dimarts, 23 de febrer del 2010

Jo només viatjo al bressol d'Occident


L'altre dia vaig conèixer a uns grecs. M'agradaria dir que eren gent de puta mare, però com que l'ordre dels factors sí altera el producte, hauré de dir que eren gent de mare puta. Grècia va tenir el seu moment de glòria. Entre cínics, platònics i presocràtics, els grecs van muntar un carnaval del pensament que encara dura avui en dia. A més, la cultura de l'Antiga Grècia era d'allò més pintoresca. Penseu que Sòcrates matava l'estona ensenyant filosofia als xavals mentre trastejava amb la seva cuca, però al final només el condemnaren per corrompre a la jovenalla amb pensaments inadequats. Val a dir que també relliscaren en més d'una ocasió, com quan van inventar la democràcia. Encara que, en general, el grec era un poble gloriós. Però això va ser fa més de 2.000 anys.


Grècia avui en dia: la basura. Políticament caòtica, econòmicament esfonsada i culturalment irrellevant. Els carrers estan infestats de gossos salvatges. La gent ha oblidat completament la seva higiene personal, però això no importa perquè ja ningú fa vida a la polis, on impera la llei dels saltamarges i els malfactors.

La Grècia actual és una Índia per pobres i/o ateus. Tots sabem de que va el rotllo de la Índia. Newagers gilipolles que van a buscar el seu jo espiritual entre les aigües microbioses del Ganges. Però la Índia és massa kitch pels cadells hippies post-moderns. Ells prefereixen anar a Grècia, on et pots perdre per les platges d'aquelles illes súper-maques, súper-remotes i súper-poc-turístiques. Conèixer gent de caràcter mediterrani, compartir menjar, dormir a la platja, oblidar els problemes i, amb una mica de sort, trobar-te a tu mateix. El pack del viatge iniciàtic al complet. I sense haver de bregar amb postals tercermundistes de misèria humana.


Aquests joves entusiastes són els que fan creure als grecs que encara són alguna cosa. Perquè el grec mitjà viu de les rendes de l'Antigüitat. Pensen, sense cap tipus d'ironia, que ells ho han inventat tot, de la literatura a l'arquitectura passant per la gastronomia. Parla de l'allioli o del pa amb tomàquet a un grec, que et dirà que ells d'això ja tenien. Parla a un grec dels motors dièsel, i et sortirà amb no sé quina polla d'un esbòs de motor que van trobar a l'Acròpolis d'Atenes.

Mentides, tot mentides. Subterfugis per defugir la realitat: que són una cultura que demana urgentment redefinir el concepte de decadència.

Grècia 2010, la baula perduda entre el caràcter mediterrani i l'oriental. Fa falta? Jo la fotria fora de la Unió Europea i del sistema solar.

dilluns, 22 de febrer del 2010

Jo només vull fer funcionar el meu sistema psoeperatiu


No em funciona el Montilla Firefox. Falta ben poc per baixar les noves actualitzacions, però el sistema és un puto caos. Jo volia esperar per descarregar-me la versió oficial, però un àvid i hàbil programador s'ha avançat a la resta de l'equip i ha penjat una sèrie de millores pròpies. Quan estava a la meitat de la instal·lació els portaveus de Montilla Firefox han penjat un comunicat on afirmaven que aquestes millores no eren oficials, i que farien petar el meu sistema operatiu. Jo no m'ho he cregut i he continuat la instal·lació. Quin error. Les descàrregues del programador díscol prometien una menor càrrega del sistema, però enlloc d'això el Montilla Firefox ara se'm menja tots els recursos de l'ordinador. No puc fer servir el Paint. No puc escriure al Word, ni connectar-me a la xarxa global. Diuen els portaveus de Montilla Firefox que si m'espero, amb seny i paciència ells aconseguiran equilibrar els meus recursos i els requeriments del meu explorador. Jo ja no em crec res i no em satisfan les solucions conciliadores.


M'he estat mirant el Chromvergència. Té un logo nou, que és el més important. Inspira optimisme, joventut i aire fresc. Hi apareix una carma somrient. Ara Chromvergència fa olor a Sillicon Valley: empreses governades per creatius de 30 anys, hores de lleure a disposició del treballador i pilotes gegants en lloc de cadires per seure. A més, els de Chromvergència diuen que Internet és Google, i que si Google l'han inventat ells, llavors no hi ha millor programa que el seu sortir a navegar per la xarxa. Chromvergència és la gran esperança blanca o, més ben dit, la gran esperança negra, que no s'ha de perdre de vista a l'Obama. Però a mi aquesta gent que s'autoproclamen creadors, messies i gestors legítims de tot internet em fa sospitar.



