Jo només ballo per suar tota la meva mala consciència

Us sona aquesta nadala?

Ara us hauria de parlar del Nadal

però em fot molt i molt pal.

Espero que no, perquè no existieix. Només són els meus pensaments en cursiva i expressats en vers. Com que no em vull embolicar massa amb la introducció, prefereixo que us imagineu vosaltres mateixos una filípica contra el Nadal plena de tòpics anticapitalistes, onomatopeies, digressions i exabruptes contra aquelles persones que compensen els seus excessos materialistes amb actes caritatius socialment irrellevants.

Ho tenim? Sí? Molt bé.

ANEM AL GRA

Avui m'ha arribat a l'ordinador aquest irònic article de la revista Vice sobre les ONGs. Com que sóc un home honest amb mi mateix, he seguit fidel als meus principis de CRITICAR LES COSES SENSE LLEGIR-LES. És molt fàcil: només has de donar-hi un cop d'ull, així per sobre, i projectar-hi al damunt els teus prejudicis més antics i irracionals. I com que no ho has llegit, no saps si realment l'objecte vilipendiat s'ajusta a les teves acusacions. PIM PAM I FORA.

Aproximadament, la idea de l'article (suposo) és que les tasques de les ONG són inútils i que el secret objectiu dels seus voluntaris és netejar la seva consciència. En termes generals, el mode de vida d'aquesta gent és còmplice del sistema d'explotació culpable de l'existència de classes i regions desfavorides. Probablement tenen un compte corrent a La Caixa, compren a grans superfícies i porten roba MADE IN CHINA. Però, un cop a l'any, obren un parèntesi i se'n van a l'Àfrica a construir escoles als negritos en lloc de gastar-se les garrofes de les vacances en un viatge exterior, pro sobratot intarior, tia, a n'aquell Port Aventura del Tercer Món que és Tailàndia. El seu compromís amb les injustícies és emocional, només una puta vàlvula d'escapament. A efectes pràctics, la seva implicació és innòcua, perquè la petita parcel·la de solidaritat eventual no compensa, però ni de lluny, el seu comportament habitual.

No he llegit l'article, però ja puc suposar que els subnormals dels redactors de la Vice estan privats d'aquest refinament intel·lectual. El raonament que acabo d'exposar ells ni l'ensumen. Però, en tot cas, jo hi estic d'acord. Em sembla perfecte que de l'article contra les ONGs se'n pugui traure aquesta conlusió. ARA BÉ: que la puta Vice, una revista de merda que es dedica a publicar ressenyes de moda, festes, concerts i saraus frívols de tota mena, cregui que té l'autoritat per fotre-se'n dels que dediquen ni que sigui uns miserables segons de la seva vida a ajudar algú altre, m'infla tant els collons que la força de gravetat que generen obligaria a orbitar a la Terra al seu voltant.

Fa poc vaig llegir una entrevista que podríem fotre perfectament al mateix sac. Responien a les preguntes els personatges de la foto de dalt. Per les seves pintes, pensareu que són o bé moderns o bé subnormals. Doncs bé, us equivoqueu. Són moderns i a més són subnormals. Aquest parell es fan dir The Zombie Kids, àlies amb el que canalitzen les seves inquietuds musicals. En un moment de l'entrevista, expliquen que, al punt àlgid d'una festa que protagonitzaven, van llançar 6.000 bitllets d'1 dòlar al públic. La brometa no està malament, si no fos perquè una de les ments privilegiades que formen aquest duo afegeix:

“Tirar dinero es un acto muy punk... muy divertido”

Efectivament, amic, DIVERTIDO segur que ho és, i molt, però punk, el que és PUNK, no ho és ni de puta conya. Quina mena d'ofensa contra el sistema és, aquesta? Va venir la poli a rebentar-te les dents, potser? Oi que no? Segur que aquella nit vas poder ballar i follar amb groupies i drogar-te i alimentar el teu insaciable ego amb tots els hipsters subnormals que van venir a riure la gracieta fins que van tancar el local. Oi que sí? Doncs XAPA LA PUTA BOQUETA, GILIPOLLES, perquè si tornes a obrir-la per esmentar el punk t'hi fotré una palada de fems amb cucs morts.

A veure si ens queda clar un tema: una cosa és la revolució de les costums, i una altra la revolució social. Pensava que el segle XX ja ens ho havia ensenyat, això. A mi tampoc m'interessa la revolució si no es pot ballar. Però és evident que follar amb hippies a una comuna, o drogar-te amb moderns a un garito, no té CAP. PUTA. MENA. DE. CONSEQÜÈNCIA. POLÍTICA. Les dues revolucions s'han de conjugar. Separades, són absurdes.

