dijous, 31 d’octubre del 2013

Jo només li torno a la mare Naturalesa allò que m'ha donat: mort, incomprensió i dolor


El cap de setmana passat succeí una cosa inaudita: molts barcelonins van capbussar-se a les platges de la seva ciutat. El fet insòlit no és que algun insensat es banyés en aquella escudella fecal i cancerígena en què es converteix la mar Mediterrània quan acarícia Barcelona. No és insòlit perquè els barcelonins són gent xovinista i adotzenada que li troba totes les putes gràcies a la seva ciutat i són capaços fins i tot de lloar aquella cigala de Mazinger Z que rep el nom de Torre Agbar. Per a ells, les aigües de Barcelona són tan cristal·lines que podries rentar-hi directament l’instrumental quirúrgic abans d’entrar al quiròfan per extirpar-li al Lleó de “Polseres Vermelles” el tumor cerebral o lo-que-sigui que li dóna aquella dicció embussada com de nen amb la Síndrome de Down fins al cul de vi del sindicat.

L’extraordinari del cas era que, tot i que el calendari marcava el final de l’octubre, a Barcelona i a la resta de Catalunya hi fotia un sol que badava les pedres. Els catalans van saltar al carrer en calça curta per fotre gatzara i aixecar-li el dit índex a la filla de puta de la tardor, aquella imitadora amb pretensions de l’hivern. Tota Catalunya es trobava pletòrica i rumbosa. Tota? No, tota no. Tota, el que és tota, DONCS NO.


Els putos hipis, que a l’estiu matarien un fill per torrar el seu cos pelut a les platges nudistes d’Eivissa, es queixaven de la insistent presència del Pare Sol. Per què els molestava? Doncs perquè és octubre i a octubre no és natural que faci aquesta calor.

No és natural.
Natural.
Ahà.
Natural.
Hmmm...
Natural, eh?
Natural, sí.
Això és.
Natural.
Natural, diuen.
Natural.

Perdoneu que us distregui, però és que no em puc concentrar mentre la Mare Naturalesa em menja la polla a dos galtes.

Quan algú em diu que alguna cosa “no és natural”, jo penso: DONCS MIRA, MILLOR. La Naturalesa no és xarop d’Àgave del Veritas i meditar en lloc de prendre medicaments perquè “hem d’ensenyar al cos a conviure a conviure amb la malaltia”. La Naturalesa no és equilibri, bonhomia i germanor, sinó éssers vius matant-se els uns als altres i obligant-se a evolucionar per superar a la resta o sobreviure a unes condicions climàtiques esquizofrèniques. La Naturalesa és Mort. La Naturalesa és una cega crueltat. El concepte ecosistema és una quimera. La lluita de classes és més plàcida que el puto ecosistema.


Algú us dirà que a la Naturalesa es produeixen aliances. I és cert, que se’n produeixen. Com la del puto ocell aquell que li neteja les dents al cocodril africà. Però aquí es produeix una trampa del llenguatge. No li “neteja” les dents. Devora els milers d’organismes que s’alimenten de les restes de menjar de la boca del rèptil i que volen podrir-li la mandíbula. No és una neteja. No és una aliança beata. És la mort contra la mort. Perquè la Naturalesa és, en essència, assassinat. I el més xocant de tot és que aquests putos hipis, que es passen els caps de setmana caminant descalços per la muntanya i cagant al mig del camí “per tornar a la terra el que m’ha donat”, sembla que tot el que saben de la mare Gaia ho hagin après mirant La Sirenita.


No me’n puc fotre més de l’associació natural-positiu. I us ho dic jo, que de petit em netejava el cul amb pedres de la muntanya. Benvinguda la calor antinatural de l’octubre i tant de bo s’hi quedi fins l’octubre vinent i l’hivern es converteixi en un conte per acollonir als nens. Si fa falta, bombardegem el Sol per canviar la seva òrbita. Pelem d’arbres el Montseny per instal·lar-hi miralls gegants que escalfin Catalunya com una olla a pressió. Convertim el Camp de Tarragona en un malson cyberpunk infestat de fàbriques tèrmiques que alimentin altres fàbriques tèrmiques més grans que potenciïn unes altres fàbriques tèrmiques encara més grotesques que vomitin una energia indecent sobre una gran placa tèrmica que recorri Catalunya de punta a punta.

Declarem la guerra a l’hivern. El fred només ens ha portat calamitats com la grip, l’esquí, els bascos o Sigur Rós.

