dimarts, 5 de febrer del 2013

Jo només ajunto lletres


Avui m’he llevat preocupat. Encara que fa temps que em ronda pel cap la idea d’escriure un post sobre l’art de l’escriptura, fins ara he prioritzat temes més urgents. Però resulta que, al març, els enfants terribles de Les Males Herbes publiquen el meu llibre, on foto a parir indiscriminadament els càncers de la societat catalana actual. Ja us n’aniré informant. El problema és que si penjo un post sobre escriure, i al mercat hi ha un llibre de la meva autoria, per primer cop en ma vida hauré parlat amb propietat i AIXÒ M’HORRORITZA. La metafísica és la casa de l’esperit. L’experiència, la seva tomba. L’espera no es pot dilatar més. Anem a parlar d’escriure.
No m’agrada començar el discurs amb un ranciofact, però l’eixuta veritat no n’entén d’estètiques ni de morals: per escriure has de tenir alguna cosa interessant a dir. El problema és que les societats espectaculars i medicalitzades actuals han assassinat l’interior de les persones. Si una cata de cerveses artesanes i la Marató dels Bombers és el més emocionat que has fet l’últim mes, deixa de glopejar fluor perquè aquesta fortor que emana de la teva boca no prové de les genives, sinó DE LA TEVA PUTA ÀNIMA EN DESCOMPOSICIÓ.
En els joves escriptors, detecto dues tendències predominants: l’ennui 2.0 i la palla-literatura.

Els primers són els de l’escola Tao Lin, que vindria a ser el cosí modern i retardat de Kafka. Són autors profundament biogràfics que descriuen la frustració que els provoca una societat asèptica que ha convertit els seus esperits en merda flonja. O sigui, que escriuen sobre que no tenen res interessant a escriure. FASCINANT. És com si ara vosaltres, que sou uns sacs de patates, salteu al camp nou en calça curta per ensenyar al món “la frustració d’algú que no ha nascut pel futbol”. Sabeu com se’n diu, d’aquesta gent? Bojan. I també imbècils.

La prosa dels cadells de l’ennui 2.0 és deliciosament mongola (aquest és l’adjectiu adequat, i no “glacialment descurada”, com alguns en diuen). Alguns incorporen una afectació solipsista com la del David Foster Wallace, i d’altres una mena joie de vivre innòcua i beatnik de Xibeca en mà (com la del gosset que passegen per Barcelona els de Blackie Books, i que respon al nom de Ben Brooks). En els seus llibres hi trobareu una asfixiant profusió de marques de roba, llet de soja i gadgets d’última generació, els únics temes que apassionen a aquests farsants. Un fragment d’una novel·la d’ennui 2.0 podria ser el següent:

“Assegut sofà Voksttaüy d’Ikea, em connecto al Whatsapp del meu Iphone 5 mentre bec un rooibos orgànic amb llet de soja del Veritas per calmar la ressaca d’amfetamines d’anit. Parlo amb la G. Crec que estic enamorat perquè, a diferència d’altres ties, ja han passat 3 dies i encara no ha descobert que sóc un puto subnormal amb Spotify i un polo Fred Perry. Li dic que vull ejacular sobre les seves Rayban d’aviador. Només la vull provocar. En realitat em fot mandra fins i tot fer-me una palla. Em foto fàstic. Però m’agrada fotre’m fàstic a mi mateix, perquè ser un lànguid llunàtic amb ínfules d’artistes mola molt.”
Els de la palla-literatura són figues d’un altre paner. Les emocions més fortes que la gent sent actualment les aconsegueix a través dels llibres, les sèries i els videojocs. Que la ficció sigui la seva realitat els els provoca unes crisis d’identitat duríssimes que els porta a escriure novel·les enrevessades plenes de referents, homenatges i paròdies a obres precedents, on es qüestionen conceptes com la còpia, l’autenticitat i altres polles en vinagre. Mireu, m’està fotent tanta angúnia escriure sobre aquests fantasmots que abandonaré la seva definició abruptament.