A veure: tampoc és que el nihilisme hedonista em repugni. A mi m'encanten els llibres de la colleta dels beats, Kerouacs, Cassadys i companyia, encara que sé que tan sols són una mena de killacos amb senderi que saben traduir el FIESHTAAAAAHH OLE OLE SURMANO PASTILLAS VENGA VENGA PROGRESSIVE DALE DALE PURA VIDA SI SI PIM PAM TOMA LACASITOS en corprenedores expressions estètiques. Però és que aquesta gent (killos i beats) com a mínim no et volen vendre la puta moto de cap revolució social. Perquè, mal els pesi als de la Vice, aquest text contra la ONG només neteja la seva pròpia consciència. Com que són gent més o menys llegida, diguem-ne educada, per no atribuir-los més mèrits dels que tenen, sospiten que el seu hedonisme sense fi no té cap mena de transcendència política. Així que: com s'ho maneguen per sentir-se menys culpables? Es trenquen el cap per inventar accions alternatives? NO WAY. Ells ignoren l'infinit espectre de posicions que podem adoptar per atacar les injustícies, i redueixen l'oposició dialèctica a dos combatents: ells, i els progres amics dels negres. I aquesta lluita els converteix en vencedors morals, perquè potser no es diferèncien massa els uns dels altres, però els seus balls desenfrenats són més HONESTOS que unes vacances solidàries.

En cas de mal de consciència, no ho dubteu: estetitzeu la revolució. El nihilisme mongòlic us salvarà.

Com que estem en festes de pau i concòrdia, no desitjaré cap mal a aquesta gent. I si algú canviés els pollastres d'MDMA que esnifaran la nit de cap d'any per bosses d'àntrax pur, jo no faria befa de les seves morts. Però al dia següent del seu enterrament, aniria al cementeri d'amagatotis i escopiria llefarades blanques sobre tots i cadascun dels seus epitafis.

Jo només sóc taaaaan WHATEVER

HOLA HAMIJOS. No faré cap introducció espectacular amb vídeos de hair-metal ni postures d’estrella del rap perquè tampoc he estat tan absent. Sí, l’últim post és del febrer de l’any passat, però és que (INTRO: MINUTS PROMOCIONALS) he estat fent altres coses: merdes pel Twitter, per Gent Normal i pel Projecte Carmina, on també dibuixo amb Paint. Què us penseu? Que seguir-me és tan fàcil com nar a la mateixa església cada diumenge a veure si sona la flauta i Déu es digna a xiuxiuejar alguna parida (mata la dona, compra 2 quilos de tomates i resa tres parenostres) dins la vostra clepsa? No, no. Us ho hi heu d’esforçar més. Buscar, investigar, indagar, cercar, explorar (aquí teniu un enllaç amb més sinònims de “buscar”, que jo ja m’he cansat d’escriure’ls). Sou molt WHATEVER, penya.

 
Però he recuperat el blog perquè sé que molts teniu ganes d’escoltar la meva opinió definitiva sobre la independència de Catalunya. Així que vinga, som-hi tots, va quitxalla, ben fort, repetiu amb mi: QUÈ TENIM?

QUÈ TENIM? 





MÉS FORT, MADAFACAS!!!!!
 

QUE QUÈ TENIM?
 
Doncs no sé vosaltres, però jo tinc molt poques ganes de parlar del tema. Em ve més de gust dedicar-me a “Pere i Júlia”. És molt més WHATEVER.
 
Pere i Júlia. Sí, home, Pere i Júlia: MITIQUÍSSIMA. No la recordeu? “Pere, i Júlia, son ahora dos enamorados, Júlia, i Pere, nanino nino nanino no sé quintos”. Ai, la nostàlgia! 

Com m'embalsama l'esperit! Només tinc ganes d'acabar els deures per endrapar el Bollicao i omplir les butxaques l'anorak amb Sugus per sortir al carrer a perseguir fardatxos amb la Mano Loca i trucar als timbres de tots els veïns i fugir mentre xisclo la sintonia d'El Juego de la Oca, ven a jugar al Juego de la Oca, ven a jugar con esta oca loca, di cuac cuac y así una oca serás, sepultar la meva vida adulta sobre tones de referències pop a la meva infància, quan la meva màxima aspiració era que el Tomàtic posés l'enèsim vídeo que demanava sense èxit, perque era innocent i no sabia que TV3 SE'NS PIXA ALS ULLS I ENS PREN ALS CATALANS PER UNA COLLA DE SUBNORMALS I L’ÚNICA SOLUCIÓ QUE CONTEMPLO PER ACABAR AMB AQUESTS INSULTS ÉS QUE ARTUR MAS ABANDONI LES TISORES I ENTRI A “LA NOSTRA” AMB UNA MOTOSERRA I ELS ENSENYI COM DE DOLOROSES PODEN SER LES RETALLADES.

