Jo només m'exalto amb el nou i m'enamoro del vell

Hola, amics de la xerinola ultraviolenta i erudita. Últimament, gent d'aquella a la qual per respecte anomenarem gilipolles m'ha fet arribar certes queixes segons les quals en aquest blog es dóna a entendre que tot producte artístic i cultural produit en l'època actual no serveix ni per fer escaiola pels canaris. No és cert. Jo m'entristeixo i 'menfurismo a parts iguals cada cop que sento algú que diu "ia no es fa rocanrol com el dels rolling". Aquesta actitud no té cabuda en un blog regeneracionista, optimista i de pensament humanista-cínic com aquest. Jo no crec en el mite de l'Edat d'Or que es degrada. En tot cas crec en una època inicial, ja de per si força precària, anomenada Edat de la Merda, que empitjorà donant pas a l'Edat de l'Orina, i així fins avui, moment que podríem designar com Edat de Love of Lesbian.

Així que no: avui en dia SÍ que es fan bones pel·lícula, bons llibres i bona música. I si ho dubteu, arrossegueu la vostra ànima en pena, demà dijous a les 22.00, fins la plaça Joan Coromines de Barcelona, on podreu escoltar uns trovadors que us posaran els genitals com toixons i faran bellugar la vostra pelvis com si fos un rata pinyada ofegant-se en un got d'aigua.


Llavors, ¿com és que dóna la impressió que avui en dia hi ha moltissíssima merda? Fàcil: perquè d'escriptors, músics, etc., bons n'hi pocs. Poquíssims. Com ha passat sempre, vaja. En canvi, els farsants s'han multiplicat com els estudiants de mòduls. La culpa d'això la té la usurpació dels mitjans de producció (artística) per part del proletariat. Perquè la democràcia, política, cultural o del que sigui, no és bona. Penseu que el concepte de democràcia el van inventar uns tios que es vestien amb túniques, que vindria a ser un taparrabos amb pretensions, així que no en podem esperar res de bo.

Imagineu, per exemple, que un galifardeu de l'Itàlia renaixentista hagués manifestat certa traça pels pinzells. Son pare hauria agafat el tendre vailet i l'hauria reclòs a casa d'una celebritat local (que són sempre les pitjors): un vell esteta decadent, desquiciat i fill de puta amb ínfules de diva tirànica, una barba de dos pams i una afició gens amagada per tocar nens sense finalitats mèdiques. I allí s'hauria dedicat durant anys a picar pigment, barrejar pintures, suportar abraonades pallisses (psicològiques i físiques) i netejar pinzells (en sentit literal, però sobretot figurat). I potser un dia, POTSER, aquell vell xiflat de psique torturada li ensenyaria a pintar roques. Arribats a aquest punt, a no ser que el xiquet sentís una passió boja per la pintura, ja hauria fotut el camp de casa no sense abans clavar el pinzell a l'ull del vell.

Era cruel? Sí. Moltísstim. Però com a mínim disposavem d'un òptim filtre anti-farsantisme.

I això és aplicable a tot. Per escriure, la gent havia de racionar el paper de vàter i desfer-se la vista movent el llapis sota la precària llum d'una espelma. Per cantar o tocar el piano, la gent s'havia de fer escolanet i patir els abusos anals dels capellans que els ensenyaven a entonar els aguts introduint els ciris via rectal. Si ets un farsant aquests sacrificis no els fas.

Però avui en dia per 4 duros qualsevol farsant té un ordinador, una molesquine, una super 8, un ukelele o un estudi de gravació casolà. Jo he vist imbècils amb una Stratocaster i mitja dotzena de pedaleres incapaços de tocar decentment una cançó dels Ramones. Però bé, n'hi ha alguns que fins i tot tenen sort i acaben essent apadrinats per alguna publicació amiga de la demagògia, d'aquelles que sembla que cada mes tenen una vintena d'artistes que revolucionaran una discliplina artística en qüestió, i els inflen l'ego dient que "subverteixen el cànon escleròtic i academicista amb una proposta urgent d'esperit punk".


