dimecres, 28 de desembre del 2011

Jo només toco monstres



Hola. Bon Nadal. Avui parlarem de les Smartbox. Us sembla bé. Què? Com dieu? Ah, no recordava que no us llegeixo perquè fa un any que vaig desactivar els comentaris. Quin descans, tu. 

I ara sí. SMARTBOXME BABY !!

Regalar una Smartbox és com entregar una targeta on hi posa:




Pel jefe enrotllat que vol celebrar l’aniversari amb els seus subordinats, per l’amiga estupenda a qui els papàs han sepultat la personalitat amb joies, ofrenes i presents, per la tieta de 50 anys recentment divorciada que s’aferra al gintonic com si fos l’elixir de l’eterna joventut, per aquell matrimoni urbanita i amb carrera de lletres que té la Barcelona subvencionada als seus peus gràcies al carnet Tr3sC, per aquell enginyer altiu i farloper clandestí que surt amb la teva millor amiga i que tu odies-odies profundament i del qual prefereixes no conèixer els gustos perquè saps segur-segur que acabaran tallant aviat-aviat quan trobi un tio com cal però menys com cal que el teu propi nòvio. Per tots ells: SMARTBOX!!! Because I don’t give a fuck



- Ei...... m’heu regalat una.... una PUTA CAIXA.

- És una SMAAAAAAAARTBOOOOOOX. Pots escollir entre un massatge amb xocolata o una passejada amb un cavall.

- És que sóc diabètic.

- Doncs escull els cavalls.

- Odio els cavalls.

- Odies els cavalls?

- Odio els cavalls.

- Per què odies els cavalls? Ningú odia els cavalls.

- Perquè tenen una cara llarga i una cua al cul. No em refio de la gent que té una cua al cul.

- Oh... uh... hm.............. (veus? ja t’he dit que era un puto friki psicópata !!!!)....... eh... pues quin corte, ¿no?... buenu, aquí tens lu ticket regalo i t’ho pots canviar per alguna altra cosa més acorde amb tu, rollo... no sé, rollo un Mein Kampf o el Grimorio Secreto de Turiel.

- Puta mare.

Es regala molt. Es regala massa. Parlem de la societat de consum? Parlem de la societat de consum. No, millor no, que això no és el puto Mi Mesa Cojea. Però es regala massa, això vull que quedi clar. I la gent no és que no necessiti els regals, és que NO SE’LS MEREIX. Pel Nadal té més regals un nen gitano que el Nen Jesús. I això no és bo. Però allí estan, els regals, com els anuncis: ningú els estima però els estranyem quan falten. Paradoxes de la societat de consum. Però, eh tio, io no sóc cunsumista pro tampoc sóc un autista sucial, tio! Que se té de fer, no fer regalus, eh? 

CALMA.
CALMA PETIT SIMI ENCABRONAT,
PERQUÈ ARRIBEN LES 

SMARTBOX



EXT. NIT. – PAISATGE LUNAR

Paisatge lunar. Una dotzena de micos jauen mig morts. Cadascun dels micos va amb auriculars Panasonic RP-HTX7 color crema connectats a un Iphone 4. 


El primer mico es lleva i descobreix una Smartbox gegantesca enmig del paisatge. Comença a cridar. Poc a poc es desperten la resta de micos, es trauen els auriculars i els llancen a terra. S’apropen a la Smartbox per abraçar-la. Un dels micos agafa el seu Iphone 4 i el llença cap enlaire. 

TALLA A:

EXT. NIT.  - ESPAI

L’Iphone avança lentament en la gravetat zero.

VEU EN OFF:
Don’t give things.

L’Iphone accelera cada cop més i més ràpid (d’això tracta l’acceleració, d’anar més i més ràpid). L’Iphone queda envoltat en flames mentre les estrelles al seu voltant es veuen com guspires blanques. Finalment l’Iphone esclata i es converteix en un fetus.


VEU EN OFF:
Give Life.

El fetus avança encara més ràpid. Ara el fons es veu totalment blanc. El fetus es converteix en un nen, després en adolescent, després en adult i finalment en vell.

FADE OUT:

EXT. NIT. – PAISATGE LUNAR

Audio: Oasis – Whatever (tornada a doble de volum)

Apareix l’Smartbox. Els micos ballen al seu voltant en càmera súper-lenta. Cap d’ells porta auriculars. Plou confetti. Veiem primers plans de les seves cares en èxtasi. Salten, xisclen, ballen, ploren, es colpegen els pits. Canviem a un pla general i apareix el logo de SMARTBOX i unes lletres que diuen EXPERIENCE YOUR LIFE.


No siguis materialista, jove consumista! Regala EXPERIÈNCIES®.

Experiències. Toca’t els ous, Manolín. En un exercici de culture jamming contrarrevolucionari els malnascuts de Smartbox han robat el concepte d’experiència al situacionisme per convertir-lo en una vivència mastegada, digerida i defecada, com si la teua puta vida fos un tren de la bruixa. Paga el tiquet. Diposita aquí els teus objectes personals. Puja al vagó. No toquis els monstres. NO TOQUIS ELS MONSTRES. ¿Tens epil•lèpsiaproblemesrespiratoriscardiovascularsalgunaoperacioimportantdignademenció? No? Ok. No baixis del vagó en tot el viatge. NO TOQUIS ELS MONSTRES I ELLS NO ET TOCARAN A TU. No cridis. No ploris. NO TOQUIS ELS MONSTRES. Respecteu el descans dels veïns.

Sent el ¡GROAR! de la ciutat. El costat chic-sauvage de la city. Els carrers són la teva Mansió Playboy. Ets un dandi. Tens 30 anys i ja ets un puto dandi. Cobres 800 euros i ja ets un puto dandi. Cobres 800 euros i tens unes blue suede shoes com les de l’Elvis (30 euros a l’H&M). Asfaltes els carrers quan camines sobre seu. Tens un contracte temporal però, EH, tu ja has anat a 2 cates de vins, 1 curs de gintonic, has pres xampany en una limusinaPERDÓ-VULL-DIR-UNA-LIMO, t’has relaxat en spa urbà, has conduit un quad i has vist una companyia súper-petita i súper-transgressora a la Sala Beckett. Ets un dandi i moriràs dandi. Imbècil però, EH, dandi.

Smartbox. Quincalla VIP. Xuxeries pels morts de gana. Luxe de cartó-pedra per la classe mitjana-baixa. Glamour lowcost perquè els urbanites explotats puguin sentir que han triomfat en aquesta vida. Jo, perdedor? Però si faig coses de rics! Hola, aquí el Significat, estic buscant el Significant. Significant? Eooooo! Significant? On ets, Significant? 

Smartbox és com el Mercadona. Et fa sentir menys pobre perquè et permet menjar succedani de caviar a 5 pessetes el quilo.



- A veure a veure..... hmmm.... vaja, una Smartbox.

- SÍIIIIIIIII. SAPS LU QUE ÉEEES?

- Er....... sí, més o menys.

- Hem pensat. Joder, com que el Jorge té de tot perquè està la hòstia de forrado, ¿qué li podem regalar? Pues una EXPERIÈNCIA, ¿no?

- Aquí diu que puc anar de visita a qualsevol celler de mala mort català i fer una cata d’aquesta orina amb bombolles que alguns anomenen cava.

- A que mola?