La Naturalesa és la Mort. La Tecnologia és la Vida Triomfant. Llarga vida al metall. Les utopies brillen radiants com l’acer. Catalunya serà mecànica o no serà.

dijous, 10 d’octubre del 2013

Jo només mamo la Gran Polla de Satan


Fa un temps, a l'entusiasta govern català, se li va posar entre sella i sella revitalitzar el Centre d'Arts Santa Mònica amb litres de sàvia neoliberal: benefici econòmic. Una de les seves propostes que concorda amb aquest nou enfocament (tot i que sospito que deu ser anterior) és el Cult Hunting Day, la primera edició del qual es celebrà l'any passat. L'objectiu d'aquestes jornades és establir ponts entre les arts i l'empresa. Normalment, això es produeix en forma de patrocini. L'artista reb alguna mena de benefici a canvi que l'empresa figuri com a mecenes i així en surti beneficiada la seva imatge de marca. Pregunteu a la gent amb què associa Converse: si amb els xinets d'hàbils dits cosint sabates a canvi d'almoina o amb els indies de pell blanca nuclear amb guitarres saturades que protagonitzen els concerts dels cicles This is Underground.


Quan una empresa, especialment si és gran, s'interessa a finançar la teva obra, set plantegen dues opcions: o el teu missatge serà rebentat per la Gran Polla de Satan, o bé ja venia destrossat i domesticat de sèrie i, per tant, no farà massa vaselina ni força bruta per amotllar-te als valors que vol transmetre la marca. No es pot demanar que tot l'art inclogui al seu missatge un compromís social. Però sí que se li ha d'exigir a la seva distribució, al seu finançament i a les seves aliances. Tens 30 anys però vols cantar sobre terribles desamors adolescents amb veu de querubí mentres acarones fràgils arpegis cristalins sobre la guitarra elèctrica amb una parsmiònia catatònica? Endavant, noi. Jo ho trobo estèticament repulsiu i si algun dia et trobo pel carrer t'obligaré a menjar una fideuà de punys assassins acompanyat d'un Chardonnay suau amb retrogust a mossegada canina als ous. Però ho respecto. A la meva manera, però ho respecto. Ara bé, si fas la gara-gara a una puta empresa que et paga perquè actuïs sota el seu nom per projectar una imatge enrotllada de mecenes cultural que els permet vendre els seus productes amb un preu sobredimensionat i amagar la misèria dels seus mètodes de producció, l'únic que estàs fent és menjar la Gran Polla de Satan.

I em direu: oh mira, és la llei de la oferta i la demanda.
I jo us contestaré: oh mira, a mi la llei de la oferta i la demanda me la menja de canto.


No tinc massa ganes de il·luminar-vos més, especialment si ho he de fer gratis. I com que tampoc confio massa en la vostra capacitat per entendre el raonament pur, us deixaré amb un exemple pràctic sobre com una puta empresa es menja tot lo bo que hi pot haver en una obra. La història es titula "Franz Kafka, el directiu de Kentucky Fried Chicken i la Gran Polla de Satan". Històricament és un relat totalment descabellat. Però joder, nois, només és puta ficció. Desperteu, cony! Que Internet us ha tornat tontos!




DIRECTIU:  Bon dia senyor Kafka. A Kentucky Fried Chicken hem llegit  la seva novel·la “La metamorfosi” i ens interessaria comprar-li els drets per regalar-la amb els nostres menús infantils.

KAFKA: Quina sorpresa. No m’esperava que una empresa familiar com la seva es pogués arribar a interessar per una obra tan pessimista.

DIRECTIU: I tant, que sí! Ens ha agradat tant “La metamorfosi” que no volem canviar-ne ni una coma. De fet, els signes de puntuació no ens importen una merda. Només volem modificar coses que no importen a ningú, com ara els continguts.

KAFKA: Ja sé per on van. És ell final, no? La família unida, superant la mort del Gregor, recuperant la seva autonomia... a mi també em sembla MASSA OPTIMISTA. Però ho podem canviar. He pensat que matant a la germana quan...

DIRECTIU: Aquest no és EXACTAMENT el problema, senyor Kafka. Però no es precipiti. Anem al principi. Que el Gregor es converteixi en escarabat... com a que no. Ja sap que sobre les cuines de les cadenes de fast food sempre planen les acusacions de manca d’higiene. No ens volem associar amb un insecte llefiscós. Preferim que el Gregor es converteixi en un animal més amable. En una vaqueta, per exemple. Això coincideix més amb la nostra imatge de marca.

KAFKA: Però si vostès són el Kentucky Fried Chicken! No seria més lògic que el protagonista fos un pollastre?