 
Pere i Júlia és una sèrie de la tele tres que combina la ficció i la publicitat, un híbrid monstruós que, a efectes pràctics, tan sols és un anunci llarg, un anunci amb pretensions. El to de Pere i Júlia és humorístic, i si no us n'adoneu és que necessiteu urgentment que us revisin l'oïda, perquè les rialles histèriques que segueixen a totes i cadascuna de les frases que solten els personatges no són allí perquè sí, eh, NO HI SÓN PERQUÈ SÍ.

(ei, heu mirat els vídeos? Collons, mireu-los que si no no entendreu res, mónguers!)
 
Però el millor són les trames. Com que la sèrie la patrocina Borges, tots els seus productes estan imbricats en les desventures d’aquests dos joves urbanites, de manera que tenim trepidants sinopsis com la del capítol 5, on el conflicte, segons el web de TV3, és el següent: “En Pere i la Júlia estan en mig d'una sessió de treball quan se'ls acaba l'oli d'oliva”. Hòstiaputamanela, com s’ho faran per empescar-se idees si no tenen ni una gota del fantabulós oli d’oliva Borges amb propietats (dedueixo) opiàcies? Ah, això són els autèntics drames del Primer Món!
 
Com el seu nom indica, els protagonistes de “Pere i Júlia” són el Pere i, en un sorprenent gir dels esdeveniments, la Júlia (JODER, us imagineu que ara dic “Marta” o “Laura” o “Covadonga”? –o “Joel”, ja posats, que és el nom que posen als seus fills tots els pares que en realitat volien tenir una nena–).

En Pere és un jove de trenta i tants (ALERTA OXÍMORON) que es dedica al disseny o a la publicitat (sé que hi ha una diferència subtil, però m'interessa més aviat poc: no entraré al vostre joc). En Pere és tímid i amable i li agrada fer excursions en bicicleta i vestir com un ninja urbà: camises i jerseis de cotó d'un sol color, pantalons xinos, barbeta de tres dies, etc. Què ens amagues, Pere? Per què vols passar desapercebut, Pere? Que tens un piti, Pere? Ah no, clar, tu no fumes, tu ets un tio sanot, tu prefereixes anar a dormir ben d’hora el dissabte, tot ignorant els cants de sirena dels glaçons que esclaten quan els reguen amb ginebra, i enfilar la muntanya a primera hora del matí següent, quan la natura és plena de solitud i no corres el perill que algú et descobreixi despullat i atrapant conills amb les teves pròpies mans per obrir-los el ventre amb les dents i, acte seguit, endollar la polla entre les seves vísceres calentes i ejacular-hi a dins com un llampec, mentre la bèstia encara belluga amb els ulls desorbitats i, amb l’última bafarada de vida, escup quatre gotetes del teu semen i tu plores més fort i més fort i més i més fort a mesura que la cigala se’t panseix i penses en el monstre en què t’has convertit i et preguntes en quin puto moment tot es va tòrcer fins que t’adones que, bé, potser no n’hi ha per tant, que és el conill o és la Júlia, aquella puta de la Júlia, i llavors t’aixeques triomfant i aspires l’aire de la muntanya fins que el pit se t’infla com un globus i esclates en una rialla maníaca i divina que faria pixar-se de por als calçotets a tots els assassins de la Modelo.

 
I desprès tornes a la bici però abans reculls el conill, que són temps de crisi i no estem com per llançar menjar.

 El Pere és la víctima d’aquesta història. És el pobre desgraciat que ha de suportar la Júlia, un maniquí vivent de l’H&M que un dia va sortir de casa amb els narius embussats de coca i el cos embadurnat amb cola de contacte i es va refregar com un tornado per l’Apolo, l’American Appearel, la redacció de Vice i el Primavera Sound, engolint pel camí tots els estereotips que trobava fins convertir-se en l’Obèlix dels hipsters, un ésser perfecte les venes del qual no transporten sang sinó les corrents condensades d’aquell ens impalpable que anomenem modernor.