Si voleu escriure, el que necessiteu primer és un motiu per fer-ho. El meu consell és que travesseu Iran al volant d’un cotxe esportiu pintant amb els colors de l’estrella americana, acompanyats d’un mercenari senegalès menor d’edat, una bossa plena de drogues, dues uzis i una prostituta morta al maleter. Aquesta és la meva recomanació. No puc il·luminar millor els intangibles camins de l’escriptura. Ara bé, el que sí puc fer advertir-vos quins són els passos que NO hauríeu d’emprendre ni bojos si voleu veure publicat el vostre llibre.

PUBLICAR AMB UNA EDITORIAL INDEPENDENT
Si el que voleu és fama ràpida i guanyar-vos bé la vida amb l'innoble art d'ajuntar lletres, l'últim lloc al qual hauríeu d'enviar el llibre és a una editorial independent. Sé que costa de creure, però aquesta gent us arruïnarà. No vendreu ni un puto llibre i acabareu addictes perduts a més d'una substància estupefaent. Sé que és molt temptador que us engalanin la novel·la amb faixes estrafolàries, portades dibuixades per l'il·lustrador hipster del moment, pròlegs de gent enrotllada com Luna Miguel o Kiko Amat, i festes de presentació salvatges on es venen més birres i drogues que no pas llibres, i on cadascun dels assistents es dedica alguna rama del mamoneig artístic. Però creieu-me: rere aquests focs d'artifici literaris, l'emperador desfila en pilota picada.

Els que munten editorials independents són joves lletraferits morts de gana que s'ajunten al bar per anar fotent cerveses mentre arreglen a crits la literatura del país. Un mal dia beuen més del compte, es foten una ratlla o dos, i quan es lleven, amb un mal de cap de tres parells de collons, descobreixen esgarrifats que mentre anaven borratxos han anat al registre per constituir una editorial i han signat un contracte amb un parell d'escriptors fracassats (si són joves, els diran emergents. Si el cabell els clareja, els diran de culte). Però la viabilitat econòmica del projecte no se la creuen ni ells. Truqueu-me si trobeu cap editor independent que es dediqui exclusivament a treballar a la seva editorial. Això sí: no em serveixen els fills de papà de la faux-bohème barcelonina que gràcies als contactes i la hisenda familiar juguen a editar llibres com qui col·lecciona pokémons.

Aquestes editorials funcionen amb molt poc personal. Una mateixa persona pot ser, a la vegada, el cap dels departaments de traducció, maquetació, correcció i premsa. Van tan escassos de personal que cadascú desenvolupa el rol de la seva pròpia secretària catxonda, així que, tècnicament, quan es foten una palla estan cometent una infidelitat. És un món molt boig, el de l'edició independent. No intenteu comprendre'l.
A més, els paios es pensen que, com que "dominen" les xarxes socials, no necessiten ningú perquè s'encarregui del màrketing. ERROR. Poc abans d'enllestir el teu llibre, et trucaran excitats com marrecs la nit de Reis, per explicar-te que han anunciat la novetat al Facebook i han aconseguit 100 M'agrada. Amb aquesta futilesa ja en tenen prou per vaticinar que la teva novel·la serà un puto èxit. Però alerta, perquè d'aquests 100 M'agrada,

15 són de crítics literaris (l'editorial els regala el llibre perquè en facin una ressenya favorable, encara que la meitat no se'l llegirà i l'altra ni en parlarà)

20 són d'altres editorials independents (no compraran el llibre ni bojos. De fet, el menysprearan en petit comité. Si cliquen a M'agrada o retuitegen la competència, és perquè esperen que els corresponguin de la mateixa manera quan ells treguin una novetat)

25 són de llibreters (que s'avorreixen molt a les llibreries, i es passen el puto dia a les xarxes socials deixant missatges a tothom. Com a molt, demanaran al distribuïdor que els faciliti un exemplar gratuït. Com que odien la seva feina i menyspreen els clients, no els recomanaran el llibre perquè creuen que són massa subnormals per entendre'l)

10 són d'amics teus (consideren que les seves obligacions fraternals ja queden satisfetes amb el suport que mostren a través de les xarxes socials. Oblidaran el títol del llibre dos minuts després)

10 són d'amics de la editorial (els típics moscardons que només els segueixen a tots els saraus perquè ara s'ha posat de moda regalar Moritz a les presentacions)

12 són de d'escriptors novells (fan la pilota a l'editorial perquè els acabi publicant el seu text putrefacte. Evidentment, no compraran el llibre perquè menyspreen tots els escriptors que no siguin ells)