He sospesat la idea d'instal·larme l'Ercplorer. M'agrada bastant. Volen recuperar l'essència de l'Internet original, abans de ser piratejada pels avantpassats del Montilla Firefox. I les seves mesures per aprofitar els recursos de l'ordinador són força llamineres. Ara bé, un cop comences a fer servir l'explorador, ja l'hem cagat. Intentes recuperar l'historial, però algú te l'ha borrat. Intentes obrir més d'una finestra per treballar en vàries coses a la vegada, cosa que hauria de permetre l'optimització de recursos, i no ets capaç de fer-ho perquè l'Ercplorer s'està petant el 98% dels recursos en un traductor suahili-aranès. Desesperat, clico a la pestanya d'Ajuda, i em surten tres solucions diferents, totalment incompatibles i contradictòries entre elles. On han après a programar, aquesta gent?



També contemplo una opció bastant guai: instal·lar el Saurfari. Aquesta és una opció força sel·lecta, la preferida dels profes universitaris, estudiants de l'Escac i dissenyadors gràfics afincats al Raval. El Saurfari funciona sota mínims: en té prou amb acariciar els recursos de l'ordinador per començar a rutllar. Digne de veure. Però pobre de tu que vulguis utilitzar alguna aplicació més complexa que un buscador! De l'Spotify, el Facebook, el Gmail i Chatroulette ja te'n pots acomiadar. Són luxes innecessaris. Òbviament, han menystingut de forma flagrant el que realment significa navegar per Internet. Per això em molesta tant el Saurfari. No aspiren a ser l'explorador global. Es senten massa còmodes en una parcel·la reduïda desde la qual poden criticar i esmenar a la resta d'exploradors amb programes de funcionament general.



En general, però, contemplo de forma bastant optimista aquesta nova ronda d'actualitzacions. Com a mínim, tinc la certesa de que ningú caurà en la trampa dels Ciutroyans. Durant les passades actualitzacions, molta gent es va pensar que la de Ciutroyans era una proposta vàlida, un explorador just i equànime. Però a l'hora de la veritat només s'han dedicat a piratejar el sistema. Entraven al teu ordinador i saquejaven tots els teus recursos mentre et titllaven d'insolidari. Tot i això, s'ha d'admetre que la seva campanya publicitària va ser envejable. T'enviaven a la bústia un correu electrònic amb l'assumpte I Love You. Totalment hipnotitzat, l'obries i descobries que allí no hi havia contingut, sinó un virus destructiu que es feia passar per explorador. Espero que la gent hagi après la lliçó.

PS: no parlaré del PP. És massa fàcil. I fa així com de progre, molt 7 Vidas. I a mi ja em cansen els putos humoristes de pseudo-esquerra que aixequen el puny tan sols per posar-se amb els peperos, l'Esglèsia i els Estats Units pre-Obama.

PPS: i pels que no us mola llegir un post sense insults ni provocacions directes, aquí teniu el regal. Fora tots els immigrants. Diuen que a Catalunya n'hi ha 181.887. Això ja no és un problema. Això són 181.887 problemes.


dijous, 18 de febrer del 2010

Jo només odio Catalunya (vol. I)


Hi ha gent que estima amb passió, massa passió. Son indivus que estimen amb tanta empenta que acaben obcecats pel propi sentiment i obliden l'objecte del seu amor. Aquestes persones us diran que l'amor és incondicional, i que si tu estimes quelcom ho faràs per les seves virtuts però també pels seus defectes. Un exemple micropolític: la plataforma Volem viure a Flix. Aquesta colla vol que els flixancos puguin nèixer, viure i morir amb normalitat a la capital espiritual de la Ribera d'Ebre. Però per establir aquesta situació, consideren que és necessari implementar l'economia nuclear de la regió. I jo no dubto de que aquesta gent estimi Flix amb bogeria, i que efectivament creguin que la única solució passa per farcir la Ribera de centrals nutellars. El problema és que s'equivoquen, que és una manera polida de dir-los-hi subnormals.


Anem amb la macropolítica: Catalunya. És un fet inqüestionable que el país viu en una situació anòmala a causa dels nòmades orcs de Mordor que s'hi assentaren durant els anys 60, esperonats per Lord Paco El Gallego. A causa d'això, molts catalans, follament enamorats de la pàtria, creuen que el millor que es pot fer per defensar-la és desenterrar indescriminadament tots aquells distintius folclòrics que definien a Catalunya quan Guifré el Pil·lós encara tenia els collons pelats. Però tampoc ens enganyem, que hi ha tradicions catalanes que fan trempar l'ànima, com demostra en Jair Domínguez a La 2a Hora amb els bestiaris que rescata, o el compatriota Pere Llufa amb la seva defensa del mam de la terra. Ara bé, ningú pot negar que n'hi ha d'altres que fan desitjar eliminar un parell de barres vermelles de la nostra bandera. Com per exemple...


La gralla, la puta gralla. Hi ha un mite grec, adoptat pels ibers de la regió, que explica l'origen d'aquest infaust instrument i la seva vinculació a la proto-catalanitat. Diuen que l'infant Apol·lo demanà al sobirà Zeus que li regalés un instrument per poder desenvolupar les seves dots musicals. Desprès de molts precs, Zeus accedí i li regalà una flauta, però l'advertí de que com no la toqués, tindríen sardineta. Apol·lo digué que no, que li feia molta il·lu i que s'ho curraria mazo.