- Disculpa, però... mola? Sí, has dit mola. Mola. Bé, doncs resulta que sóc l’afortunat propietari d’un celler empedrat amb caldos gabatxos de gust mes dolç que la primera regla de la Verge Maria on cada nit em casco 2 ampolles per celebrar que una model egípcia menor d’edat em glopeja els ous mentre una ex-assassina del KGB vestida de Politxinel•la m’asfixia amb una cordill de seda de Catai per fer enlairar el meu plaer fins que toca el perineu del mateix Zeus. I TU, arreplegada, em vols explicar A MI què és una PUTA EXPERIÈNCIA?

- Uh... vols el tiquet?

- Vull que et moris.



Però, eh, pst-pst, tú, eh, sí TU, jove postmodern. Apropa’t. Sí. Això no va amb tu, no? Això de les Smartbox.............. NO. Tu ets un jove übertrendy i crític amateur en un blog de poesia. T’agrada la publicitat com a expressió artística però ets crític amb els seus abusos. Has llegit i subratllat “No Logo” de Naomi Klein. Ara ho intentes amb Zizek i Negri, però bé, a tu ritmo, una estoneta cada nit. Sí, portes bigoti però de forma irònica. Saps distingir entre kitsch i camp. Jordi Costa t’ha ensenyat a gaudir de Dos rubias de pelo en pecho i Det sjunde inseglet. El CCCB. Com mola el CCCB. L’Helio ja no és el que era, eh. Buf. Gintonics i mojitos? No. Un vermut, siusplau. S’està perdent la Barcelona de les bodegues i els baretos. S’està perdent la identitat. El turisme, el cutreluxe, el poder, l’ajuntament, l’últim article de Manuel Delgado, l’últim llibre de Pérez Andújar. No ets modern perquè et rius dels moderns. Ei, però si llegeixes JO NOMÉS FOLLO A PÈL. Què t’he d’explicar, A TU?! A tu que estàs per sobre de tot això. A no ser que....... no, segur que no t’interessa. No fa per tu, això. No no, de debò, que no que no, que..... bé, com vulguis, dóna-hi un cop d’ull, però no sé jo....... potser sí, potser t’interessa. És merda bona. Fresquíssima.



PACK MANEL BARCELONA

“I el Bernat m’ha dit que t’has comprat un Pack Manel Barcelona, i que t’hi acompanyarà un home molt alt”

Tothom vol viure a Barcelona. La gent, la festa, els concerts, els cines en versió original subtitulada, els restaurants d’arreu del món, la joie de vivre, la beau follie, la joventut que vessa com l’escuma d’una ampolla de cava. Però el problema de Barcelona és.................................. bé........................ BARCELONA. Però gràcies al PACK MANEL BARCELONA tu, maleït pagesot, també podràs ser barceloní durant un dia i renegar de la ciutat comtal durant la resta de la teva vida sense problemes de consciència. I deixa l’anorak Quechua a la pallissa, animalot, que a Canfanga no hi carda tant fred com a la vila!

El Pack Manel Barcelona inclou un passi VIP per EXPERIMENTAR la trendytocràcia barcelonina. Per un dia tu també seràs jove, guapo, culte, freelance i amb un sou de menys de 1000 euros. Podràs menjar ensaïmades amb nata pel matí i gintonics amb escuma de llagosta viva per la nit. Podràs visitar museus (OH MUSEUS) així com per distreure’t (OH DISTREURE’T), desplaçar-te amb skate o bicicleta (OH SKATE OH BICICLETA) i fins i tot podràs hablar en castellano (OH CASTELLANO).  Perquè a Barcelona la cultura també és diversió!

Per dinar res millor que uns espaguetis amb tomàquet i tonyina en un pis d’estudiants de Gràcia. I si no tens gana, aquests simpàtics nois t’embolicaran uns canutus amb costo comprat a la mateixa Rambla! Però no tot pot ser diversió. Perquè Barcelona també significa revolució. Per això, el Pack Manel Barcelona t’ofereix l’oportunitat de formar part d’alguna de les múltiples manifestacions que es celebren cada dia a la Capital de la Reivindicació. Independència de Catalunya? Stop retallades? Indignats 15-M? Llibertat animal? Especulació immobiliària? L’oferta antisistema no té fi! I els més agosarats poden quedar-se fins al final de la manifestació, que serà dissolta a escopetades per la policia antidisturbis de Felip Puig. Però, ei, no patiu per la vostra integritat física: les bales són de goma! A més, una de cada 100 porta premi. Seràs tu l’afortunat?

Per la nit, concert d’indie-folk en català al Raval, mojitos a una terrassa, festa al Sutton i sexe a escollir: turista o prostituta. I si encara teniu forces, es pot rematar l’estança a Barcelona amb unes pakibirres a la Rambla i una pixada a la via pública. La policia acudirà rabent a posar-vos una multa que us podeu emportar de record, i es farà fotos amb vosaltres. Un cop a l’autobús, podreu traure el cap per la finestra i cridar PUTA BARCELONA mentre els polis us fan adéu amb la mà.



PACK AIAS ARTISTA

Vols ser artista. D’acord, cap problema. Al segle XXI el més tonto és artista. Música. Dius que vol fer música. Bé. Saps tocar? Ah, no. Tens algun instrument? Ah, que tampoc. Quin tipus de música t’agrada? Ah, que una mica de tot i tot de res. I, no sé, què vols expressar? Vaja, no ho saps. No, clar, ho entenc, tu només el que vols és ser ARTISTA. A seques. Perfecte, perfecte. Ets el candidat idoni pel PACK AIAS ARTISTA.

“Nen, després del col•le t’he apuntat a classe de cant coral, pintura expressiva, rissoteràpia i bongos africans. Això el dilluns. Els dimarts també tens ballet i escriptura creativa, els dimecres guitarra flamenca de la dinastia Ming i expressió oral, els dijous bodypainting i performance, els divendres Introducció a la Novel•la Russa i els dissabtes al matí teatre. Que tu has nascut per artista, nen.”

Et sona? Per descomptat. Tots els pares del postfranquisme volen que els seus nens siguin artistes. Culpen a una infància gris i insípida com el caldo Avecrem de la seva mediocritat adulta, i per això turmenten els seus fills amb estímuls precoços perquè s’AUTOREALITZIN PERÒ QUE JA en plan NIRVANA NOW. Però s’obliden del més important........ s’obliden de....... donar-los una........ VIDA. Una vida i uns traumes, perquè l’art no és res sense traumes

I tothom sap que el somni dels matrimonis socialdemòcrates no produeix monstres. Produeix imbècils amb cara de lluç.

I els pares no volen artistes improductius. Volen artistes que es guanyin la vida amb el seu art. Perquè s'ha de ser progre, però també s'ha de guanyar diners, i si el teu art no dóna pasta, significa que és merda. CAPITALISM SPEAKING, BABY.

Per això el pack Aias Artista et porta als inferns de la condició humana, condició sine qua non de l’artista. El pack Aias Artista et converteix en ionqui de l’heroïna durant un mes. Compartiràs un pis llardós amb 4 aspirants més, us robareu la droga, us pegareu, xupareu polles per un xute i finalment us redimireu a través de la música. El pack Aias Artista garanteix un període de desintoxicació a un prestigiós centre de Pedralbes, on Nacho Vegas us ensenyarà a tocar la guitarra i composar els vostres primers versos sobre la vital foscor de la drogodependència. Per acabar, tocareu l’un darrere l’altre en un festival de final de curs a l’Heliogàbal i els vostres treballs seran ressenyats a Gent Normal i A Viva Veu.