La Júlia és (encara més) jove i trendy, com bé s’encarreguen de subratllar expressions com “vaya Jackass tiuuuu” o “ca friki” o “WHATEVER” o “astàs on faierrggegegegg” o, per descomptat, frases com “no porta anell. Bon senyal! Això és que no està casat”, la típica sortida d’una nena de 20 anys (dels anys 50) (d’una dimensió paral•lela cripto-franquista on les jovenetes tenen la mentalitat d’una iaia extremenya).

Ai, la Júlia. Fot una ràbia del cagar, sí, però tots, del primer a l’últim, us la faríeu dreta. Com diu la dita: “Tant si és rància com si és moderna, mereix la meva esperma”. Doncs ja veurem si la vostra erecció segueix igual de tiburona desprès de veure el vídeo de l’actriu que l’encarna.

Prepareu la bossa de vomitar, nanos, que ara ve matraca de la bona.

Súper gore, eh, tios! Aquest curt de terror no tenen collons a programar-lo ni els del Festival de Sitges, perquè les denúncies els caurien al damunt com el foc purificador de Nostre Senyor.

Anem a comentar 4 coses, pas a pas i sense accelerar-nos, que encara prendríem mal.

Hi ha moltes coses errònies en aquest vídeo. MOLTES. Potser m’animo i les comento en breu (o sigui, d’aquí mig any). Avui només voldria destacar un punt positiu: quan la Miranda es queixa perquè el barri de Madrid de sota casa seva és “muy ibérico” i la gent la mira malament quan surt al carrer vestida com la filla esquizofrènica d’Agata Ruiz de la Prada. Ja va dir Churchill al seu dia que “els hipsters del futur es diran a si mateixos anti-hipsters”. La modernor, en un afany per trobar sempre el més autèntic i les experiències més reals, tendeix a apropiar-se de l’estètica i les costums de les classes més desfavorides, que, sembla ser, es rumoreja, m’ha dit un moixonet, que com que són gent sense recursos i, per tant, exclosa dels estils de vida pre-cuinats per a gent adinerada que proclamen els mitjans de masses, s’han d’empescar justificacions existencials més “genuïnes” (cal recordar que les cometes converteixen una afirmació en irònica?). Com que els hipsters troben que els estils de vida artificiosos basats en l'èxit socio-laboral i el consumisme són paranys impúdics i toscos amb què el capitalisme ens enganya amb l'objectiu de perpetuar-se, consideren llavors que el més "autèntic" deu trobar-se justament en el seu oposat, els pobres, en aquells que mai abastaran el Nirvana consumista, com si els desfavorits conformessin un sistema diferent i autònom en lloc dels fonaments oprimits que serveixen de seient pel cul gros del capitalisme.

Aquí no s’hi val a jugar al “joder com molo perquè tinc la feina de Don Draper, els abdominals de Piqué i la colònia de Brad Pitt” que els hipsters, per favor, menyspreen tant. Els seus models són uns altres, principalment els descastats dels llibres de Bukowski, sense pàtria ni feina ni casa ni diners, que amb un six-pack de birres del Mercadona penjant de la mà, s’entreguen a una vida hedonista mentre escupen contra l’ordenació de l’Estat i el progrés social que representa. No és que sembli malament, això últim que acabo d’exposar. Però espero que entengueu que m’hi cago i m’hi pixo en la gent amb estudis universitaris que es busca una casa decrèpita en un barri depauperat i l’omple de discos o robeta de segona mà (pagada com si fos de boutique) per viure com un artista amb roba d’immigrant. La qüestió és perfilar-se en oposició als models del capitalisme mainstream, encara que acabis enfangat en una mena de capitalisme underground amb una cobertura de superioritat moral.

Probablement tot això només és xerrameca sense sentit, però és que només pretenc mig explicar com pensen aquests individus, que probablement al cap no hi tenen una tesi doctoral de la Sorbona, sinó un grapat d’impulsos egocèntrics que fan trontollar unes estructures mentals ja de per si bastant inconsistents (us n’heu adonat? Això últim podria definir gairebé tots els textos d’aquest blog!). El que entenen ells és l’estètica, i per això, en el cas ianqui, ja fa uns anys que les camises de llenyataire, les barbes d’indigents, les gorres de camioner o les samarretes imperi d’immigrant polonès o italià han omplert els armaris d’estudiants de carreres artístiques i humanístiques. Tots aquests elements han arribat aquí, on la gent els comprèn menys que els americans, però els abracen igualment.

