dilluns, 27 de desembre del 2010

Jo només sóc el fantasma dels Nadals futurs


M'agrada el Nadal. Sé que en boca d'un humanista cínic com jo aquestes paraules poden semblar enganyoses, així que les repetiré en majúscules, negreta i amb un adverbi: M'AGRADA MOLT EL NADAL. Els banquets gargantuescos i els avets de plàstic cutres i els torrons rancis i les cançons incisives i les felicitacions hipòcrites i les eternes reunions familiars i la bolsa cotillón i totes aquestes coses tan xarones i tan kitsch que vosaltres odieu, doncs jo les estimo. I quan sento els Soziedad Alkohólika cantar allò de Feliz Falsedad jo somric de forma condescendent i penso: sí, sí, feliz falsedad para ti, feliz falsedad para tu perro sarnoso y feliz falsedad para tu puta flauta de elfo sidoso.


Alguns (imbècils) diuen que el Nadal és fals. Diuen això mentre emboliquen els seus cigarrets bohemis i s'ajusten les seues bufandes de situacionista demodé. Diuen això com si descobrissin una gran verititat, una veritat tràgica que destruirà la pantomima grotesca del mode de vida occidental, una veritat tràgica que, tot i això, ells assumeixen estoicament, i per això es passen la nit de Nadal fumant tabac Pueblo i llegint els assajos de Montaigne mentre la seua família de classe mitjana plora la seua absència davant d'uns canelons.

POBRES SUBNORMALS.

Que el Nadal és fals ho sabem tots. És evident. Però també la literatura i el cinema i totes les coses que valen la pena en aquest món de merda són essencialment FALSES. ¿Però què importa que siguin falses si l'emoció és real?
Potser això últim ha quedat massa afectat, així que borreu-ho i apunteu el següent exabrupte: Però què importa que siguin fal... bé, si això últim us ha semblat massa afectat foteu el cap a la via del tren i espereu fins que us l'aixafin. ¿Per què polles viviu? Hi ha gossos que haurien aprofitat millor la vostra ànima descreguda.


Tornem-hi. Suposo que odiem el Nadal perquè la nostra sensibilitat està modulada pel discurs dels comediants jueus dels Estats Units. Amb les seues comèdies desencantades i els seus monòlegs vidriòlics deconstrueixen el Nadal, caricaturitzant-ne els vicis i ocultant-ne les virtuts, com si ens fessin un favor, quan en realitat el que passa és que són uns fills de puta ressentits perquè no han cregut en el Pare Noel en la seua puta vida i perquè les seues festes jueves no són celebracions sentides que vessen d'amor i èxtasi sinó amargs homenatges al seu Déu rancuniós que els deixa viure un any més, un any de merda més.

Però a mi el Nadal m'agrada perquè a pesar de les seves contrapartides (que sí, que són moltes) constitueix un parèntesi a la depriment sordidesa i mediocritat de la naturalesa humana. De fet, només el Nadal i els encesos versos de Walt Whitman són capaços de fondre el glaç del meu cor de vell Scrooge i fer-me sentir alguna cosa remotament semblant a una engruna de succedani d'amor per la humanitat. Per això avui compartiré un parell d'històries nadalenques reals (sí, REALS) que m'han explicat aquests últims dies.


A la tenda del Barça uns clients observen una senyora que brega amb 40 samarretes. Amb evident desgana, un dels dependents s'acosta per ajudar-la. Llavors un dels clients reconeix en ella a la mare d'en Messi, la senyora Celia Cuccitini, i li pregunta:
- ¿Es usted la madre de Messi, la señora Celia Cuccitini?
I ella respon:
- Sí, soy la madre de Messi, la señora Celia Cuccitini.
Un client sent la conversa i xiuxiueja que aquella dona és la mare d'en Messi, la senyora Celia Cuccitini, i un client que ho sent reprodueix el mateix i la frase s'escampa i es repeteix per la tenda com un mantra. La gent comença envoltar la pobra dona i el dependent, nerviós, truca a l'encarregat per preguntar-li:
- Disculpi, però aquí està la mare del Messi amb 40 samarretes: ¿li fem descompte o què?
L'encarregat surt a la tenda, aparta els clients amb elegància i brutalitat i arriba fins la mare de Déu amb un somriure de tauró.
- ¿Señora Cuccitini? Acompáñeme, por favor.
- Grasias, grasias.
Se l'emporta fins la caixa i en fa fora la caixera amb un cop de colze.
- Veo que lleva muchas camisetas, ¿eh?
-Sí, sí. Cuarenta. Quiero poner el nombre de mi hijo Leo.
- ¿A todas?
- Sí, a todas. ¿Cuanto me costará?
-Para usted, gratis.
-Oh, no son para mí. Son para unos huerfanitos de la Argentina.
-Pues entonces un 20% de descuento.