Per un mòdic suplement, actors disfressats de bohemis follaran amb vosaltres duran el vostre període de desintoxicació, i després desapareixeran de les vostres vides. Escoltaran amb ulls esbatanats com parleu de les vostres penes i el vostre art. Passejaran amb vosaltres pel carrer. Seran els personatges secundaris de la vostra biografia. Els personatges secundaris que tot artista necessita. Les musses tortuoses d’una nit de vi i roses.





PACK PATTY HEARST BANDA ARMADA

Ara els nens de casa bona munten editorials. Ara els nens de casa bona editen llibres esquerranosos. Ara els nens de casa bona juguen als soldadets. Els moderns han perdut la por a la política i, oblidats els fantasmes d’Ana Belén i Víctor Manuel, abracen el radical progressisme. El cinisme postmodern està taaaaaan demodé. You know what I mean.






Però sí sí, que tot això està molt bé, que si tu fas de Sartre i jo de Simone de Beauvior i tal i qual, però ¿què me’n diríeu de ser segrestats per una banda terrorista d’esquerra radical i anar a passar unes vacances posant bombes contra els bancs? Acollona, eh. Doncs precisament això és el que us proposa el flamant PACK PATTY HEARST BANDA ARMADA.

Tot coneixeu la història de la Patty. Bé. No. Però tranquils, jo ho sé, i per això us l’adjunto.

Abandona l’esquerra de postal. Crema els llibres de Debord, la xapa dels Clash i la samarreta dels Black Flag. Ven l’Ipad amb què et connectes a Kaos en la red i prepara’t per viure una autèntica experiència terrorista. BURN THE POWER!!!!!!! El pack Patty Herst Banda Armada et garanteix un segrest sense previ avís i un tunning cognitiu amb les bondats del marxisme-leninisme. Però no acaba aquí. Vols fusells? Té fusell! Vols una boina vermella (no oblidem l’estètica)? Té boina vermella! Aquest pack inclou entrenament armamentístic, 4 camarades amb una presència física de notable alt, un logo i un lema terrorista personals i intransferibles, 10 discursos d’inspiració marxista i 3 atemptats a sucursals bancàries de La Caixa situades en pobles d’entre 500 i 1000 habitants. El pack Patty Herst Banda Armada també inclou una estada a la presó amb tots els luxes i un judici exprés on confessaràs haver estat víctima d’una neteja de cervell. So easy!

I després, au, a recuperar la teva vida. La feina, els estudis, les lectures de poesia, els lofts de disseny a la part alta. I amb el cap ben alt. No tothom pot anar pel món dient que ha estat un terrorista d’esquerra radical.

BURGESIA ARMADA
MAI SERÀ QÜESTIONADA

dilluns, 10 d’octubre del 2011

Jo només escric un post ràpid sobre Bojan per complementar l'anterior post


 Bojan és un bon noi. Bojan és un amor. Bojan és... collons, Bojan és adorable. No l’abraçaríeu fins la il·legalitat? I és que lo puta no només és bona persona, sinó que a més fa cara de bona persona. No mataríeu per aquells ulls aquosos? I aquell mentó d’homenet, i aquelles dents fermes, i aquella caiguda d’ulls que et demana perdó per haver nascut, aquell somrís tímid i juganer,  aquella pell finíssima per on rellisquen les gotes de suor com anguiles en una pista de gel.

A més, Bojan té ascendència sèrbia. SÈRBIA! ¿No us imagineu a Pep Guardiola saltant des d’un helicòpter, vestit amb un uniforme militar dels cascos blaus dissenyat per Antoni Miró, per caure sobre una casa devastada per les flames de l’odi ètnic? En Pep travessa el  foc per rescatar a un petit i llardós Bojan que plora desconsolat la mort de la seva família. Guardiola s’acotxa per posar-se a la seva alçada, li eixuga una llàgrima amb una senyera de butxaca i li diu que no es preocupi. El nano aixeca la vista,  assenyala els morts que l’envolten i li diu “però senyor, ja no em queda ningú per preocupar-me”. Guardiola el mira amb gravetat. Sent aquell nus que es forma a l’estómac quan descobreixes una veritat d’una bellesa abissal i esgarrifosa. El nen serbi acaba de donar-li una lliçó. En Pep plora, l’abraça encara més fort i li diu:

-La guerra t’ha convertit en un home. El Barça et tornarà a convertir en nen.

 Quin potencial dramàtic! Sèrbia i els conflictes. A més, els serbis són com nosaltres però pitjors en tot. El serbi és com el germà disminuït psíquic dels europeus. Una mica com el català nord-occidental (l’altra meitat de l’ascendència de Bojan) respecte al català central. Mireu sinó com són representats els catalans nord-occidentals a TV3: lo Cartanyà o el senyor Pla (Club Súper 3), gent estupiditzada de seny dubtós.

En definitiva, que Bojan ho tenia tot per esdevenir una icona del Barça-Unicef. Era un noi de la casa, humil, sacrificat, coratjós, guapot, que provenia de diferents minories ètniques per part de pare i mare. Tenia l’edat perfecta per convertir-se en un ídol adolescents, posar calentes a les noies d’entre vint-i-molts i trenta-i-pocs anys, i despertar l’instint maternal en les de més de 40 anys. Tenia una història perfecta. Com és, llavors, que Bojan es converteix en el gran fracàs de l’storytelling culé


Perquè li manca talent. No vull entrar en discussions bizantines sobre aquest tema. Només voldria constatar que es formen dos grups: els que defensen a Bojan i els que el critiquen. Els primer són els que CREUEN que el Barça és més que un club: és una ONG. Els segons són els que SABEN que el Barça és més que un club: és una empresa. Els vagues ideals bonrotllistes dels quals parlàvem a l’antic post no serveixen per gestionar l’elit esportiva d’un club com el Barça (i molt menys un país que forma part de l'elit de la mediocritat com Catalunya). El que vale vale, y el que no pa la Roma. I així és com Bojan, que havia d’exemplificar la fusió definitiva entre el Barça i Unicef, al final posa de manifest la seva impossible conciliació.

Però, ep, alerta. Els publicistes són gent boníssima. Són els poetes del segle XXI. Els bards del capitalisme emotiu. Potser l’exili romà de Bojan només és una estratègia, una expulsió simbòlica fora de la comunitat barcelonista, en terreny inhòspit, on el nen haurà de lluitar per convertir-se en home abans de tornar al Barça. És la fase liminar, us ho poso en un enllaç perquè, total, us ho explicaria i tampoc ho entendríeu. Bojan no és el primer en seguir aquesta trajectòria. Guardiola va fer el mateix. Hi va haver un temps en què Sant Pep va deixar de ser del Barça. Acusat de dopatge (quan tothom sap que els catalans del Barça no es droguen ni blasfemen ni follen: es reprodueixen per espores) i amb cert tuf a cruyffista després del naufragi del Dream Team, malvivia jugant en lligues de moralitat reprovable. Era el seu propi calvari, el seu exili liminar durant el qual s’havia de re-formar com a culé i ser gloriosament readmès per la comunitat. Un rotllo crístic molt xungo, nois. No sé perquè a casa nostra ens van tant les històries de sacrifici i redempció, però en tinc algunes teories. Potser precisament a la història de Bojan li faltava, com a Guardiola, aquest descrèdit, aquesta temporada de profeta rebutjat pels de la seva terra.