Van passar molts dies a l'Olimp, i Zeus es recordà d'Apol·lo i de la puta flauta, així que envià a Hermes per comunicar-li que en dos dies volia sentir un recital de dues hores com a recompensa pel seu regal. Però la qüestió era que el petit Apol·lo s'havia passat tots aquells dies connectat al PanBook lligant amb ninfes catxondes (que desprès resultaren ser peluts sàtirs, però aquest és un altre mite). Acollonit, el xaval es posà a practicar com un fill de puta, però d'aquell tros de canya no en sortia res. Quan es presentà davant de Zeus i la seva cort de divinitats, Apol·lo tan sols fou capaç de reproduir el riff de Smoke on the water durant dues hores (el rock, amics: existia abans de la humanitat, i continurarà existint desprès d'aquesta). Zeus, enfurismat com una mona, li entaforà la flauta pel cul, i enmig d'una sonora ventositat provinent de l'anus d'Apol·lo en sortí la primera gralla. Les divinitats allí congregades esclafiren a riure. Poc s'imaginaven la condemna que acabaven de llançar contra la humanitat.


Perquè amics, la gralla és el pitjor instrument de la història dels sons. De fet, el seu timbre és tan infernal que només puc definir-lo amb paraules com el gemec d'una rata robot essent sodomitzada per una polla de fusta en forma de fractal. Però això la gent no ho veu, i allí on hi hagi una manifestació de la catalanitat, allí estarà una puta gralla emmarcant l'estampa amb els seus udols de Satanàs. Castellers, bastoners, calçotades, una assemblea dels Maulets, una pel·lícula de Conrad Son. Gràcies a aquestes trompetes de la mort, tot esdeveniment lúdico-nacional es converteix en un anunci del Judici Final.

Perquè no tota Catalunya és bona. Perquè no totes les tradicions mereixen ser preservades. Perquè cada cop que es toca una gralla l'aguilutxo de la bandera espanyola creix dos pams:

Mori la gralla, i visca Catalunya.


dilluns, 15 de febrer del 2010

Jo només sospito dels lletjos


Hi ha una opinió, molt comú en qualsevol pel·lícula de Kevin Smith, que consisteix en defensar que els lletjos són els millors amants. Hi ha dos maneres per argumentar aquesta idea. Publicitat negativa: els guapos, aquells éssers tocats per la tita màgica d'Adonis, ho tenen tot guanyat de bones a primeres. La seva bellesa els precedeix i els avala. I ells ho saben, oh yeah. De fet, el seu company eròtic és un mortal amb una sort de campionat: no passa sempre que els Déus s'encaparrin en mantenir-se fidels a un ésser inferior. Així que aquest pobre diable ha de donar arguments d'un pes suficient com per ancorar aquest Déu arran de terra i així evitar que floti fins a l'Olimp.

Publicitat positiva: en realitat, aquest argument té molt a veure amb l'anterior, però aquí ens posem en la pell del lleig mortal. El poca-pena sap que les possibilitats de manduca són escasses, així que es desviu per complaure al seu comparser. Això es tradueix en un genuí interès per les seves vissicituds sentimentals i una especial cura en l'estimulació eròtica i sexual.

Hi esteu d'acord? Sí, oi? Doncs us han estafat. No feu cas d'aquests profetes de la llordor. Que no us enganyi aquesta burda manifestació de la moral de l'esclau, perquè...



... els lletjos són els raros. La seva cara és el seu estigma, i això és una putada molt gran. No és com tenir dos polles, que més o menys t'ho pots manegar per amagar-ho fins que ja és massa tard. Ser lleig és una evidència que et converteix en un ciutadà de segona classe. Les dones t'exclouen per feo. Els dependents t'atenen amb desgana. No et deixen militar a CIU. Només pots anar a tallar-te els cabells a les perruqueries canines. I si un paladí passa pel teu costat se't tirarà al damunt per clavar-te l'espasa.

Per aquesta raó un lleig és un tipus amarat d'odis i rencors contra la humanitat, els quals es manifesten de forma especialment virulenta durant les relacions sexuals. Podríem fer-nos els sigmundfreuds i explicar aquest fet per mitjà de la polaritat d'Eros i Thanathos. Però la veritat és molt més planera. Una persona vol follar. Però és lletja. Llavors els seus potencials companys sexuals el rebutgen. En aquest punt, el coit passa de ser un intercanvi sexual a una sòrdida satisfacció unilateral. No hi ha amants, no hi ha seducció: només hi ha caçadors i preses. Això el lleig ho sap. I precisament n'està fart de que li diguin que els cervatells s'aproparan a ell pel seu carisma i la seva intel·ligència. Sap que aquests arguments no valen. En el joc de la seducció només funciona l'eloqüència axiomàtica d'una escopeta.