Ignoro les raons, però normalment aquesta gent acostumen a ser sempre estudiants de Belles Arts, Disseny o Cinema que, de cop, sembla que descobreixen la seva passió per la música o l'escriptura o el que sigui. Últimament he pensat profundament en aquesta coincidència, i he arribat a la conclusió que aquest fenomen s'explica perquè aquestes carreres estan plenes de FILLS DE PUTA PRETENSIOSOS SENSE CAP MENA DE CONSCIÈNCIA NI REMORDIMENTS. De moment només és una hipòtesi que estic treballant. Però ja m'imagino en un futur converses com les següents:

- Tio, acabo de d'entregar tot el meu patrimoni a les germanetes de la caritat.

- Però què dius, boig?!

- He descobert que la meva família era tan rica perquè un besavi que tenia era dissenyador gràfic. I m'ha agafat una mala consciència tan gran que m'he desfet del patrimoni.

- Quin mal rotllo. El meu besavi era un tio molt més noble: es va fer ric traficant esclaus africans.

- Quina sort.

- Pues sí.

Jo només tinc el nou disc dels Manel

Descàrrega en exclusiva del segon disc del grup Manel via Rapidshare Megaupload i Cumlouder.

No. A JNFP no tenim el proper disc del Manel. No el tenim nosaltres, no el té la discogràfica ni el tenen ells mateixos. I per què? Doncs perquè no existeix el disc de marres. I per què? Doncs perquè travessen una severíssima crisi creativa. Puta mare, no? Ukeleles a la foguera, que arriba l'hivern i el vent fort de garbí. No. No. Ignorants, que sou una colla d'ignorants que no heu llegit ni a Lenin ni a Maquiavel. El fenomen Manel ha d'ésser contemplat com una fase transitòria però inevitable d'homogeneïtzació de la societat catalana, que és a la vegada un mer preludi de la valerocràcia que imperarà arreu del món en un futur proper.

Però com, mestre?! Si el gosflautisme cumbaià gracienc post-modernillo que preconitzen els Miquel es troba a les antípodes dels dogmes del vostre blog! Evidentment. Ara que els Marcel han conquerit els cors i les ments d'un amplíssim nombre de catalans, gesta improbable anys ençà, han d'ésser utilitzats com una eina, com una plataforma, bo i desproveïnt-los del seu discurs per procurar-los un de més afí a la idiosincràcia d'aquest estimable blog. I quin millor moment que el present, davant la crisi que implica enfilar el segon disc? Però... crisis? What fucking crisis? Deixeu que m'expliqui...

Si heu escoltat les lletres del Merkel us haureu adonat que totes parlen del mateix: sentiments. Els sentiments són l'opi del poble, de la plebs, dels serfs de la gleva, del lumpenproletariat. Quan hom no té diners, no li queda més collons que fotre sal a la seva vida embarcant-se en relacions sentimentals, una manera de passar l'estona força barata si ets tan llest de follar sense condó.

Els rics, en canvi, com que no tenen sentiments poden fer coses de rics. Drogar-se, fornicar i comprar Rolex (en plural). Alguns de vosaltres haureu llegit algun panflet escrit per l'enfant mongolus del Bret Easton Ellis i potser us han encolomat que els rics es foten droga i follen per omplir el buit existencial que els produeix la manca de sentiments i l'erosió dels vincles empàtics. Doncs no. Els rics poden drogar-se i follar amb tot quisqui precisament perquè no tenen sentiments i, per tant, els efectes negatius i secundaris d'aquestes activitats no adoloren els seus esperits. Els que es droguen per omplir la vacuïtat produïda per una vida de farsant són els moderns que van a La 2 de Apolo, però d'aquests en parlarem un altre dia.


I què té a veure això amb els Mar i Cel? Doncs que amb el primer disc han guanyat diners, molt diners. I a no ser que se'ls hagin petat amb capricis com operar-se el forat del cul per donar-li la forma del cap de la Hello Kitty, és fàcil deduir que encara els conserven i que, per tant, els seus sentiments encara no els han recuperat. Però, ai, Dolors! Com s'ho faran ara per emocionar i connectar amb la massa godzillesca de mileuristes que els segueixen? D'on treuran les vivències amb les quals es basaven per escriure aquelles corprenedores lletres de caire costumbrista metropolità? ¿¡¿¡Se les inventaran?!?!