O potser sóc jo, que estic boig, i veig coses que no sóc. En tot cas, avui Bojan va a El Convidat, a TV3. No friseu per saber quin serà el següent capítol d’aquest drama mediàtic? Jo sí. Els mitjans de comunicació fa temps que expliquen millors històries que la literatura.

dimecres, 28 de setembre del 2011

Jo només penco, penco, penco, per la meva pàtria

Ja heu llegit les notícies? Em serveix qualsevol diari d’àmbit català, fins i tot l’Ara. No? Cap diari? Ni un? Ni tan sols el Twitter? 

Afortunats... no sabeu com us envejo. La tornada a la feina, els últims dies de platja, algun poble ressaguer que celebra les festes majors a finals de setembre. El món avança cap a la destrucció, xuclat pel remolí de la seva mateixa ineptitud, mentre vosaltres romancegeu en banyador sobre una barqueta inflable, amb la pell rosegada pel sol, escurant amb la palleta el sucre d’aquell mojito que heu assecat fa més de mitja hora. Vaja, vaja. És una llàstima que les vostres fantasies solipsistes estiguin a punt de ser esmicolades per la força ancestral d’aquest pterodàctil de mal averany also known as Valero Sanmartí.


Bé. Molt bé. Bé-bé-BÉEEEEEeee... doncs resulta que els amics de CiU llançaran un PLA DE VALORS per REMORALITZAR la nostra petita pàtria CATALANA. I qui millor per dictar-nos valors que aquests herois de la Reconquesta catalana? Al cap i a la fi, acaben d’escombrar la xusma xarnega sociata del país i, com bons alquimistes de la identitat catalana, han estisorat amb rauxa per estalviar amb seny. No sé vosaltres, però jo ja m’he lligat les mans i els peus amb fils per facilitar les coses a aquests titellaires amb tanta bona fe. In Arthur we trust.


Però anem per parts. En què consisteix el programa? Ho podeu llegir al Butlletí Oficial de la Generalitat, conegut popularment com La Vanguardia. Grosso modo, es tracta de recuperar uns hipotètics valors que van fer de Catalunya THE GREATEST NATION IN THE WORLD i que es troben amenaçats a causa de les onades migratòries que ha patit el vaixell que és Catalunya, i que permetran al capità Artur Mas aprofitar la cadència sincrònica dels rems que són els ciutadans per derrotar... derrotar... no sé. Espanya, suposo. O la desídia. O els cosmopolites. O la classe obrera. A vegades començo metàfores i m’oblido del que volia dir. M’embolico i....... bé. Això a vosaltres no us ho hauria d’explicar. Si em limités a acabar la metàfora amb qualsevol idiotesa vosaltres us la menjaríeu amb patates. Ui, boníssim, l’últim post de Jo només follo a pèl. No he entès res però és boníssim. Què coi heu d’entendre?! No ho entenc ni jo, ho entendreu vosaltres...

Tornem al tema. Com dèiem... bé, ja he dit el que volia dir. Ara citaré unes paraules del conseller Josep Lluís Cleries, que em serviran per comentar una idiotesa força intranscendent, i  després entraré a sac amb allò que realment importa.

“El filòsof Zygmunt Bauman parla de la modernitat líquida, d’una societat que es mou amb premisses poc consistents, i nosaltres el que volem és recuperar valors més sòlids”


M’encanta la gent que cita Zygmunt Bauman. M’encanta perquè són gent honesta, gent que ve de cara, amb el cor a la mà, gent senzilla que et mira amb uns ulls humits de cadell de gossera i que amb una veu tendra com una flauta de pernil dolç et diu SÓC UN SUBNORMAL. I a més de subnormal, indocumentat. No us parlaré ni de Bauman ni de la postmodernitat perquè el metge m’ho ha prohibit. L’indicador de secreció de bilis aniria pujant de l’1 al 10 per passar tot seguit a l’ON FIRE, que donaria lloc a DANGER! DANGER! HIGH VOLTAGE! i acabaria amb DEATH BY BILIS si començo a garlar d’aquest vell satànic que es dedica a vendre folletins amb l’adjectiu LÍQUID (modernitat, amor, urbanisme, educació, empresa, ètica, comunicació, bigues de ferro colat, tot és líquid per Bauman) on denuncia la volubilitat de TOT (valors, sentiments, coneixement) quan ell és el primer fill de puta en endossar-nos la mateixa puta idea refregida i embotida en calçador dins l’àmbit més inesperat. Bar-Restaurant Zygmunt Bauman, especialitat en croquetes sociològiques. Jo es veure aquells llibres de Bauman amb les seves portades blanques, de línies suaus i eficients, disseny suís, eteri; inodors, insabors i incolors com un anunci de compreses; els tens a les mans i semblen petits i delicats fantasmes de nadons a punt d’escolar-se entre els teus dits i dissoldre’s en centenars de minúsculs angelets de cotó fluix, però tot i així jo sento AQUELLA PUTA OLOR A FREGIT DE XIRINGUITO DE SALOU.
Calamars, braves olioses i pebrots verds. Croquetes de pensament pels guiris del coneixement. Cuina per a estrangers, idiotes que passen les vacances a les àrides terres del pensament crític i als que pots vendre 4 idees precongelades com si fos la sàvia sagnant de la terra servida en safata de plata. Yes very good. Two tapas de líquido and one more sangria, plis. Les idees de Bauman són com souvenirs que els viatgers s’emportaran amb ells quan tornin a la seva pàtria d’encefalogrames plans i els repartiran entre els amics sense dir mai d’on els han tret (reconeixereu els ignorants perquè mai citen les fonts) mentre s’empantanen en divagacions nàufragues sobre gent que es connecta en xarxa i vincles eteris i canviants que reformulen les nostres consciències i....... bé, el doctor no em deixa parlar de Bauman, ja us ho he dit.

Tot i això, us enllaçaré un article de la Wikipedia en esperanto perquè intenteu entendre alguna cosa, si bé no és necessari en absolut que us aboqueu a l’enllaç perquè el senyor Cleries ha definit molt bé el hardcore del pensament de l’avi Zygmunt.

Quin és el problema? Potser negaré l’anàlisi del senyor Bauman? No. No el nego pas. Llavors? Què passa? Doncs passa que això que diu aquest ancià és aplicable a l’època actual i a l’antiga Babilònia. Els valors mai han estat unitaris. Una cosa molt diferent és que abans la dissensió no pogués sortir a la superfície. El 99% de la gent era analfabeta, no existia l’opinió pública tant i l’oposició com el poder tenien més punts en comú que divergències. És absurd pensar que tots els grecs de l’Antiguitat o tots els gabatxos anaven a una (respectivament) i si hem rebut les èpoques i les cultures pretèrites com blocs monolítics és perquè la política i la història l’organitzaven entre 4 bergants.

Us acabo de fotre un sermó més espès que un gelat de llefa. Ara deixo que us entretingueu una estoneta mirant aquests gats i després hi tornem. PERQUÈ US ESPERA UN VIATGE XUNGO XUNGO.