Per això quan atrapi a la presa no s'estarà per hòsties. La culparà del seu exili social i de la hipocresia que li ha venut. La desbudellarà. Li tallarà el coll amb una serra de marqueteria. Es farà un jersei amb la seva pell. Li arrancarà les orelles a mode de trofeu i farà paté amb els seus genitals. ¿T'agrada així, carinyo? ¿Prefereixes que et rebenti acarnissadament el cap amb el meu peu dret o amb l'esquerre?

¿Sabeu que quan les models gangoses diuen que la bellesa física és un reflex de l'ànima tothom riu de forma cruel? Doncs compte, que potser tenen raó. I aquesta és la reflexió del dilluns. Cuideu-vos i no us oblideu d'agafar el paraigües, que el Tomàs Molina ha dit que avui plourà tancs soviètics.

divendres, 12 de febrer del 2010

Jo només anuncio fakes



Fa molt de temps que tinc ganes d'anunciar un projecte que no tinc puta intenció de continuar. I no em refereixo al blog sobre lletraferidors, ni al centenar de sèries de posts que arriben, amb sort, a la segona entrega. Parlo de projectes que, de vores, no penso realitzar per algun motiu o altre. A continuació els adjunto, i si voteu com a fures espitades tal vegada publiqui el post amb aquest fake project (però probablement no ho faci).

Jo només follo a pèl: el disc. Un monument musical que beuria dels pilars de la música contemporània: blues, rock dels 60, el heavy dragonero i el jazztron (fusió de regueton i jazz destil·lada pel mestre Pipa El Sabroso). Peret a la guitarra rítmica, en Modgi a la solista, Lou Barlow al baix, Pipa el Sabroso a la bateria, Paul Weller fent mamades al personal per animar l'ambient, i un servidor a les veus i al que faci falta (theremin, kazoo, banjo, motoserra, etc.) Inclou cançons inspirades en l'univers jonomesfo com ara "Fritzlkireig Bop", "Get Downie", "Holidays in Ascó" o "(McCann get no) Satisfaction".

Yo sólo follo a pelo: el blog en cristiano. YSFP hace las Españas, siguiendo a otros exitosos artistas que adoptaron una lengua mayoritaria para ampliar su público. Avalado por conspícuos conquistadores catalanes como Sopa de Cabra y Umpah-Pah.

Com només follar a pèl: un llibre d'autoajuda. En realitat, no té massa sentit, ja que un servidor sempre ha pensat en aquest blog com un far que guia als nàufrags emocionals a la cerca d'un Déu furiós d'abundosa pelambrera al pitram.

Tu només follaràs a pèl: el Genocidi. L'era de les paraules s'ha esgotat. Les amenaces es materialitzen en punyals, i els insults en granades. Les rates que infesten la civilització occidental seran perseguides fins als pous de l'avern. Un nou ordre s'aixeca i, amb ell, milers d'estàtues d'or dedicades a Valero Sanmartí.

En realitat, potser ja seria hora de fer-hi alguna cosa al respecte. Odisfera, servei públic, diuen alguns. Però potser el servei és al sistema. L'odi pot ser productiu. De fet, és el motor del canvi social. Però ja fa temps que tot aquest odi queda sublimat a través de textos furibunds que quatre burgesolucionaris llegeixen per aplacar la seva ira i així poder anar a dormir tranquils. Que guai, hi ha gent que pensa igual que jo! Algun dia en farem alguna de grossa, ja veuran, ja... Hi haurà algú que es pensi que la odisfera desperta consciències, però en realitat porta gotets de llet amb galetes als xavals entremaliats.

S'ha de posar un punt final. Feu servir el teclat, però per trencar closques.

Adéu. Ens veiem a les trinxeres.

PS: és broma. Al dilluns més Jo només follo a pèl. Rises sí, lluita potser.


dimecres, 10 de febrer del 2010

Jo només enrevisto al príncep dels ninis (avui amb un 84% de realitat)


Prefereixo mantenir-me en l'anonimat, gràcies. Sóc el líder dels cavallers que diuen nini. Una vegada vaig treballar / i també vaig estudiar / però res d'això em va agradar. Crec que els pares han de sacrificar-se per mantenir als seus fills. Al cap i a la fi, jo no els vaig demanar nèixer. Ni tampoc vaig escollir ser un nini. Hi ha gent imbècil que treballa per mantenir l'Estat del Benestar: gràcies, guapos. Vaig nèixer de Flix, però visc sol en una mansió de Miami Platja. Em defineixo com a insincero, enemic del meus amics, intel·ligent, generós. Ja sap, alguna cosa més que un mer cos bonic. M'agrada la literatura russa, el joc, les dones i el bon beure.




"La vida és un gran casino"

Primer de tot, gràcies per concedir aquesta entrevista als humils i treballadors seguidors d'aquest blog.

No es mereixen, Valerio. A més, no és del tot gratuït que concedeixi aquesta entrevista. El seu blog gaudeix d’una popularitat creixent i m’agradaria utilitzar-lo com a altaveu per difondre el següent sentir: NO al cementiri nutelar! Volem els cagarros dels diferents hàmsters gegants repartits per l’Estat lluny, lluny de la nostra terra. Ja està.