A més, aquesta corrent ha agafat un color local. Als ítems anteriors s’hi sumen l’afició pel flamenc (gitanos: la crème de la crème del lumpen ibèric), l’humor garrulo dels chanantes (ja em direu en què es diferencien un tio cridant “gañáaaaaan” del marica dels Morancos disfressat de dona) o la devoció per les bodegues ràncies, per citar només tres exemples. M’enerva quan escolto gent que vincula als moderns amb els gintònics. Aquests no són moderns, només són tietes de TV3 amb ínfules de sofisticació que més tenen a veure amb el fashionisme de Sexo en Nueva York. Les cocteleries chic foten tuf a Barcelona post-olímpica, a guiri i a subvenció. Els hipsters staight-edge van un pas més endavant. Són els que compren les tasques de iaios del Poble Sec per servir vermuts a tots aquells que enyoren la Barcelona de “quan Barcelona era Barcelona”, ¿oi que sí, Terenci?, i recreen una ciutat nostàlgica des d’on critiquen TV3 fins que un dia el Time Out ressenyi el seu tuguri i el tràfic de la nova clientela escampi la ronya de cartó pedra que enfosqueix una barra que rellueix més que els lavabos de la Generalitat.

Les bodegues i els gitanos no salvaran la ciutat. La moda és un procés cíclic i dialèctic. Lo ranci és el nou chic i “Girls” ha substituït a “Sexo en Nueva York”. L’atrezzo podrit de la vostra funció seran aviat els fems que nodriran un retorn a l’estat anterior que, en realitat, no és tan diferent al que vosaltres proposeu. 

Io numés soc català i crec cal Garsón és un filldaputa

Si ara un científic boig segrestés 2 àliens i els embotís amb una injecció de speed i ràbia i, acte seguit, els reduís a un mida microscòpica i els enviés per mitjà d’una màquina de teletransportació dins del cervell del jutge Baltasar Garzon perquè lluitessin a mort de manera que, amb cada urpada, cada mossegada i cada estossinada saltés de les ferides obertes la seva sang corrosiva, amb propietats similars a les de l’àcid sulfúric, i anés desfent poc a poc el cervell de Garzón, destruint-li el teixit nerviós a foc lent, formiguejant-li el cervell fins deixar-lo com un formatge gruyère, portant-lo a la mort enmig d’histèriques al·lucinacions, si això fos possible, deia, si algú pogués torturar d’aquesta manera a Baltasar Garzón, gravar-ho amb el mòbil i penjar la seva mort canina al Facebook amb el títol motherfucker_dying_fun_videos.mp3, jo clicaria a M’AGRADA.

Ara bé, nois, ARA BÉ, en cap cas penso que s’hagi fet justícia amb la condemna del Suprem. Jo me n’alegro de qualsevol desgràcia que li passi a Garzón, però sóc conscient que és per venjança, i no per justícia. No li estan passant comptes per les tortures als indepes o tot això que us enerva tant. Si han estossinat a Garzón amb la massa de la justícia és per motius contra els quals lladreu dia sí dia també a les xarxes socials. La trama Gürtel. Però encara hi ha algun subnormal que diu “bah, és Espanya”. Doncs a mi també me la bufa, Espanya, de la mateixa manera que me la bufa Àfrica, Holanda o Omicron Persei 8, però no per això deixo de ser conscient que la situació és ridícula i espantosa.

Que Garzón ha tastat la seva pròpia medicina? Oh, i tant! I jo encara ric ara! Estem millor que abans? No. 

Lamentablement, per valorar el cas de Garzón ens veiem obligats a rebaixar les passions, prendre distància, mirar ben al fons dintre nostre i acceptar que hi ha posicions intel·lectualment correctes que ens regiren l’estómac. Tot això ve d’un editorial que vaig llegir anit, escrit per la desferra humana del director de VilaWeb, titulat Jo no defensaré Garzón. Aquest article incendiari amb falsos clarobscurs intel·lectuals té un únic i clar objectiu contra el qual es dirigeix com una locomotora carregada de nitroglicerina i napalm: fotre’ns el pèl. Vendre’ns un lladruc ideològic i adolescent com si fos un comunicat parit després d'una reunió greu i somorta de l’Ateneu Barcelonès. En Partal es dedica a glossar la llarga llista de trapelleries d’en Garzón (que, insisteixo, són moltes i obscenes), un hàbil joc de mans per fer-nos creure que el seu és un article informat i ponderat. Però quan arriba al final, i tothom sap que el titular i el final és l’únic que llegeixen els cadells de la generació iPod, en Partal explota com un aglà llançant al món el seu titular imbècil, la seva psicofonia d’encefalograma pla: “per dignitat democràtica, no pense ni moure un dit en defensa de Garzón”.