Perdó, que se m’havia esguerrat la Y i quan la volia escriure em sortia una T. Volia dir gays, no gats. Meravellosa foto, eh! M’agrada molt el simbolisme del coixí, amb un estrip de pam i mig, suggerint allò que deu succeir al cul d’aquest vedell, allò que nosaltres no podem veure. Prefereixo mil vegades aquest erotisme delicat, que exercita la nostra imaginació, abans que el porno dur i barroer, que t’ho mostra tot en un primer pla.

Tornem al món real. Dèiem que els valors catalans de CiU potser no són tan tan catalans. I és més: no voldria generalitzar, però els valors identitaris catalans (i els valors identitaris en si) em semblen una presa de pèl. Una puta merda. Per començar, el seny i la rauxa. Seny. D’acord. Rauxa. EING?! Amb el seny ens apropiem de tots aquells valors identitaris positius des de l’òptica calvinista-capitalista europea: educats com els francesos, treballadors com els alemanys, innovadors i eficients com els suecs. En canvi, la rauxa ens serveix per citar a Dalí, Llull o Francesc Pujols quan algun andalús (nota mental: la identitat andalusa és el malson/paròdia de la identitat italiana) ens acusa de ser ‘desaboríos’ o ‘mu suyoh’ o ‘acartonaos’ o ‘eztreñíos’ o, senzillament, de ser una cultura gris construïda des dels interessos burgesos. Però jo crec (JO SÉ) que els catalans volem tenir el millor de cada casa. Una identitat per anar a treballar, una identitat urban, casual; i una altra de diumenge, per mudar. Cosa que, a més de contradir els principis de CiU, tampoc és tan original, ja que els alemanys són els màxims exponents d’aquesta identitat binària, amb aquella ètica del treball tan espartana i aquells rampells de xiflat romàntic per l’art, la natura i Déu: Martin Heidegger entortolligant el llenguatge amb precisió de psicòpata per poder comunicar-se amb vés a saber què.

O sigui que ni com a identitat cruïlla és original la identitat catalana.


Catalunya és, no obstant això, víctima de la seva identitat oficial. D’una banda, de la cultura de l’esforç i el treball que ens va encolomar la burgesia vuitcentista, i d’altra de la cultura cristiana passada pel tamís bonrotllista dels clubs excursionistes que popularitzà Jordi Pujol i heretaren els esplais (nota d’interès: a les Terres de l’Ebre no existeix la institució de l’Esplai. Això explica MOLTES coses). El resultat d’aquest poti-poti es pot resumir en la idea que hom pot prosperar a través de l’esforç constant i que a l’enemic no de l’ha de derrotar, sinó conviure amb ell a través del diàleg i l’educació. Això com ideari nacional utòpic és de puta mare, però el problema és que els catalans ens ho hem cregut i fins i tot ho hem interioritzat. Estats Units també es defineix com el país de la llibertat, però en cap altra regió del món trobareu tants feixistes per metre quadrat com en la terra de les oportunitats. També els gabatxos diuen dibuixar-se dins l’àrea formada pels vèrtexs de la llibertat, la igualtat i la fraternitat, però no hi ha en aquest univers gent amb ambicions més netament colonials i una set de destruir cultures tan desvergonyida.


Però el poble català és innocent. Surt Pep Guardiola per la tele dient que si matinem i treballem INNNNNNNNNNNNNTESAMENT serem un país IMMMMMMPARABLE i va el català i s’ho creu. Si aquest discurs te’l solta el director de l’empresa on treballes agafaries ipso facte la punxa del compàs i li dibuixaries el símbol del dòlar a l’escrot, però t’ho diu Sant Guardiola i, ep, de genolls amb les calces mullades. I això per què? Doncs perquè és evident que el Barça ha assumit la articulació identitària nacional que abans corresponia a l’Estat. No us estranyeu, és el signe dels temps. Perquè que un Estat et digui com has de ser és lleig, fa de feixista, ecs. En canvi que t’ho digui un ens privat és guai perquè ningú t’obliga a seguir-lo. La majoria de persones es defineixen abans pels valors d’una marca/empresa/club que pels valors d’un Estat. What else? Just do it.

El que és curiós del cas Barça-Catalunya és que els valors siguin simètrics entre el club i l’Estat (un procés que no penso analitzar). L’esport no és política, però pot arribar a ser-ho. El cas del Barça és clar, i que durant la recollida de medalla d’honor del Parlament de Catalunya Guardiola repeteixi precisament els mateixos eslògans que declama quan defineix el seu equip només ratifica aquest vincle. I això val si ets català, tant si t’agrada el futbol com si ets de l’Espanyol.

(Mentre editava el post m'ha arribat la "notícia" que Messi té "arrels" catalanes. Glòria i misèria per vosaltres)

És evident que el Barça hereta aquest ideari del (projecte de) Estat català, se’n beneficia (Barça és una de les marques més valorades del món) i en l’acte esmentat reconeix simbòlicament aquest deute amb Catalunya. Però quina és la diferència entre el F.C. Barcelona i Catalunya? Doncs QUE AL BARÇA LI FUNCIONA. L’esforç i el bon rotllo conjugats el converteixen any rere any en el millor equip del món, cosa que no pot dir Catalunya, que no és més que un país del tercer món amb pretensions. Per continuar amb el símil futbolístic, els catalans tenen el l’ideari del Barça i els resultats de l’Espanyol. I per si encara fos poc, la catalana és una cultura odiada, ridiculitzada i derrotada pels seus veïns a qui no queda més remei que consolar-se amb victòries simbòliques cada cop més vergonyoses orquestrades pels mitjans. Llegeixis aquí #twitterencatala o qualsevol de les manifestacions apocalíptiques que hem protagonitzat els últims anys.

El Barça actual ha seduït fins i tot als catalans més aliens al futbol perquè veu que triomfa A PESAR que comparteixen un ideari que, en l’àmbit nacional, ha demostrat el seu fracàs manta vegades. Però, no ens enganyem: el català no està habituat a la victòria. De fet, una història trufada de desencisos li ha amansit el caràcter fins deixar-li una ànima de perdedor. També hi té molt a veure aquest substrat cristià-pujolista que he esmentat abans, una cultura de parar l’altra galta quan et foten una plantofada, i quan et tornen a pegar posar-hi l’altra, i després l’altra i l’altra i l’altra i mentrestant intentar convèncer el teu rival amb bones paraules a pesar que per culpa de les garrotades aquest no entengui ni un borrall i li sembli que parles en polac.


I aquí entra en joc L'EQUIP PETIT. És un documental que va causar furor, furor, nanananananana. Us agradarà molt si el que us mola es veure nens petits en calça curta. Però el que atrau al català mitjà és una cosa ben diferent. Aquest modest equipet de futbol format pels nens de les escoles Margatània i Cossetània (Vilanova i la Geltrú) comparteix valors amb el Barça (i, de retruc, amb Catalunya): treballa amb empenta, gaudeix de l’esport, respecta el rival, manté un constant esperit de superació i combat la derrota amb il•lusió. Desafortunadament, si el Barça és derrotat 3 o 4 cops per temporada, a l’Equip Petit li allisen les costures en tots i cadascun dels partits. Els rivals (un anys més grans que ells, val a dir) els crivellen amb pepinaco rere pepinaco, sense compassió, a mata-degolla, com si amb cada gol que clavessin a aquest equip de sacs de patates es guanyessin un pam del Cel.