A vostè se l'ha acusat de vividor, de cràpula, de donjoan, però sobretot de nini. Què és per vostè un nini, i com encaixa vostè dins de la definició?

No sé pels altres, però per a mi un nini és una persona que ni s’està d’ajudar els altres, però que tampoc concreta aquesta hipotètica ajuda amb fets. Jo seria el paradigma del moviment nini.

Vaja, una definició força enigmàtica. Pot posar-nos un exemple pràctic? Ens podria fer cinc cèntims del seu dia a dia d'existència nini?

Pfff, Valerio. Pot ser tan diferent un dia de l’altre... Tot gira entorn de la zona del cos que em piqui quan em desperto, mai abans de l’hora de dinar.

Miami Platja és una olla a pressió de guiris durant l'estiu, i un desert urbà durant l'hivern. Quina és la seva experiència com a propietari d'una mansió de luxe en aquest indret?

És absolutament cert. El canvi d’equinocci determina el Miami way of life. El canvi és brutal, Velero. Passava d’estar sol a l’hivern a haver de compartir el poble amb altres tres persones: el Jancló, el Manolo i la Julia (massa jove per a mi, ja que no és ni sexagenària).

De totes maneres, és vostè una cara habitual de la nit de Salou. De fet, tinc entès que les repartidores de flyers li diuen pel seu nom de pila. És certa aquesta fama d'animal nocturn?

Vostè m’està parlant de la meva època més loca! (Riures.) Però com ho sap això? Ah, segur que ha estat un amic comú que jo em sé. Per cert, sap que el reputat saxofonista Llibert Fortuny serà al Flix Jazz? No li he preguntat al director del festival com l’ha aconseguit, però conjecturo que "de canto".

De canto o del revès, res em sorprendria. Però deixem de banda a personajillos mediocres i anem a parlar de genis com vostè. També m'han arribat veus de que vostè és un gran viatger. Què ens pot dir al respecte?

Aquesta pregunta està intrínsecament lligada a l’anterior, Valerio i és que els viatges més apassionants que he realitzat han estat a bord de l’ADSL. Per sort ja no abuso d’aquesta substància; estic net (en el menys higiènic del sentits).

Parlem de la seva vida abans de ser un nini. A pesar de la dubtosa procedència dels seus ingressos econòmics, vostè ha treballat en tota mena d'oficis, com ara corredor d'apostes o representat d'empreses hidroelèctriques. Quina és la seva experiència dins de l'alienant món laboral?

Li puc parlar del món de les apostes i per extensió de la vida: aquell gran casino. Quan les coses et van bé tots són amics i coneguts; quan no, et giren l’esquena... Perdoni, whisky amb gel?

Vostè ha estudiat Ciències Polítiques (durant dos anys) i Educació Infantil (durant un dia). Què en pensa de la universitat i dels estudiants?

No sé.. Va ser una etapa molt confusa. La gent parlava de manera estranya, feia coses rares amb la boca... Mai no m’hi vaig sentir part. Què? “Accent barceloní”, “dialecte central”? Què s’empatolla?

També va ser una promesa del futbol durant la seva etapa a la Joventut Esportiva de Flix, si bé desprès va fer el salt al bàsquet. Quina és la seva relació amb el món de l'esport?

Ambivalent, sap? Per una banda m’encanta, m’agradaria practicar-ne, però per altra banda em fa pal.


Jo crec que una de les seves facetes més captivadores és la d'estrella pop infantil. Què li desperta a vostè la paraula "Burillers"?

M’agradaria no tocar el tema. Només diré que va ser una època molt dura, duríssima. Genís Bagés, la meitat del binomi, em tenia a pa i aigua. D’acord que l’explotació va ser molt productiva (penso en hits com La Classe de Sebastià, Pere Muré, Què cullons!, La Playa de los Simpsó...), però allò no era vida. Perdoni... No puc...

Durant una temporada ens va sorprendre lluint un bigoti de dandi i un barret. Per què?

Senzillament, perquè la gent es fixés en el meu interior. Era absolutament opac, Valerio! La gent es quedava amb el meu físic d’escàndol i no mirava més enllà... Que vaig fer llavors? Afear-me.

No m'estranya això que diu, ja que és vostè un home d'una profunda cultura, especialment pel que fa a la lectura. És cert que es passa els dies a la mansió llegint i aprenent dels grans clàssics de la literatura? Ens pot recomanar algun llibre?

És cert, ho confesso. Un llibre? Lev Tolstoi, opera prima i de fet únic llibre de la grandíssima Anna Karènina.

És notori que vostè és un gran coneixedor de l'obra de Dostoievski. Creu vostè que la visió nihilista i desesperançador de l'escriptor rus l'ha influit en la seva forma de vida dissoluta?

Sí i mil vegades sí. "El jugador" podria passar per biografia meva.