7 són de familiars dels editors (que es refereixen a ells com "el meu fill artista" o "el meu fill, el de la carrera de lletres", ambdós eufemismes de "el meu fill tonto". Els tenen compassió però els donen suport incondicional. Clicarien M'agrada encara que anunciessin per Facebook que volen muntar el 4t Reich)

El M'agrada restant és de l'accionista de l'editorial, que desprès de 5 anys de pèrdues, faria qualsevol puta cosa per aconseguir beneficis d'aquella insensata iniciativa en la qual ha invertit els seus diners. QUALSEVOL COSA. I amb qualsevol cosa vull dir "qualsevol cosa menys comprar o llegir un llibre". Als accionistes els acostuma a repugnar la literatura i, en general, tot allò que no sigui alcohol i les barjaules.
APUNTAR-SE A UNA ESCOLA
Heu de tenir molt present que la vostra carrera literària acabarà en el precís instant en què pagueu la matrícula de la facultat de lletres. De les llicenciatures en filologia no en surten escriptors, sinó freds correctors ortotipogràfics.  L’art literari es pot comparar amb la Fórmula 1: la màgia es troba a les mans dels pilots, no pas en les dels mecànics. Ara sortirà el corrector de torn que dirà:

“Si et preocupessis més per les qüestions filològiques potser no cometries tantes errades”

OH, SÍ, PERFECTE, AIXÒ ÉS EXACTAMENT EL QUE ESPERO DE VOSALTRES, AMICS CORRECTORS. Mentre la resta de mortals ens embriaguem amb l’arcana alquímia de la llengua, vosaltres no aixequeu els peus del terra, manteniu la vostra actitud d’eficient inquisidor. Sou els meus puer delicatus, eunucs proxenetes que no senten ni una engruna de passió quan complauen els seus clients.

Tampoc us recomano apuntar-vos a un curs d’escriptura o a un màster en creació literària d’aquests que estan tant de moda. El capitalisme ens fa creure que fins i tot la nostra identitat pot ser comprada. Però el diploma no fa l’escriptor. Les aules literàries són curulles d’ajuntalletres fracassats als quals paguen per fer-vos creure que teniu un talent del qual esteu privats. Potser un subnormal de cada promoció veurà el seu llibre publicat. Però no us enganyeu: aquest és l’esquer amb què enganyen als vedells de les properes promocions. Un cop han enganyat a una editorial perquè tregui al mercat la primera novel·la d’un alumne, s’oblidaran d’ell.
ESCRIURE
A pesar del menyspreu que m’inspireu, sé que no sou tan talossos com per confondre “escriure” amb “publicar”. Però si el que voleu és el segon, o sigui, publicar, l’últim que heu de fer és escriure.

Em van dir que un professor d’un màster en creació d’una universitat barcelonina, el cognom del qual podeu deduir amb aquesta cançó de Manowar, premiava als seus alumnes amb un consell inestimable: si voleu publicar, heu d’anar als bars. Però no a qualsevol. Es refereix a tuguris chic com l’Horiginal o l’Heliogàbal, on s’ajunta la plana major de la faràndula literària a la que haureu d'enganxar com harpies perquè s’interessin en la vostra obra.

Però jo us donaré un consell encara millor: feu-vos crítics i obriu-vos un compte a Twitter. A dia d’avui, i molt especialment a Barcelona, no hi ha cap crític sense una faceta d’escriptor. La roda funciona de la següent manera. Quan aparegui un nou llibre, tu has de dedicar tots els esforços a posar-lo pels núvols a través de les xarxes socials i del blog o revista o suplement cultural al que escrius, gratis o cobrant. Com que l’autor llorejat, igual que tu, també és crític, t’assegures que rebrà amb elogis llepaires la publicació de la teva pròpia obra, o que, si ets un autor novell, mourà els seus contactes perquè el teu text vegi la llum pública.

Es crea així una bombolla literària on tothom li mama la polla a tothom. Però aquest miratge efervescent s’ensorrarà en pocs anys, quan les conxorxes artístiques del present perdin la seva vigència i el relleu en la historiografia literària caigui com una plaga de cossacs sobre les merdes amb cordill que publiqueu i que ara poden amagar la seva pudor gràcies a les floretes enverinades i caduques amb que les colguen els vostres amics.