Atribueixo l’èxit d’aquest documental a la incomoditat que sent el català quan arriba al cim del poder, encara que aquest èxit sigui simbòlic, aconseguit a través del Barça. Perquè tots sabem que no existeixen les victòries netes i que si respectes al rival aquest se’t folla.  I el català sap que si ha d’escollir entre els seus principis i exterminar el rival, escollirà els seus principis i morirà. Però al Valhalla només s’hi arriba construint una escala amb els cranis dels teus enemics.


L’Equip Petit li retorna al català la seva verdadera imatge i li treu la pressió de la victòria promesa pel Barça. Per Catalunya la victòria és l’objecte A de Lacan: s’hi vol dirigir, però no hi vol arribar. No vol ser com els victoriosos, i secretament sap que rere l’èxit del Barça queden centenars de club fulminats pel seu ascens gloriós. Per això últimament abunden els exabruptes, manifestacions multitudinàries, declaracions pseudo-nazis a la cua del súpermercat, situacions que et fan pensar que això està a punt de petar, que la tensió és insostenible i al final.......... NO PASSA RES. I no passa res perquè no voleu. Els catalans sabeu que el vostre lloc està entre els perdedors. La història ho ha demostrat milers de cop. La eternitat ens espera, i nosaltres la rebrem amb la vista morta, apilonats amb la resta de cranis pelats, només un esglaó que mena els déus cap al seu paradís nacional de perica i putes.

dilluns, 18 de juliol del 2011

Nik ezer gabe larrua jotzen dut soilik


 A tots aquells catalans de bé, joves i formosos monitors d'esplai, estudiants de magisteri infantil, revolucionaris diletants, voluntariosos aprenents de periodista patriòtic, eterns estudiants de la UAB que gandulegeu a l'assemblea de lletres, proletaris il·lustrats, vedells de sang jove que enceneu la catalana terra, fills díscols de pares convergents que voteu les CUP per épater la bourgeoise, vosaltres sou la xacra de Sarrià i l'orgull de la Nació, però si obriu les portes dels vostres casals de barri als bascos perquè entrin i es follin les vostres nòvies, a tots vosaltres...


Els bascos. Criatures mítiques amb la saviesa d'un elf i la fortalesa d'un ogre. Semidéus exilats de la seva terra natal, un antic paradís feèric convertit ara en una terra eixorca i clivellada per les explosions i les males artes de les HORDES DEL MAL. Avui dia el basc s'ha convertit en un ésser errabund que vaga pel món bevent kalimotxo amb fúria i melangia per oblidar la història de l'auge i caiguda de la seva raça, una història dolorosa que els curiosos, i molt especialment els catalans, malden per escoltar de la boca d'un basc de veritat. La Història és sempre la mateixa, ells ja l'han sentida mil cops als seus iPods, narrada pels germans trovadors Muguruza, però mai perd la capacitat de congregar desenes d'ulls esbatanats i boques entreobertes, cosa que no ens hauria d'estranyar gens ja que poques narracions són capaces d'incorporar amb tanta habilitat els principals gèneres cinematogràfics, des del western (pistolers solitaris, mites fundacionals), el thriller (persecucions i fugues), el bíblic (èxodes), la ciència-ficció (el cotxe volador de Carrero Blanco), el terror (la passejada nocturna amb Miguel Ángel Blanco) i també la comèdia adolescent.


El refugi habitual dels bascos exiliats a Catalunya són els ateneus populars i els casals de barri, sempre i quan disposin d’una petita barra que regenteu els membres d'algun col·lectiu de joves catalanistes i subversius a favor de l’autodeterminació, dels drets dels animals, del poble palestí, i en contra del patriarcat, el sistema capitalista i qualsevol martingala. Són tantes les coses que us emprenyen, que us reuniu en locals per discutir quin problema heu d’atacar primer. Però la majoria no us posen d’acord ni en això, i passeu aaaaanys i anys discutint en assemblees enceses com la que interromp l’entrada del basc, que es dirigeix a la barra i demana:

1   - Un kalimotxo, por favor.

Què és això que senten les meves orelles? Aquest vigor fricatiu, aquesta pomposa insolència, aquest deix exòtic només poden ser d’aquell nociu i arcà idioma que només els llibre més insensats s'atreveixen a anomenar: ESPANYOL.

La inquietud es percep en l'ambient. Cap de vosaltres vol posar-se agressiu perquè allà tots sou amics, camarades, però que algú entri per utilitzar la llengua DEL IMPERIO és una ofensa pitjor que preguntar-li a ta mare quina hora és i aprofitar per escopir-li a la boca.
El més fatxenda de tot, un mala bèstia cripto-estalinista amb tantes arracades com anells té Saturn, el típic exemplar de fill de puta autoritari que intenta adjudicar-se el monopoli de remenar les cireres a totes les assemblees i que porta estudiant una carrera de ciències socials des de fa més de 8 anys i no ha treballat en sa puta vida, si no comptem “fer la revolució” com una professió, aquest tio s’apropa al foraster per cantar-li les quaranta.

 No has vist el cartell de fora........ COMPANY?
           Cuál?
-    -   Aquest que us prohibeix la entrada a escòria com tu.

PROHIBIDA L'ENTRADA A


Capitalistes
Anarkos
Catòlics
Masclistes
Convergents
Espanyols
Feixistes
Cripto-feixistes
Albert Om
Imperialistes
Pericos
Carnívors
Catòlics
Sionistes
Mossos d'Esquadra
Estalinistes
Polítics
La Puta
La Ramoneta
Blaveros



-         ¿Lo dices por Álber... On? Yo no me llamo así, tío.
-         I esclar que aquest no és el teu nom, espanyolot fill de mil putes!
-         ¿Español? ¿ESPAÑOL YO? JajajajaJAJAJAJAJAJA... ay... amos, no me jodas, que soy vasco.

SILENCI CREPITANT. Un got de cervesa s’esmicola contra el terra. Un bat de vent tanca la porta amb un cop sec. Un vòrtex interdimensional forada la paret i en surt un dimoni espacial cantant La Santa Espina. Però ningú en fa cas. Tots esteu pendents del basc.
Una noia se li apropa, incrèdula i emocionada, i li pregunta:

-        Ah, ets basc? I................ (glups!)........... i parles basc?

Atenció, perquè aquesta és la prova de foc. Si respon afirmativament, ja s'ha guanyat l'audiència.
Evidentment, ell diu que sí, i  a més declara que el basc és la seva llengua materna. Tots us gireu a la vegada enmig d'una muda i terrible fascinació. Algun incrèdul s'apropa per demanar-li el DNI. El repassa vàries vegades, de l'anvers i del revès, desprès del revès i de l'anvers, i altre cop de l'anvers i del revès, només per ajornar la inevitable sentència, que finalment declara amb un fil de veu:

- Sí, és un basc de veritat. Ha guixat amb boli Bic allò de NACIONALIDAD ESPAÑOLA.