També és famós per les seves lectures filosòfiques i les seves opinions sobre el món. Què significa per vostè la vida, sobretot en relació a conceptes com treball, diners, esforç, sexe i sofriment?

Un gran casino, ja li he dit, Valero.

Sap que el tema havia d'acabar arribant: dones. És vostè conegut per tractar-les amb mà de ferro, i també per l'enorme èxit que cultiva entre elles. Què ens pot dir sobre el gènere femení?

Elles m’ho demanen, Valero, són elles! Que si azote per aquí, bufetada per allà... Però la veritat és que són el millor amic de l’home.

El millor amic de l'home... si és que és vostè un humphreybogart! Però anem acabant: pot donar algun consell als aspirant a nini que llegeixen aquest blog?

Que siguin ells mateixos. Tots tenim un nini dins, la qüestió és fer-lo sortir.

I finalment, com es veu en el futur?

Parasitant la societat com fins ara.


dilluns, 8 de febrer del 2010

Jo només faig la feina bruta


Treballar és una condemna, i ho és més si tens una feina ingrata. I no estic parlant de la feina de manco (perquè no et pots gratar: hi-five) sinó de la de netejador de lefa a les cabines del sex shop, de militant de IU, de guionista de La escobilla nacional o de remontador d'una pedra rodona que sempre cau quan arriba al cim del turó. ¿Què tenen en comú aquesta gent? Una ocupació laboral de merda, un sou i la profunda ingratitud per part de tota la humanitat (i també de tota la divinitat, en el cas del remuntador de pedres).

Però de tot aquest grup de feines, n'hi ha una que destaca per la seves exigències, per la manca de remuneració econòmica i per les tones de ràbia, crispació, insults, retrets i amenaces de mort que rebs cada dia. Sí, estem parlant dels Penjadors Oficials de Sèries de Televisió a Internet, o postis.



Segons Antonio Escohotado, cada època es caracteritza per l'addicció generalitzada a una droga en concret.

Anys 70: marihuana.
Anys 80: cocaïna.
Anys 90: heroïna.
S. XXI: sèries de televisió.

La segona època daurada dels serials televisius ha marcat un abans i un desprès en el món de les adiccions. El camell, abans un gitano desdentegat, s'ha convertit en un geek amb certes habilitats pels idiomes. És el conegut posti. Però les diferències no són només de classe, raça i estètica, sinó també d'actitud. Abans ningú reclamava al camell per que li hagués venut dos grams de viakal en lloc de farlopina fina. Insensat, aquell que gosava! Perquè els camells eren gent perillosa. Navajasso! Però els postis... ai, els postis!



Poseu-vos en la pell d'un posti qualsevol. Ets l'encarregat de penjar religiosament el capítol de The Office, l'americana, al web de Seriesyonkis. Ho fas cada setmana, tant si plou com si Steve Jobs et tira un pet. Però, ep! Just avui, que toca penjar capítol, t'has vist obligat a emportar-te feina a casa. O t'ha sortit l'oportunitat de treure a passejar el ninot amb una xavala. O se t'ha mort el gat. O tens examens a la universitat. Bé, no passa res. Demà ja el penjaràs amb tranquilitat. Serà que no hi ha sèries per mirar!

Demà? Il·lús! En aixecar-se, el posti comprovarà que el fòrum està farcit de missatges similars als següents:

- Hijodeputa cuelga ya capítulo, esto no es serio. Hase ya más de una hora que se emitió en EEUU.

- Panda de impresentables, si no sabeis haser buestro trabajo dejad sitio para gente que puede currar de berdad.

- HOYGAN ALJUIEN SAVE CUANDO COLGARAN LA SERIE EN ESPANOL??????!!!!!!!???!!

- Me cago en tu puta madre, vaya mierda de web. Quién os créis que sóis, jugando con los sentimientos de las personas humanas.

- Sus habeis rajado por la ley antipirateria, maricones.

- Alguien sabe cuando van a salir más capitulos de la sexta temporada??? por favor alguien diga algo... porfa...

I així ad infinitum. Una estampa de ionquis patètics, violents i suplicants. ¿Però qui parla del posti? ¿Algú s'interessa per la seva vida? Per la seva xurri, per la seva feina, els seus estudis ,el seu gatet mort o per aquella subasta a ebay per aconseguir unes calces brutes de la Megan Fox. I ara! Si la majoria es pensa que els capítols tenen vida pròpia, es posen els subtítols i alehop, salten a Intenet. Fills de fucker tots ells.



Per això vull reivindicar la figura del posti. Un tio que per amor a l'art penja a internet sèries que ell ja ha vist. La pedra angular de la nostra societat post-moderna. Un personatge sofert, entregat i menyspreat a parts iguals. Un heroi a l'ombra. Un messies el sacrifici del qual és directament proporcional al dolor infringit pels seus mateixos seguidors. Els Manel ja tarden en dedicar-los-hi una cançó.