L’excreció del capitost de VilaWeb és tan sols el reflex de l’estat mental del país, i no la seva causa. La gran virtut del diari Ara, VilaWeb, RacóCatalà, en Jordi Bilbeny, Productes de la Terra i El Món a Rac1 és que s’han adonat que el gruix de l’independentisme català està format per sots-normals incendiaris. Gent que no té ganes de pensar. Gent a qui li bull Catalunya als collons, però que sent la necessitat d’arguments intel·lectuals per defensar el seu nacionalisme. Perquè, al cap i a la fi, el nacionalisme burro i mongoloide i despietat és l’espanyol, i l’últim que vol ser el nacionalisme català és ser un reflex de l’espanyol. Aquí som més de la cultura del diàleg, eh. I si em portes la contrària et clavo una xapo a la carcanada.

Però el català tampoc vol que se li assequi el cervell. Vol gresca i xerinol·la, i jo el comprenc. Vol entrar a la biblioteca amb la samarreta de FESTA SÍ LLUITA TAMBÉ i adormir-se sobre el Llibre dels Fets de Jaume I mentre somnia amb les porques de l’Acampada Jove. Per això, quan apareix el gilipolles del Partal amb aquest article demagog, aquest trampe-l’oeil intel·lectual, o el Basté bramant en antena ESPAÑA ÉS EL CUCO I ELS TOROS, CATALUNYA ÉS LA SOLIDARITAT I MIQUEL MARTÍ I POL, ESPAÑA ÉS LA LLEI CONTRA EL MATRIMONI HOMOSEXUAL, CATALUNYA ÉS UNICEF A LA SAMARRETA DEL BARÇA l’indepe emocional es sent feliç i reconfortat. Si algú amb l’autoritat política i moral d’en Basté o en Partal, gent llegida i serena, gent de la que sacrifica la vida sobre les pàgines d’un diari i acaba el dia amb la llengua plena de butllofes de tant parlar de Catalunya, si aquesta gent tant intel·ligent acaba utilitzant els mateixos arguments imbècils que jo, que sóc un cretí i un ignorant, llavors ¿per què hauria de formar-me una opinió forta? He aconseguit el mateix que ells amb menys esforç. Gràcies, Basté. Gràcies, Partal. Gràcies a tots dos per aquesta dosi de pornografia emocio-nacional que em fa sentir viu cada matí. Gràcies.

La majoria de catalans són retardats. Acceptem-ho, nois. És millor fer-ho ara que en un hipotètic futur independent. S’haurà de matar gent i més vals que us en féu la idea. Perquè molts catalans odien els espanyols només perquè és una manera de desviar el seu autoodi. És un tema freudià molt xungo. Però, en resum, només vull fer-vos entendre que la superioritat moral catalana és una farsa. La majoria de catalans no volen pensar sobre Catalunya. Ells volen el seu article merdoset amb 4 proclames abrandades i 2 falsos argumentets de pixarrí que dissimulin que, en realitat, l’article és un monòlit de 800 tones sense cap mena de matís, per penjar-lo al Facebook i clicar M’AGRADA i que un grapat de nenes tontes amb la senyera a l’avatar i la foto d’Oleguer a la carpeta de l’institut xisclin “síiiiii!!!!! Independència!!!!! Sempre culé, sempre catalana!!!” i ho rematin amb la puta emoticona de l’estelada. NO. Ells volen articles dels que, quan els acabes de llegir, et fas una palla i t’escorres al teclat (perquè si vull un ordinador nou, me’l compro, que per alguna cosa sóc català). No volen articles dels que mentre llegeixes amb el cap fas sí-sí i després no-no i un altre cop no-no i acabes dient SÍ, PERÒ. 

El català no vol això. Per aquesta raó, avui l’article d’en Partalet correrà com la pólvora per les xarxes socials mentre jo desencigalo i escupo el meu semen sobre l’estelada.

Ah, quina merda, eh. És un altre Paint dels meus. Doncs aquí teniu una foto de veritat, de casa meva, d’aquest matí.

SEMEN! SEMEN PER TOTS VOSALTRES, COLLA DE CRETINS. 

SEMEN!!!!!