Festa major. Els indepes l'ompliu a preguntes. Sobre llengua, cultura, lluita armada i etcétera. Algú li demana que com es diu, i el basc respon un galimaties amb moltes K i moltes Z i moltes T i moltes X. Izkonkzozkitx o Gokzatxizoka o Cthulhu.
- ¿Y qué significa tu nombre?
Llavors ell somriu. Ha esperat amb delit aquest moment, i la paciència ja se li estava acabant. El seu contrincant es descorda la camisa, s'afeita els quatre pèls del pit, pren  amb suavitat el floret del basc, en llepa la punta, el condueix fins al pit, just damunt del cor, l'afona uns mil·límetres dins la carn i xiuxiueja “va, bonic de cara, remata'm”.
El basc somriu amb templaça mentre travessa alhora tots els cors dels mascles de la sala i pregunta:
-        ¿Así que queréis saber mi nombre...?
Probablement es dirà "pluja d'estrelles", "néctar d'ambrosia", "font inesgotable d'amor" o algun d'aquestes merdes hippies que ells tenen per nom. En sentir el nom elles sospiren i exhalen un "caaaa macuuuuu". Ells riuen amb sorna, una mica decebuts perquè esperaven que darrere aquell abrupte carnaval de consonants s'hi amagués alguna cosa semblant a "Zipayo muerto en la ría del Nervión".
Però les preguntes continuen. En un moment donat el basc diu:
-        Joder, preguntáis más que un guardia civil.
Tothom riu. És envejable que es prengui amb tant d'humor la seva situació, pensen alguns. Igualet que l'Albert Espinosa quan fa bromes sobre la seva cama morta.




En un moment donat el basc explicarà La Història, i quan l'acabi tots vosaltres, fascinats, ja estareu planejant el vostre peregrinatge estival a Euskadi, la Meca de l'independentisme, mentre ell posa els ulls sobre la pubilla més formosa de l'esplai. Li engraparà el cul i vosaltres encara l'invitareu a a beure, i si en aquesta vida hi ha una cosa més trista que ser un pagafantes aquesta és ser un pagakalimotxos que, per a més inri, no invita a la noia sinó al bergant que se la tragina. Marxaran agafats de la mà i us dirà:

- Eh tiu, grasies por la invitació a kalimotxo.
- Oh, parles en català!
- Lu intento.
- Doncs ho fas molt bé.

I no ho fa bé. HO FOT DE PUTA PENA. Però, tot així, s'emporta la mossa a casa, i quan desaparegui amb ell aquella fortor a promeses de sexe i vinassa, els joves indepes percebreu amb claredat l'olor de la vostra derrota. Però, ep nanos, que aquí no ha passat res. Que mentre el basc engrapa les mamelles de la xavala i li treu del coll el mocador palestí per lligar-li les mans al capçal del llit, a vosaltres encara els quedarà nit per cremar. Cantar Obrint Pas fins esgotar els pulmons i, ara que ja no hi és el basc, aparcar el kalimotxo i regar el fetge amb cervesa, que és allò que han de beure els catalans com cal quan compleixen els 15 anys i no tenen la mirada del Gran Germà Basc entaforada al clatell. En arribar a casa anireu tan borratxos que no ejaculareu ni mitja hora després de masturbar-vos amb tenacitat. Caureu rendits i l'endemà us despertareu amb la polla flàccida entre les mans, una bandera a mitja asta, sense sang a la venes, una metàfora molt enlluernadora sobre la vostra existència miserable i el vostre patriotisme de cuca arrugada.

Ja n'hi ha prou de putairamonejar amb historietes. Anem a parlar clar: els bascs vénen aquí a follar amb catalanes i això ho sap tothom. Quan arriba als 18 anys, si un basc encara no ha tret a passejar el ninot, els amics se l'emporten a Barcelona, que allí folla segur. Això m'ho va explicar, textualment, un d'ells. El “vámonos a putas” dels bascos és el “vámonos de catalanas”.
I el pitjor del cas és que això de cardar ho foten per vici, perquè no necessiten el sexe per reproduir-se. La seva raça va néixer amb el primer raig de sol i morirà quan l'astre rei es fongui. Són immortals i no es diferencien genitalment. Tots els bascs i totes les "basques" tenen polla, i no hi ha bascs gays perquè l’homosensualitat és una "depravació francesa", com deia Sabino Arana en un text que no recordo d'un llibre que tampoc recordo. Però busqueu-ho, que ho diu segur.
Si a tot arreu són foragitats, a Catalunya els bascs són idolatrats, i si vénen aquí es precisament per sentir-se reis altra vegada, com temps ençà, quan dominaven el món i tenien els mortals subjugats gràcies als seus coneixements metal·lúrgics superiors. Això fou abans que els espanyols els robessin la flama de la tècnica i l'estenessin per tota la Península Ibèrica. Aquesta és la història de la industrialització espanyola. Més o menys. És una versió lliure, però el sentit moral del que us he explicat és més cert que el de la història que surt als llibres. Ja m'enteneu, no? Ja m’enteneu.



Ara que hi penso, un cop vaig conéixer un basc homosexual. Un basc homosexual que dissenyava webs. Això desmunta la meva teoria, però tampoc em llegiu per aprendre sinó per inflamar-vos, no?


A elles els encanten els bascs. I a qui no? Les seves arrels s'alimenten amb sang i no amb vil diner. La seva nació va ser fundada per guerrers i no per banquers. El seu moviment d'alliberació nacional va ser iniciat per un cristians fanàtics i no per escolanets. El seu patriota ideal és un eixelebrat que trenca els vidres dels bancs, i no un puto jubilat que escriu indignadíssimes cartes al director de l'Avui i les acaba citant dos versos flonjos de Verdaguer. En l'atracció sexual que exerceixen els bascs hi podem trobar rastres de l'erotisme del criminal, i també de l'artista romàntic, exclòs, tràgic i marginat, aixafat pel pes dels seus propis ideals. Perquè allí la gent lluita per les seves idees i aquí la gent escriu sobre les seves idees. I tothom sap que les groupies follen amb el guitarrista i no amb el crític musical.
A més, la catalana no vol un pallús que treballa el doble per poder pagar el senyor feudal, sinó un ganàpia que pugi la muntanya i en baixi al cap d'una hora amb les mans tacades de sang i xisclant "he mort el llop". Això està a l'imaginari col·lectiu femení del país i no s'hi pot fer res.

Per demostrar-ho ara ens imaginarem dues situacions diferents. Us aviso: no són reals, són simulacions realitzades en base a una matriu literària, però les conseqüències que en podem extreure sí són aplicables a la realitat. És enginyeria literària, un nou gènere que he inventat i batejat amb el nom de “Naturalisme realista natural”, que té el millor del Realisme i dos cops el millor del Naturalisme.



Primera situació. Remuntem-nos fins l’Edat Mitjeval o encara més enrere, fins la Transició Espanyola. Estem en un context feudal. Tenim una família de bascos, pare, mare i nen, que viuen junts en una hisenda. Imagineu el pare. Treballa la terra amb les seves pròpies mans. Té un pit poderós com una forja, enfosquit per un bosc de pèls rinxolats entre els quals perlegen gotes de suor. De tant en tant descansa per regar la gola amb un rajolí de patxaran, i s’eixuga el front amb el seu llarg mullet. La dona i el fill el miren amb lascívia. Bé, el nen no, el nen el mira amb, posem per cas, admiració.

I de cop arriben els castellans. Una unitat de 20 homes comandada pel virrei Luís de Jilgueros. Li demanen el 75% de la collita. Ell s’hi nega. Li demanen el 50%. Ell s’hi torna a negar. Estan a punt de demanar-li el 30 quan ell els destarota la closca amb una hòstia. El basc obre caps com si fossin musclos i els xucla el cervell. Aviat hi ha més sang que suor sobre el seu cos. Però el furor acaba aviat, i deu castellans el redueixen, l’acutxillen i el virrei castellà se li pixa sobre els seus ulls morts. Després pengen al fill d’un arbre i violen la dona.