No. No. Perquè ha arribat l'hora de canviar. A sota us adjunto uns quants consells. Si en teniu de bons, me'ls podeu enviar per correu electrònic a jonomesfolloapel@hotmail.com. M'encarregaré personalment de fer una tria dels mails amb les millor propostes i els fotré tots a la Paperera de Reciclatge. I nunca más se supo.



1. Insultar a Els Amics de les Arts, el nou esport nacional. Els catalans sóm gent molt merdosa, molt europea, molt assenyada, en definitiva, molt eugenidorsesca, i ens fa com cosa insultar-nos quan no ens portem bé entre nosaltres. Mal fet, cony! Mireu els anglesos, que tenen fins i tot una Commonwealth 2.0, i els grup sde pop del país s'acusen mútuament de ser mariquites i de tenir el sida. Això quan no s'atonyinen a lloms d'una Vespa o d'una Harley.

2. Destrossar l'ukelele (a poder ser, contra el cap del lleig de Els Amics de les Arts). L'ukelele és un invent del dimoni. Fàcil de tocar comparat amb una guitarra elèctrica, difícil de tocar comparat amb el Guitar Hero. I aquí de mitges tintes ja vam tenir-ne prou amb el pujolisme.

3. Fer un disc conceptual sobre el Mein Kampf. Us diré una cosa: s'està perdent molt el rotllo de fer discos conceptuals. I encara us diré més: s'està perdent molt el rotllo de fer discos conceptuals DOBLES. M'oloro que aquí la gent va una mica mancada de collonera. El personal vol amagar la seva mediocritat amb cançonetes de pop naïf que no et fan ni fred ni son o estirabots punkarres de vint segons. Fot-li guitarres amb dos màstils! Fot-li cançons èpiques de vint minuts! Fot-li vents i orquestres de corda i bucles krautrockescos i solos de guitarra eterns i demencials i maratonians i odes hitlerianes que facin venir ganes d'escopir a la closca pelada dels cretins!

4. Fer un disc en castellà, menjar-se els mocs i fer el següent en català. Tampoc és qüestió de perdre una tradició tan nostrada com aquesta. I al cap i a la fi no hi ha res que una estelada sobre l'escenari no pugui arreglar.

Au, i ara a menjar-se el món. Que la vida són quatre dies, i els fans de Manel se'n passen tres fent cua a la Fnac.

Jo només separo les paraules i les coses

El jueu mata-messies que va escriure allò de Al principi fou el verb es deu partir la caixa 23 hores al dia. Després recorda l'assumpte aquell dels nazis i plora durant l'hora que manca per acabar el dia. I és que aquesta frase de marres persegueix com un cobrador del frac al pensament occidental, ja sigui seglar o religiós, popular o intel·lectual, filosòfic o científic. Molta gent pensa que la Realitat, Veritat o qualsevol altre concepte metafísic amb la primera lletra en majúscules guarda una íntima relació amb la paraula escrita. Que si existeixen palabros diferents per designar downi, Anal-conda i Ruffles Chorizo és perquè aquestes tres coses disposen d'una entitat ontològica pròpia que les diferencia les unes de les altres.

Jo també ho pensava quan era jove i llegia a Derrida, a Foucault i altres estetes decadents francesos. Tots tenim un passat.


I ara fem un salt cap a l'Edat Mitjeval per seguir el decurs d'aquesta idea que vincla Paraula i Realitat. Els escolàstics pensaven que un estudi concienciós de la Bíblia els permetria accedir a la Veritat Divina perquè al cap i a la fi les Sagrades Escriptures són la paraula de l'Altíssim, el Verb, allò que fou al principi i que ens permet conèixer la Realitat perquè s'hi estableix una relació de simetria. Bé, avui en dia si agafeu un llibre d'Història de la Filosofia, l'obriu pel capítol de Filosofia Mitjeval i allí busqueu l'apartat dedicat a l'Escolàstica no hi trobareu res per aquest títol. Enlloc d'aquest epígraf que abans designava a Anselm de Canterbury & The Crazy Monks, en trobareu un altre: SUBNORMALS.