PS: sobre la ninientrevista... ehem... sabeu que muntaré uns Jocs Olímpics d'Hivern al 2022? Com deia Chema Aznar, estamos trabajando en ellooou.

dissabte, 6 de febrer del 2010

Jo només busco les zero diferències / Jo només vull saber per què els camins de l'art són inescrutables


Sé que tots esteu ansiosos per la publicació de l'anunciada entrevista al King of the Ninis, així que la demoraré una mica més. Així, perquè sí. Però fins que arribi aquest esperat moment, podeu entretenir-vos amb la següent reflexió. Observeu bé el vídeo que us adjunto. Mini Daddy, un fenomen. Gordo, latino i cantant. Lo millor de cada casa.




Anem a fer un ràpid anàlisi d'aquest esperpent musical. Lletres submentals, imperdonables fins i tot per un petit sudamericà analfabet. I què me'n dieu de les bases? Oh, les bases! Semblen una sessió de DJ Super Mario punxant reaggeton. Conclusió: Escòria. El puto cul de la piràmide evolutiva. Detritus culturals. Tots estem d'acord en això. Fins i tot el nostre heterodoxe i mai suficientment valorat Tow Truck, deejay resident de disco Springflix.

Però, ep! Que es produeix un fenomen curiós. Cortocircuit cultural? Bé, no ens precipitem. Abans, escolteu atentament el segon tema:




Són els Meneo interpretant el seu hit Papi. Anem a traçar els paral·lelismes amb el tema de Mini Daddy. Lletres d'imbècil (però els entesos en diuen "post-iròniques") i les mateixes bases de reaggeton fetes amb la Game Boy (però els entesos en diuen "electro latin 8-bit"). Fins aquí, bé. ¿Però quina és la situació dels Meneo dins l'establishment artístico-cultural? Els putos amos de la barraca. Són invitats a tots els festivals d'electrònica experimental. Són més trendys que Oscar Wilde en pantalons pitillo ballant l'últim hit afroindie remesclat per Hot Chip. Autèntiques hordes de zombis amb ulleres de pasta sense vidres (el complement estètic més infrahumà i denigrant de tots els temps) ballen els temarracos de Meneo cada cop que algun àrbitre del bon gust com DJ Coco o Joe Crepúsculo els punxen a les seves sessions. I sí, també fan perreo. Però si escolten reaggeton quan entren a la tenda d'ultramarinos regalaran als dependents una expressió de condenscendència i fàstic a parts iguals. Però clar, és que tot depèn del context. Que somos posmodernos, tía! És que se us ha d'explicar tot...

La farsa de la cultura al descobert. Impúdicament i esplendorosa. No és el primer cop, ni tampoc serà l'últim. És el puto signe dels temps. I en ocasions com aquestes, entenc a Joseph Goebbels, el David Madí alemany, quan deia que cada cop que sentia la paraula cultura agafava la pistola.



dijous, 4 de febrer del 2010

Jo només vull deixar de treballar i d'estudiar


Com a bons ciutadans d'aquesta societat hipercapitalista, benestant i consumista tan estimada el nostre objectiu vital s'ha de resumir amb un sol concepte: diners. Maleïts diners. La clau per tornar a obrir les portes d'aquell paradís d'opulència del qual Déu Nostre Senyor ens va expulsar per menjar una puta massana (que és la fruita més barata a qualsevol fruiteria. No vull ni imaginar que hagués passat si Adam i Eva s'haguessin menjat un quilo de cireres o un alvocat cuatrecasas). Amb els diners pots aconseguir absolutament de tot, a excepció d'estudiar a l'Escac, ja que només accepten estudiants en funció dels seus mèrits i no (repeteixo: i no) per la seva solvència econòmica. Cineastes prodigioses, els estudiants de l'Escac. Els trufós catalans. Però aquest és un altre tema.


Parlavem de tenir diners. Molts diners. Diners per no agafar el transport públic, diners per anar cada dia de restaurant, diners per fornicar sense amor i sense subterfugis, diners per sortir cada dia de festa, diners per beure el mateix whisky que Marc Vidal, diners per follar amb les mateixes putes que el Salvador Sostres. Però per tenir diners, primer els has d'aconseguir (bravo). Hi ha gent a qui li toca la loteria. Pot ésser, però jo no els he vist mai. Així que si descartem aquest col·lectiu fictici, l'únic camí que ens queda per forrar-nos és treballar de valent. Estudiar, fer currículum, llepar culs, deixar-te la pell al curro. D'aquesta manera, et plantes als quaranta anys. Tens un bon cotxe, vacances de luxe, whisky del güeno, esposa, amant i criatura. Penses que has triomfat, però en realitat has fracassat com un fill de puta. Aquí l'amo de la barraca serà el nen, el teu puto fill.


I per què el xaval? Fàcil. Mentre tu t'has passat mitja vida treballant per comprar l'altra meitat de vida, el teu fill es podrà petar la teva fortuna des d'abans del seu naixement. Sin quererlo ni beberlo, com diria aquell. No ens enganyem més. Guanyar diners és d'imbècils. El que importa és heredar diners, i comportar-te com una parishilton qualsevol a partir de la primera cagada als bolquers. Avui per avui ningú vol ser Bill Gates, sinó el fill de Bill Gates. És per això que vull llençar una abrandada defensa dels nini. NI estudio NI trabajo. Un col·lectiu odiat i envejat a parts iguals.