Ella posarà al nou fill el nom de l’anterior. L’educarà com si fos ell i li amagarà la seva ascendència castellana. El nen creixerà amb l’odi a Castella incrustat al cervell. Entrenarà cada dia, i quan sigui prou fort, quan hagi esdevingut un Euskal-Conan, partirà cap a terres castellanes tot sol, abillat amb una txapela, i les conquerirà a cop de puny. S’enfrontarà cara a cara amb el virrei, un duel final que no serà una metàfora de res, sinó un xoc de violència atàvica desfermada, i quan l’Euskal-Conan tingui la bota sobre el cap del virrei, aquest li confessarà que és el seu pare a fi d’entendrir-lo i confondre’l. Però el nostre Conan dirà que els bascos neixen on els dóna la puta gana i li aixafarà el meló mentre brama gora.


Ara imagineu la següent història amb un català. Qui treballa la terra és el nen. El pare es dedica a fer números dins la masia. El greix de l’estómac li cau damunt la tita com una esllavissada de neu. S’està quedant calb i les diòptries ja s’apropen als dos números. A pesar d’això, la seva esposa, a qui fa dos anys que no fa l’amor, es pregunta què deu fer malament, però el que no sap és que no és ella qui fa les coses malament, sinó la barjaula del poble qui les fa massa bé.

I arriben els castellans. Li demanen al pare de família el 75% de la collita. Ell els diu que si li rebaixen l’impost al 50% convencerà a la resta dels seus veïns perquè els paguin el 80%. Els castellans accepten. Tornen el següent any. Ara volen que ell els pagui el 60% i que convenci als veïns perquè els entreguin el 85%. Ell s’hi nega i els castellans l’amenacen amb revelar als seus veïns que els ha timat. No li queda més remei que tornar a enredar-los. Per cobrir la demanda fa treballar dos hores diàries més al nen. 

Tornen l’any següent. Ara volen el 75% d’ell i el 90% dels veïns. No s’hi pot negar i els seus veïns estan massa ofegats i esgotats per rebel·lar-se. Però el seu fill l’odia. L’odia a ell i tot el que representa. De fet, es sent tan avergonyit que decideix acabar amb el seu pare, els seus veïns i tot allò que li recordi que és català.

I així va ser com un senzill hereu va fundar el PSC.


Espero que amb la lliçó d’avui us hagi quedat tot més clar, i que la propera vegada que us pregunteu per què els bascs follen amb les vostres noies vull que tots dieu ben alt, ben clar i ben fort, MEA CULPAPerò, escolteu una cosa. No tot està perdut. Afortunadament, un basc no és per tota la vida. Són ésser capriciosos que acabaran deixant la pubilla enmig de llàgrimes, amb els ulls encesos i l'entrecuix esbalandrat Se li emportarà la vida que li quedava per viure i els cedés de Mikel Laboa. I potser llavors tindràs una oportunitat. Et casaràs amb ella, demanareu una hipoteca a La Caixa i quan tingueu un fill li posareu un nom basc. Cada cop que el cridis, tu recordaràs els bons temps, quan erets un jove onanista que votava les CUP, i ella pensarà en aquell basc ple d'arracades que desaparegué en l'horitzó mentre el seu mullet s'acomiadava fent onades.
Ai, joventut estimada. Són tants, els seus plaers, però tan fortes, les seves cadenes, que no els canviaríeu per la lliure serenor de la vida adulta. L'amor, per exemple. Qui el necessita, amb 40 anys? Vosaltres heu canviat l'amor passional, imprevisible i turbulent, per un afecte somort, funcionari, l'únic adob sobre qual pot florir una família. Però ja ens està bé, penseu. La gent creix. Les seves prioritats canvien. I ben pensat, és una sort que aquell cuquet mortificador que ens exigia emocions fortes i destructives hagi mort d'extenuació.
Penseu tot això, i sembla que n'esteu convençuts, però un dia de juny, et llevaràs ben d'hora ben d'hora i recordaràs que a la tarda tens una reunió. Mentre t'afaites cuita-corrents al lavabo, cridaràs a la teva dona (o companya, o parella, o camarada afectiva) perquè t'ajudi a anusar-te la corbata. Ella assentirà, en silenci, i s'aproparà cap a tu, com absent i desnerida, un fantasma que s'aixeca flotant del llit, travessa les parets de la casa, i se't planta al darrere sense dir ni mu. Mentre t'apliques la loció sobre les ferides de la cara, ella engraparà la corbata i l'enredarà amb una precisió fordiana. Però quan el nus estgui llest, continuarà estirant i estirant i estirant fins que tu diràs "ei, carinyo, he he he, no tan fort, que sembla que em vulguis ofegar!", i ella, de cop, reaccionarà. Es disculparà. Dirà “perdona, últimament no sé ni on tinc el cap”, i amb ulls plorosos mirarà com la briseta que s'escola per la finestra del lavabo fa onejar les cortines, que a ella li semblen un mullet a les esquenes d'un basc que s'allunya mentre entona un agur agur agur  que es farà petit petit però mai desapareixerà.
PD: Ja que hi som, aprofito per demanar que uan Catalunya sigui independent, la Constitució prohibeixi que es posin noms bascos als fills. Els nens no han d'arrossegar les frustracions dels pares, que canviarïen l'estelada, una cama i a sa mare, a canvi d'una ikurrinya. Quan van al registre per deixar constància que el seu fill es dirà Aritz o Ibai, pensen “Oh Déu, perdona per portar al món una altra fleuma catalana. Espero que aquest nom l'acabi convertint en un home de bé”.




Ara recordo que no tan sols vaig conéixer a un gay basc, sinó que, de fet, vaig anar a una festa plena de gays bascs, organitzada pel col·lectiu Lumagorri. Bé, què hi farem. Tampoc és veritat que els bascs siguin immortals. Encara que jo no he vist mai cap basc mort. Vosaltres sí? Ja m'ho imaginava. Però sí he vist bascs vius. Bé, al seu carnet hi posava nacionalidad española, així que potser tampoc era basc. Quines coses, eh! Vivim en un món boig. Friso ja per morir-me i deixar enrere aquest món de pols i confusió. Per combatre aquest sense sentit a vegades intento escriure un post amb la seva tesi, els seus arguments, el seu ordre, però al final sempre em queda un tornado de fúria i riures buits. Però la saviesa sovint va acompanyada de les rialles. Ja ho va dir Confuci: “el més important ho he après rient”. Bé, no ho va dir. Però és una frase molt creïble, eh! Molt de La Contra de La Vanguardia. Svën Wülfersons: risoterapeuta, democristià, casat, té tres filles. “En aquesta vida les coses més importants les he après rient”. I parlant de La Contra: a veure si la palma ja Víctor Amela. Clar que té dona i fills, i no voldria que sofrissin. Que la palmin ells també per estalviar-los el dolor. I que caiguin fulminats aquells que tinguin qualsevol vincle emocional amb la família Amela, i així en cadena fins acabar amb la humanitat. Imagineu una humanitat sense humans. La teoria sense la praxis, els ideals sense la seva materialització. Meravellós. Com un art sense artistes. Idealisme posthumà. Una utopia.