La segona i última història va sobre un professor que vol remoure els esperits dels nens. Ja sabeu que aquestes són unes festes molt materialistes, així que el professor demana als alumnes que facin una carta als Reis Mags d'Orient on no demanin cap tipus d'objecte, sinó desitjos de caire immaterial. En només 5 minuts, els professor observa espaordit com en les cartes hi figuren els següents desitjos.

- Jo vull la pau al món i la mort de tots els espanyols.

- M'agradaria que marxessin del país tots els moros, tots els que estan al paro i tots els que es posen malalts, perquè fan gastar molts diners al president.

- Jo vull que hi hagi més guerres al món perquè sinó el meu papa, que és policia, no tindrà feina.

¿Us pensàveu que les festes de Nadal eren materialistes perquè sí? I ara! El materialisme serveix per mantenir ben lluny els nens de si mateixos. Si indaguen massa sobre la seua identitat i els seus desitjos íntims i profunds descobriran que no són més que un garbuix de pulsions de mort i un egotisme rabiós i atrapat. Però, afortunadament, el materialisme els fa somniar i ens permet bastir una societat millor i enganyada. Sapere aude? Sapere aude ta puta mare. Perquè, en certa manera, el materialisme és un humanisme.

dilluns, 20 de desembre del 2010

Jo només critico Jo Només Follo a Pèl


Em rebenten les crítiques al meu blog. Corregeixo: em rebenten les crítiques plebeues al meu blog. No pretenc que la gent es quedi callada. Al cap i a la fi, qui mata a sang a sang mor. Però deploro aquesta colla de hobitts sense cames que blasmen de la meva prosa i del meu pensament magnètic però que, vés quina casualitat, són sempre els primers en comentar les entrades. Me'ls imagino com peixos traient el cap de l'aigua, obrint les seves boques infatigables mentre esperen sense voluntat a que ejaculi dins les seves boques llefiscoses només per paladejar la meva llefa hercúlia i escopir immediatament un esput, barreja de semen, saliva i patates xips, un pàlid reflex de la meva escorreguda flamígera que, per a més inri, no encerta el seu objectiu (jo) i, per a més inri encara, dibuixa una paràbola i cau sobre els seus ulls.

No ho enteneu? Foteu-vos.

No entenc què he fet malament. Voldria tenir nèmesis amb una llengua d'amiant i tot el que aconsegueixo són barrufets que em disparen bales de cotó fluix. Per això avui respondré a les crítiques més habituals, encara que puc deduir fàcilment que la vostra ment obtusa i desquiciada ho ignorarà i les mateixes crítiques spameres ompliran la secció de comentaris el dia de demà.


"No tens altra feina que escriure aquest blog?". Clar que la tinc. Com tothom. Però molts de vosaltres penseu que escriure aquestes entrades impliquen alguna cosa així com un retir espiritual, una recerca intensa i un exercici de deliberació que em porta a les portes del deliri. Però a mi no em costa escriure el blog. No em costa una puta merda. Perquè jo respiro coneixement i sabiduria. La meva ment no para de funcionar, a diferència del vostre cervell atrofiat i sense dents, que no tan sols no pensa per si mateix sinó que a més l'heu d'alimentar amb farinetes, idees ben mastegades, ben triturades, que us traspassen, entren dins vostre i en surten amb la precisió d'un bisturí i l'asèpsia de l'arròs blanc. Per això quan voleu pensar només balbucegeu. Per això us foten el pèl i no us n'assabenteu. Per això sou gent amb vides tan ínfimes que necessiteu que un grup de música us digui que valen la pena. Per això ara parlarem dels Manel.


"Doncs jo crec que els Manel bla bla bla". Resumiré amb paraules d'amor senzilles i tendres allò que he dit manta vegades. La majoria de vosaltres sou gent petita, minúscula. Sou les tartanyes de la societat: naixeu sota terra, mengeu terra i sota terra morireu. La grandesa no té res a veure amb els diners, la classe o la polla. No. La grandesa té a veure amb la voluntat. Vosaltres heu pogut ser grans però ho heu desestimat. Heu nascut homes, l'únic ésser amb una potencialitat infinita, l'únic ésser capaç de ser allò que es proposa, però vosaltres enlloc d'escollir ser un déu heu preferit convertir-vos en rates. I fins i tot sou menys que això. En una vida anterior potser vau ser una cucaratxa hitleriana a la qual el karma ha castigat reencarnant-la en el pitjor i el més vil dels sers del Cosmos: un home-rata.

