No. A JNFP no tenim el proper disc del Manel. No el tenim nosaltres, no el té la discogràfica ni el tenen ells mateixos. I per què? Doncs perquè no existeix el disc de marres. I per què? Doncs perquè travessen una severíssima crisi creativa. Puta mare, no? Ukeleles a la foguera, que arriba l'hivern i el vent fort de garbí. No. No. Ignorants, que sou una colla d'ignorants que no heu llegit ni a Lenin ni a Maquiavel. El fenomen Manel ha d'ésser contemplat com una fase transitòria però inevitable d'homogeneïtzació de la societat catalana, que és a la vegada un mer preludi de la valerocràcia que imperarà arreu del món en un futur proper.
Però com, mestre?! Si el gosflautisme cumbaià gracienc post-modernillo que preconitzen els Miquel es troba a les antípodes dels dogmes del vostre blog! Evidentment. Ara que els Marcel han conquerit els cors i les ments d'un amplíssim nombre de catalans, gesta improbable anys ençà, han d'ésser utilitzats com una eina, com una plataforma, bo i desproveïnt-los del seu discurs per procurar-los un de més afí a la idiosincràcia d'aquest estimable blog. I quin millor moment que el present, davant la crisi que implica enfilar el segon disc? Però... crisis? What fucking crisis? Deixeu que m'expliqui...
Però com, mestre?! Si el gosflautisme cumbaià gracienc post-modernillo que preconitzen els Miquel es troba a les antípodes dels dogmes del vostre blog! Evidentment. Ara que els Marcel han conquerit els cors i les ments d'un amplíssim nombre de catalans, gesta improbable anys ençà, han d'ésser utilitzats com una eina, com una plataforma, bo i desproveïnt-los del seu discurs per procurar-los un de més afí a la idiosincràcia d'aquest estimable blog. I quin millor moment que el present, davant la crisi que implica enfilar el segon disc? Però... crisis? What fucking crisis? Deixeu que m'expliqui...
Si heu escoltat les lletres del Merkel us haureu adonat que totes parlen del mateix: sentiments. Els sentiments són l'opi del poble, de la plebs, dels serfs de la gleva, del lumpenproletariat. Quan hom no té diners, no li queda més collons que fotre sal a la seva vida embarcant-se en relacions sentimentals, una manera de passar l'estona força barata si ets tan llest de follar sense condó.
Els rics, en canvi, com que no tenen sentiments poden fer coses de rics. Drogar-se, fornicar i comprar Rolex (en plural). Alguns de vosaltres haureu llegit algun panflet escrit per l'enfant mongolus del Bret Easton Ellis i potser us han encolomat que els rics es foten droga i follen per omplir el buit existencial que els produeix la manca de sentiments i l'erosió dels vincles empàtics. Doncs no. Els rics poden drogar-se i follar amb tot quisqui precisament perquè no tenen sentiments i, per tant, els efectes negatius i secundaris d'aquestes activitats no adoloren els seus esperits. Els que es droguen per omplir la vacuïtat produïda per una vida de farsant són els moderns que van a La 2 de Apolo, però d'aquests en parlarem un altre dia.
I què té a veure això amb els Mar i Cel? Doncs que amb el primer disc han guanyat diners, molt diners. I a no ser que se'ls hagin petat amb capricis com operar-se el forat del cul per donar-li la forma del cap de la Hello Kitty, és fàcil deduir que encara els conserven i que, per tant, els seus sentiments encara no els han recuperat. Però, ai, Dolors! Com s'ho faran ara per emocionar i connectar amb la massa godzillesca de mileuristes que els segueixen? D'on treuran les vivències amb les quals es basaven per escriure aquelles corprenedores lletres de caire costumbrista metropolità? ¿¡¿¡Se les inventaran?!?!
No. No. Perquè ha arribat l'hora de canviar. A sota us adjunto uns quants consells. Si en teniu de bons, me'ls podeu enviar per correu electrònic a jonomesfolloapel@hotmail.com. M'encarregaré personalment de fer una tria dels mails amb les millor propostes i els fotré tots a la Paperera de Reciclatge. I nunca más se supo.
1. Insultar a Els Amics de les Arts, el nou esport nacional. Els catalans sóm gent molt merdosa, molt europea, molt assenyada, en definitiva, molt eugenidorsesca, i ens fa com cosa insultar-nos quan no ens portem bé entre nosaltres. Mal fet, cony! Mireu els anglesos, que tenen fins i tot una Commonwealth 2.0, i els grup sde pop del país s'acusen mútuament de ser mariquites i de tenir el sida. Això quan no s'atonyinen a lloms d'una Vespa o d'una Harley.
2. Destrossar l'ukelele (a poder ser, contra el cap del lleig de Els Amics de les Arts). L'ukelele és un invent del dimoni. Fàcil de tocar comparat amb una guitarra elèctrica, difícil de tocar comparat amb el Guitar Hero. I aquí de mitges tintes ja vam tenir-ne prou amb el pujolisme.
3. Fer un disc conceptual sobre el Mein Kampf. Us diré una cosa: s'està perdent molt el rotllo de fer discos conceptuals. I encara us diré més: s'està perdent molt el rotllo de fer discos conceptuals DOBLES. M'oloro que aquí la gent va una mica mancada de collonera. El personal vol amagar la seva mediocritat amb cançonetes de pop naïf que no et fan ni fred ni son o estirabots punkarres de vint segons. Fot-li guitarres amb dos màstils! Fot-li cançons èpiques de vint minuts! Fot-li vents i orquestres de corda i bucles krautrockescos i solos de guitarra eterns i demencials i maratonians i odes hitlerianes que facin venir ganes d'escopir a la closca pelada dels cretins!
4. Fer un disc en castellà, menjar-se els mocs i fer el següent en català. Tampoc és qüestió de perdre una tradició tan nostrada com aquesta. I al cap i a la fi no hi ha res que una estelada sobre l'escenari no pugui arreglar.
Au, i ara a menjar-se el món. Que la vida són quatre dies, i els fans de Manel se'n passen tres fent cua a la Fnac.