Odiats: són joves amb evidents deficiències d'expressió i comprensió, els clàssics ganduls de tota la vida que gràcies als fills (de la gran) puta dels psicòlegs i pedagogs neohippies poden defensar la seva ociositat amb un discurs que inclou conceptes com desencís existencial, manca de motivació, afàsia emocional o post-adolescència.

Envejats: són joves que representen tot allò que nosaltres volem ser. Éssers submentals, aïllats de tota preocupació política, social i existencial gràcies a la setmanada de 120 euros dels seus pares. No han d'estudiar ni treballar ni cuinar ni rentar roba ni fer-se el llit ni pagar impostos ni comprar gasolina ni pensar ni aprendre a llegir ni a posar-se un condó. El papa i la mama ja ho fan per mi. I, amb una mica de sort, un dia d'aquests els viejos es moriran d'un disguts i heretaré tots els seus estalvis. Practicaré una mica de exhibicionisme emocional tot publicant la meva pena al Mur del Facebook, i desprès a vivirt, que sont dost dias. Fiesta. A. Tope.


Uns subnormals, pensareu alguns. Són paràsits. Són com okupes però sense l'hipòcrita discurs antististema. Bé, no us falta raó. Però com a mínim no són gent que torna de currar 8 hores mal pagades i, quan arriben a casa, es tanquen a l'habitació, completament a fosques, i ploren estirats al llit mentre mosseguen amb ràbia el coixí i escolten els Manel a tot volum per reivindicar la seva vida fastigosa i anodina.

Els nini. Avui són uns gilipolles, però potser demà apareixen als llibres d'història al costat dels beatniks, els dadaistes i els poetes existencialistes francesos.

PS: i com a colofó, el proper post constarà d'una entrevista a un nini singular. Un dandi. Un fill pròdig. Un truhán, un señor. Desde la seva residència a Miami Platja, una ciutat desoladorament abandonada durant l'hivern, un heroi dels nostres temps donarà veu a tota una generació. I el millor de tot, és que aquesta no serà una entrevista inventada. Estigueu atents i abrigueu-vos, que el Tomàs Molina ha dit que avui plouran socialistes.

dilluns, 1 de febrer del 2010

Jo només munto el govern del president Artur Mas


Ho sento, Jan. Saps que jo amb tu vaig a mort. Però com a bon animal polític, reconeixeràs que un aspirant a sobirà no pot deixar de banda el tacticisme, l'oportunisme i la indefinició ideològica. Tot allò que fa gran a un príncep maquiavèlic, i a un líder del PSOE. Per tant, comprendràs que avui, en assabentar-me de l'obertura de mires que Artur Mas contempla de cara a la conformació dels seus consellers, m'hagi pres la llibertat d'esbossar un full de ruta per bastir una Generalitat apetitosa en cas de victòria convergent. Com veuràs, jo no perdo la confiança en tu. De fet, t'he reservat un lloc d'honor en l'hipotètic govern d'Artur Mas. Però no ens avancem als esdeveniments...



Conselleria d'Interior: per si algú no se n'ha adonat, Joan Saura és un pobre d'esperit. Són tantes les bromes sobre les pallisses que els mossos propicien als hipotètics votants d'Iniciativa que és del tot inútil provar d'afegir-ne cap de rellevant. Però ara és moment de canvis. Volem homes de conviccions fermes a la conselleria d'interior. Volem a Albert Serra. Un tio que fa de legislador, jutge i executor. Un tio que mataria a l'staff de seriesyonkis tot empalant-los amb el màstil d'una bandera de la pau. I a qui molesti massa, dos tricornios i carta blanca. Trets, no paraules.



Conselleria de Salut: The man, the legend. Joan Laporta. Hom sap que tots els mals de Catalunya passen per les derrotes del Barça. Grip A? Càncer, pandèmia, diarrea? A qui li importen aquestes merdes si el Barça guanya els partits? Joan Laporta és l'home que pot aconseguir que les victòria blaugrana siguin una constant fins el dia de l'Apocalipsi. Joan Laporta és un home de salut. Joan Laporta és l'home que té clar quin és el mal de Catalunya: la grip perica. Caldo blanquiazul, i tot el camp és un clam.



Conselleria d'Acció Social i Ciutadania: el Siddharta Gautama català, Vicenç Ferrer. Ai calla, que està mort! Bé, jo sóc partidari d'atorgar-li la conselleria, a pesar d'ésser cadàver. Sincerament, no crec que ho faci pitjor que el seu predecessor. ¿O potser algú de vosaltres havia notat que teníem una Conselleria d'Acció Social i Ciutadania?

I demà, més. Conselleries dirigides per dones, transexuals, ewoks i altres éssers que no s'adapten al paradigma fal·logocràtic neo-convergent.