¿I per què? us preguntareu. Doncs perquè a pesar de les argúcies retòriques, la història posa al seu lloc a tot cristo. Aquesta és la tesi que defenso avui, inspirada pel visionat nocturn dels càstings de Fama Revolution.

En aquest programa on hi van fulanes i mariquites (que no gays) a moure la pelvis com bagasses orientals vaig copsar que el vincle Paraula-Realitat ha arribat, de forma conscient o inconscient, al pensament popular-subnormal (i quan dic "pensament popular-subnormal" em refereixo a aquelles pàl·lides i menyspreables espurnes de raciocini que emet l'encèfal dels morts vivents de pelvis desllorigada que es presenten als càstings de Fama Revolution). Els concursant, presentadors i professors d'aquest reality són molt amics dels anglicismes que designen els estils de ball. Urban style, Jazz style, Stephen Hawking style i aquest tipus de coses.

La qüestió és que anit va aparèixer una paia i els examinadors li van preguntar quin estil ballaria. I sense cap asom de botxorn, la nostra amiga va dir que Sexy style. ¿I què és Sexy style? us preguntareu. Imagineu una persona que s'està follant l'esperit de Rasputin, poseu-hi música al darrere i ja tindreu una idea aproximada d'aquest cast i pur estil de ball.

Si girem el cap en direcció als anals de la història, podem trobar un parent proper d'aquest ball: són els moviments que feien les putes babilòniques, coneguts llavors amb el no massa original nom de Ball de putes. Però les noies de la nit es van refinar amb el temps i van voler distanciar-se d'aquest apel·latiu tan despectiu. Per tant, camuflaren la seva condició amb la paraula stripper. Al cap d'uns anys, la mateixa paraula stripper va agafar connotacions negatives, i les xavales van haver de canviar-se la roba: es van fer dir Gogós. I quan també el vestit de Gogó va quedar reduit a unes tires estripades incapaces d'amagar la pelandrusca que hi havia dessota, es va produir el canvi de paraula del que avui parlem: Sexy style. En definitiva,

les mateixes zorres amb diferents collars.

La idea que us vull fer arribar és que ja podeu fer malabarismes amb el llenguatge, que la vostra condició real us perseguirà fins a l'Infinit com una erínia implacable, cagant-se damunt vostre per revelar a la resta dels mortals la vostra verdadera i vergonyosa identitat, obligant-vos a canviar-vos de muda-paraula per mantenir un grapat d'anys més la farsa que us protegeix.



És com si agafes a quatre pijos, d'aquells que enlloc de polla tenen un port USB (ells en diuen iFuck) i els fas pagar tres mil euros per estar-se una setmana a una masia de mala mort decorada amb rodes de molí. Tu els hi dius que això és turisme rural i ells s'ho creuen, et paguen i ràpidament agafent l'iPhone per twittejar "Que bé s'està al camp, desconnectat de tot el món". Però tot i ser gilipolles, al dia següent ja veuran que afable gent de camp vol dir romanesos que t'entren de nit al mas per robar-te el coure; pintoresca fauna rústega vol dir mosquits de pam i mig que et podrien atravessar el fèmur amb la seva probòscide d'admantinum; i que activitats de lleure campestres vol dir agafar les borrasses i el John Deere i rebentar-se les vèrtebres per arroplegar 200 grams d'aulives. I ja ho tenim: cau la màscara de sorrut llogater camperol per anunciar el jo verdader: un fill de puta.

Perquè les paraules i les coses, amics, són com l'aigua i l'oli. Podeu estar barrejant-los durant tota l'eternitat, però al mínim descuit cadascuna tornarà al seu lloc.

I aquesta és la nova temporada de Jo només follo a pèl. No prometo més regularitat. No prometo més risses. No prometo més fotos de polles bífides. No prometo més bromes de downis. Però sí prometo més demagogia, discursos rimbombants, insults il·lustrats i paraules altisonants per tapar el buit discursiu i existencial que us ofega.