Els Manel parlen de vides petites que es creuen grans. Això els Manel potser no ho saben i és evident que vosaltres no ho sabeu. Però no sospiteu qui n'és perfactament conscient, d'això. Doncs Jaume Roures. L'home que s'alimenta dels vostres fracassos. Però res, vosaltres podeu continuar a la vostra, amb les vostres feines de merda, amb els vostres shawarmes de merda, amb els vostres pisos compartits de merda, amb les vostres postes de sol de merda, amb les vostres bicicletes de merda i amb els vostres fracassos amorosos de merda. I contents, eh! Que si un dia se us acut pensar que teniu una vida de merda ja estan els Manel per dir-vos que la vostra és una vida de merda, sí, però que si no la mires fixament potser és una merda de colors.

I no, no m'interessa fer una crítica musical del folk-pop dels Manel. Tampoc m'interessa que critiquin el costumbrisme amb les seves lletres (com alguns idiotes afirmeu). M'importa una merda el que pensin els Manel. Allò que m'interessa és com interpreteu vosaltres el producte Manel. Perquè l'autor ha mort. Us sona? Roland Barthes? Clar que no.


"Ets un psicòpata insensible que no tens respecte per ningú". Per descomptat. No es prou evident? Feia falta el comentari fàcil i obvi? Subnormal.

"No m'ha agradat el teu últim post". M'importa un rave. No escric el blog per a vosaltres: l'escric per a mi. M'agrada llegir-me. Em posa catxondíssim. Hauríeu d'estar agraits que tingui la delicadesa, el gest magnànim, de compartir els meus escrits amb vosaltres. I si n'hi ha algun que no us agrada és que teniu algun problema. Algun problema greu, vull dir. Mental. Tanqueu la boca: no volem que les vostres paraules verinoses podreixin el nostre cap.


No demano comprensió. A fi de comptes, els jueus no comprengueren Jesucrist perquè l'home petit no reconeix el Déu quan el té al davant. Per això els jueus es conxorxaren amb els romans per crucificar Jesucrist i per això segles més tard Nostre Senyor envià herr Adolf Hitler per gasejar els seus descendents. A vosaltres també us arribarà un Hitler que matarà la vostra família. Paciència.

Doncs això: molt de compte amb intentar ser més llestos que jo, farsants. Que quan vosaltres aneu jo torno de follar-me les vostres parelles. I ara que us tinc ben calents ja podeu correr a escopir contra mi les vostres crítiques aigualides. Ah, no, calla, QUE HE BLOQUEJAT ELS COMENTARIS. Sembla ser que aquest cop us haureu de quedar la meva llefa sobre la llengua, us l'haureu de passar d'una banda a l'altra de la boca fins que, avorrits, acabareu empassant-vos-la. I la ràbia us farà bullir la sang i el fetge us rebentarà i la vostra ànima de bufó xisclarà enrabiada i donarà cops de peu i finalment les vostres cordes vocals petaran d'una en una fent do-re-mi-fa-sol.

Tornaré a habilitat els comentaris quan la gent tingui coses interessant a dir més enllà de repetir les crítiques habituals i xupar-me les polles de forma descarada. Sóc bo. Ja ho sé. Sóc com un pare al que admiren els seus fills: no sento orgull sinó compassió.

Fins llavors em delectaré en el silenci. OH SILENCI. ¿Hi ha alguna cosa més dolça que el silenci que queda quan hom acaba de parlar?

dijous, 16 de desembre del 2010

Jo només tinc 365 nassos


De totes les tradicions que es fan i es desfan al folclore català, la més ridícula, absurda i ronyosa és, sens cap mena de dubte, la de l'Home dels Nassos. L'Home dels Nassos és un "ésser mític" (més endavant aclarirem les cometes) amb tantes nàpies com dies té l'any, de manera que el dia 1 de gener en té 365 i el dia 31 de desembre només li'n queda una. Per tant, a mesura que avança l'any li cau un nas, com a Pere Espinosa, amb la remarcable diferència que allò que li cau és un nas sencer i no tan sols un tros de tabic, i amb la també molt remarcable diferència que si se li desprèn el nas és a resultes de l'acció d'alguna força extraordinària i no per culpa de la cocaïna.

I que ningú s'ofengui quan dic que aquesta és una tradició ridícula, absurda i ronyosa perquè les regidories de joventut, festes i esports la tracten com una tradició ridícula, absurda i ronyosa, tal i com demostra el fet que per presentar l'Home dels Nassos en tenen prou amb un capgròs ridícul, absurd i ronyós o bé, en els pobles on hi ha menys quartos, amb un antifaç i un nas de goma absurd i ronyós però no ridícul, ja que acostuma a ser bastant gran.