DIRECTIU: Sí, home! I què més! No ens interessa projectar sobre un pollastre sentiments humans. Els nens es sentirien culpables menjant els nostres nuggets i aletes arrebossades. Definitivament, preferim que l’animal sigui una simpàtica vaqueta. Així la canalla plorarà cada cop que els portin a menjar al nostre restaurant rival: el McDonalds.

KAFKA: Jo pensava que les hamburgueses del McDonalds es feien amb rata.

DIRECTIU: És una llegenda urbana, però la realitat mai és tan sòrdida. Les seves hamburgueses es preparen tan sols amb carn de vaca. Bé, de vaca, de vaca... tampoc és que siguin vaques... EXACTAMENT. Gràcies a la manipulació genètica, són tones de pura carn sense ossos creades al laboratori.

KAFKA: Si que està avançada, la ciència.

DIRECTIU: La ciència, sí. La tècnica, no tant. Tots aquests desgavells genètics provoquen uns efectes secundaris incontrolables. Aquestes muntanyes de carn són éssers vius, súper-dotats i hipersensibles. Als quatre dies de vida ja componen uns poemes feridors i profunds al costat dels quals els llibres de Kierkegaard semblen “En Teo va al mercat”. La vida confinada i mutilada a la qual estan esclavitzades els produeix un turment psíquic tan agut que provoca migranyes als treballadors a 20 metres de distància. Per fortuna, aquest dolor només dura un mes. Que és la seva esperança de vida, vaja. Entenc la cara de fàstic que fot, senyor Kafka. Nosaltres també creiem que és repugnant. Però no ho escampem a la premsa perquè correm un greu perill. Pensi que nosaltres fem el mateix amb els pollastres!

KAFKA: Crec que tinc ganes de vomitar l’ànima. Ni en el deliri provocat per la meva jornada laboral més adotzenada hauria pogut concebre una monstruositat com aquesta.

DIRECTIU: Esperi’s una estona més, home. Que el que li explicarem ara encara li farà venir més vomitera, i millor que ho tregui tot de cop. El protagonista, el Gregor... no és feliç. De fet, és víctima d’una contagiosa depressió. La seva feina encarcara i corca la seva vida.

KAFKA: Exacte. “La metamorfosi” és una crítica a l’anorreament de l’individu per part de la societat contemporània. M’agrada que hagin captat l’essència de la meva obra.

DIRECTIU: En efecte, l’hem captat i no ens agrada una puta merda, senyor Kafka. Com pot ser infeliç, en Gregor? Si treballa al Kentucky Fried Chicken!

KAFKA: Com? No! És oficinista! El Gregor no treballa al Kentucky Fried Chicken!

DIRECTIU: ARA SÍ. L’HAN FET FORA DE L’OFICINA.

KAFKA: Qui?

DIRECTIU: NOSALTRES.

KAFKA: Vol dir Kentucky Fried Chicken?

DIRECTIU: Sí. Jo, vostè, Kentucky Fried Chicken. NOSALTRES. Ara som tots el mateix. I tots junts hem decidit que en Gregor serà expulsat de l’oficina i salvat pel Kentucky Fried Chicken, que li oferirà una agradable feina on tot són avantatges. Se li proporcionarà un uniforme, i així no haurà de preocupar-se per les absurdes exigències estètiques que ens imposa la moda. Un flux de treball bulímic desbordarà la seva atenció de manera que no tindrà temps per pensar en aquestes tribulacions que el tornen boig a la versió original de la novel·la. A més, els efluvis d’oli recremat, carn en mal estat i suor humana de la cuina creen una atmosfera baixa en nutrients, sí, però tan densa i greixosa que li permetran alimentar-se mentre respira al seu lloc de feina. Però per compensar a l’empresa per aquesta matèria que el Gregor li sostrau, se li descomptarà TAN SOLS un 10% del seu sou diari. Si no hi està d’acord, podrà aguantar la respiració durant les 12 hores de la jornada laboral. Kentucky Fried Chicken és flexible i amigable. Permet aquests luxes als seus empleats. És per això que el Gregor està tan feliç!

KAFKA: No m’agrada massa aquesta nova versió...

DIRECTIU: NO POTS SER. A NOSALTRES ENS ENCANTA. I ara posis aquesta gorreta ridícula amb el logo de Kentucky Fried Chicken i comenci a treballar en els canvis que hem acordat.

KAFKA: Treballar, jo? Voldrà dir que treballarem NOSALTRES.

DIRECTIU: No, no, senyor Kafka. Quan es tracta de sacrificar-se, vostè està sol. No hi ha més NOSALTRES. Amb lo llest que sembla als llibres, i lo que li està costant captar aquesta noció bàsica de la metafísica empresarial...