graelles i ven estris per fer foc. Si li dic merendero en
lloc de berenador, com proposa l'Institut d'Estúpids Catalans, és
perquè aquestes han estat, en les últimes dècades, zones d'esbarjo
emminentment castellanoparlants. Berenador no és una paraula que
s'usi habitualment en català.
No veureu la Time Out anunciant els
millors berenadors del Vallès com si fos la moda a seguir desprès
de les bodegues. No veureu cap berenador als anuncis d'Estrella Damm,
amb noies en bikini i joves de ciutat sense samarreta amb les mans
ennegrides i el pit suat rostint carn a la barbacoa. No veureu cap
tuit gastro-reaccionari del Monzó recomanant aquell o altre
berenador.
Des
de fot dècades, els merenderos van ser un territori xarnego.
Famílies d'obrers immigrants amb aquells fills que algun dia serien
els primers de la nissaga a entrar a la universitat passaven els
diumenges cremant pa i viandes a les barbacoes de vora la carretera
mentre esperaven que pugés el parsimoniós ascensor social. Els
últims anys, els merenderos han estat sovintejats pels quillos, els
fills descarriats del bon xarnego pujolista, integrat i treballador,
una canalla nihilo-hedonista que es passaria pel forro dels ous el
immersió lingüística o la cultura de l'esforç si abans es dignés
a fer l'esforç d'aprendre aquests conceptes. Però els amos i
senyors dels merenderos no són els quillos. L'altre dia un conegut
meu tornava d'una lumpen-calçotada a un merdendero i li vaig
preguntar com havia anat. Ell em va respondre:
“Prou
bé, però vam tardar la hòstia a coure tota la carn. Allò estava
ple de sudaques”.
Sudaques
és una paraula pejorativa molt estesa per referir-se als panxitos.
Aquests nous immigrants han assaltat totes els espais de Catalunya on
s'hi pugui organitzar un pícnic. Porten amb ells quantitats ingents
carn, com si haguessis sacrificat i especejat el cadàver del mateix
Quetzalcoatl. Bé, és una manera de parlar, perquè Quetzalcoatl és
un déu amb plomes i a una barbacoa sudamericana només hi trobareu
porc i vedella, mai pollastre, perquè saben que el pollastre només
és tofu amb sentiments. La verdura, per descomptat, brilla per la
seva absència. Nevi o plogui, faci sol o caiguin meteorits, famílies
sudamericanes s'ajunten cada cap de setmana per endrapar i celebrar
la vida en comunitat mentre els nens s'estomaquen, els adults cuinen
i els altaveus dels cotxes vomiten lúbric regueton. A ells, per
descomptat, els sua la polla el concepte de calçotada. I no marxaran
del merdendero només perquè sigui l'època en què els catalans
festegen aquest merdós simulacre de ritual de reafirmació de
l'amistat conegut com a calçotada. No marxaran perquè no ho han de
fer. Perquè el merendero és seu. Perquè mentre vosaltres us passeu
el cap de setmana escarxofats a casa devorant sèries com si això us
hagués de fer millor persona, o rebuscant a la Time Out el següent
restaurant del que podreu presumir davant xusma amb una escala de
valors igual de podrida que la vostra, o pagant quantitats insensates
de diners a una discoteca per ballar unes cançons i fotre uns claus
que demà no recordareu, els sudamericans trien els seus amics, el
seu menjar i la seva música, i recuperen els espais que els catalans
heu deixat abandonats. Així que quan torneu a un merendero, feu-ho
amb el cap cot i demanant permís per respirar. No esteu a casa
vosta. Sou hostes. Sigueu educats. I si s'ha de ballar regueton, es
balla. No és pas més patètic que posar-se un pitet gegant per
menjar-se una ceba sucada en salsa mentre fas una cara de coitus
interruptus.
PS:
Vull aclarir que amb el regueton hi tinc una relació d'amor purament
intel·lectual. Jo sóc víctima d'una esquizofrènia emocional i
política que em porta de la misantropia extrema amb tics totalitaris
i de despotisme il·lustrat, a una mena de situacionisme humanista de
caire anàrquic. Quan em trobo immers en aquesta segona fase puc
llegir articles de Diagonal sobre el sant caos urbà de les ciutats
llatinoamericanes o sobre l'explosió vitalista de la música dels
seus guetos, i llavors tinc ganes de calar-me foc als peus i començar
una conga que recorrerà el país per cremar-lo al pas del guaguancó.
Però després, un mal dia, he d'agafar el puto metro i em sento
obligat a respectar al puto subnormal que escolta regueton pel mòbil
sense auriculars ni cap gest a la cara que indiqui que realment ho
està disfrutant prou com per creure convenient que compartir-ho amb
la resta dels passatgers és una missió divina que ens salvarà del
gris tedi urbà. Llavors m'adono que el regueton és objectivament
repulsiu. I que la teva llibertat comença on acaba la meva. I que
les lleis això, i la mà dura allò altre, fins que m'adono que
Hitler sembla Dumbo al meu costat. I torno a llegir Diagonal i Walt
Whitman.