El problema és que avui en dia els nens són molt poc intel·ligents però, en canvi, són molt espavilats gràcies a que prenen drogues abans que la seva edat es compongui de dos xifres. Ara els nens són molt pragmàtics. Creuen en els Reis Mags i el Pare Noel perquè la recompensa és sucosa: He-Mans i Gormitis. Però l'Home dels Nassos... què polles ofereix l'Home dels Nassos? Caramels rancis. Cada any els mateixos caramels rancis amb gust a plàstic, embolicats amb papers estampats amb dibuixos del Cobi, caramels de colors infinits i diferents que tenen tots el mateix gust a sucre i aixella de mutant, sempre els mateixos caramels que l'Ajuntament arrossega des de l'any 92 damunt de la carrossa i torna a llençar damunt dels nens, cada any el mateix ritual decadent i, sí, també ridícul, absurd i ronyós, com la condemna de Sísif i la roca si a la condemna de Sísif i la roca li traus els aires tràgics i existencialistes i la redueixes a un ritual ridícul, absurd, ronyós i decadent.

O sigui, que els nens no creuen en l'Home dels Nassos perquè la recompensa és parca. Així que l'Ajuntament s'ho curra poc i engipona un desequilibrat (probablement aquell destarifat que no és prou bo per fer de Pare Noel, de Rei Mag, de patge o de policia municipal) a corre-cuita, amb 4 martingales que tenen per allí, i l'avien pels carrers del poble a repartir caramels. Conseqüentment, els nens s'assabenten ràpid que tot allò és una presa de pèl i dubten de l'Home dels Nassos, així que l'any vinent l'Ajuntament es pren la tradició fins i tot amb una major lleugeresa i els nens creuen encara menys en l'Home dels Nassos i així ad infinitum.


Però jo tinc una teoria: l'Home dels Nassos existeix. És un exemplar únic i raríssim, l'últim de la seva espècie, producte d'alguna mutació cega i rabiosa, encara que no descarto que provingui dels confins de l'univers o d'alguna dimensió insana i demoníaca. L'Home dels Nassos viu atrapat des de temps immemorials al soterrani d'algun ajuntament d'un poble de Ponent, potser alguna vila de terratinents rics, decadents i endogàmics com Almacelles o Llardecans. Reputats experts en filosofia i eminents estudiosos de la criptozoologia el mantenen ocult perquè saben que si la societat catalana arribés mai a conèixer l'existència d'aquest ésser es produiria un xoc brutal entre les concepcions industrials, científiques i petitburgeses dels catalans i el pensament màgic que es necessita per comprendre i processar la figura d'aquest ésser.

L'Home dels Nassos viu dins una cel·la sense llum. Es desperta cada 1 de gener amb 365 nassos que s'obren com un pom de flors i li tapen els ulls i la boca. A la cara hi sent un dolor dispers i penetrant, com 365 cavalls corrent en direccions oposades. Com que no hi veu i tampoc pot menjar, durant els primer mesos l'alimenten amb sardina triturada que xucla per mitjà d'una palleta que li introdueixen a la boca a través de la xarxa de nassos. L'Home dels Nassos no odia els seus captors perquè sap que sense ells es moriria.


El 31 de desembre l'Home dels Nassos sembla ben bé una home normal amb un sol nas. L'Ajuntament d'Almacelles (o potser Llardecans) aprofita aquest dia per treure'l a passejar entre la gent. El vesteix de gala, li donen un sac de carmels rancis i li demanen que el reparteixi entre els nens. Però l'Home dels Nassos odia els nens perquè també odia la raça humana en general, així que per evitar que mati a ningú els de l'Ajuntament (d'Almacelles o Llardecans) el droguen amb MDMA. A les 7 de la tarda l'Home dels Nassos va tan col·locat que estima amb follia el cosmos, els homes i, per difícil que sembli, també estima els nens. De fet els estima tant que quan se li apropen massa li apareix un nas de més entre les cames, i per evitar aquest contratemps l'Ajuntament ha instal·lat sobre el seu escrot uns electrodes que s'activen per control remot. Si l'Home (dels Nassos) s'excita, descarreguen electricitat sobre els seus collons, i és per això que a vegades els nens el toquen i tornen cap als seus pares amb el somriure tibant i les mans tremoloses, deixant un camí de caramels darrere seu. I llavors els pares pregunten "t'ha agradat l'Home dels Nassos" i ells diuen "no: pica".

El dia 1 de gener l'Home dels Nassos desperta a la cel·la, aturdit encara pels núvols d'amor de l'MDMA. Obre els ulls però no hi veu res perquè davant hi té 365 nassos.