dilluns, 26 d’abril del 2010

Jo només vaig pel camí més cool


Fa dos dies jo era una persona més feliç perquè no coneixia Coolway.

Coolway és una empresa de sabates, valenciana per més senyes. Només pel seu nom ja podeu imaginar com les gasta. Han organitzat un concurs on busquen a La Gente Más Cool. Humoristes, cineastes, dissenyadors, músics i etcètera. El seu reclam és ben senzill: ¿Quieres ser famoso? A Coolway els hi sua la polla que ho facis bé o no. Tan sols demanen que siguis suficientment cool com per ser votat per quatre (milions) d'imbècils a través d'Internet. O sigui, que estan buscant autèntics...


Alguns posareu el crit al cel, però al cap i a la fi Coolway defineix a tot el país (i quan dic país dic España, perquè a pesar del que diguin les consultes no vinculants, hi ha un seguit de merda que és igual aquí que allà). Perquè aquí per cada "artista" més o menys bo tenim a mig milió de farsants, i la gent ni se n'adona. Ans al contrari, ho celebra. Per això triomfen Juanjo Sáez i el seu Arròs Covat, pura mediocritat embolicada amb focs d'artifici. Per això triomfa Antoni Tàpies, avantguarda rància i institucionalitzada. I per això tenim una ciutat del disseny: perquè tenim por a esquinçar totes aquestes coloraines que cobreixen la nostra www.mediocri.cat.


He dit institució? Sí? Perfecte, perquè és la paraula clau. En aquest país meu, que és tan petit, la gent aspira a ser valorat per la institució, i no per la sàvia Història, que al seu lloc tot ho posa. Els artistes volen esdevenir el joglar del règim, com en Marc Parrot i la ex-rastuda de la Beth. En aquest país, que és tan petit, però en el que hi ha un concurs de poesia per cada dia de l'any, els ajuntalletres amb bons contactes entre els jutges dels certàmens ja saben on presentar-se i on no fer-ho. Fa poc em van comentar que el nocillero Jorge/Jordi Carrió/n recomanava als alumnes del Màster en Creació Literària de la UPF (sí, això existeix) que escriure bé sí que és important, però que encara ho és més anar merdejar per presentacions i baretos culturals. Us fa ràbia? Doncs té més raó que un sant. A fer campanya s'ha dit!


Per aquestes raons, el nostre cinema és absurdament dolent. Els nens i nenes de casa bona, quan acaben el batxillerat i no saben què fer, demanen als seus pares de fer cine (uns 8 mil euros l'any, a l'Escac). Han vist Amélie, o alguna de Tarantino, i es pensen que estaria guai viure d'això. Una escola en condicions els hi rebentaria la cara amb una Super 8, però a l'Escac qui paga mana. I entraran mediocres i en sortiran igual, de mediocres, però sabran què és un fallo de raccord i un contrapicat. Ara bé, rodaran merda absoluta (i sovint també pretenciosa). Però si tens un papa que et pot pagar aquesta morterada a l'any de ben segur que també té algun contacte per finançar el teu detritus.



Deixeu-vos d'acadèmies, de cursos de guió, d'universitats, de premis i de mamoneos diversos. Les institucions són un puto càncer: no deixeu que us infectin. Jugueu-vos els collons i el clítoris. Feu com el xiflat de l'Herzog, que rodava amb 4 duros per les infeccioses selves suramericanes, apuntant amb una escopeta al puto psicòpata del Klaus Kinski per evitar que s'escapés del rodatge. Un segon de les seves pel·lícules val més que totes les isabelscoixets i venturesponts junts. I això val pel cine i per qualsevol altra merda que vulgueu fer. Perquè el mediocre no neix, es fabrica.

Però també podeu escollir no fer-me cas. Però llavors recordeu que si tenim unes infraesructures mediocres, i tenim uns polítics mediocres, i també tenim uns artistes mediocres, és potser perquè també nosaltres som una gent bastant mediocre.

divendres, 23 d’abril del 2010

Jo només mato llangardaixos


Sant Jordi, el dia que més estimen els que odien els llibres. Probablement, la diada que més odiaria si no fos que existeix el 14 de juliol (Dia de la Nació Francesa) i perquè estic convençut que en algun univers quàntic, remot, obscur i paral·lel existeix el Dia Internacional dels Putos Subnormals que Fan Bromes sobre el Volcà Islandès i el Fum Negre de Lost. Sant Jordi és un puto business, però això me la pela. És evident que el senyor Lara no en té ni zorra de literatura, sinó de llibres. Però, ei, tot el puto món funciona així. És com pensar-se que els pallassos de Pallassos Sense Fronteres realment es preocupen pels negritos de l'Àfrica, quan realment busquen nuclis de població amb l'humor encallat a les bromes dels joglars per tal d'alimentar els seus propis ego de pallasso malnascut.

Però el que realment em preocupa de tot aquest assumpte és que la estabilitat del món perilli per culpa de la ignorància dels que munten i es beneficien del Sant Jordi. No estem per apocalipsis abans del 2012. I no estic exagerant, petits downis. Agafem, així a l'atzar, el Sant Jordi segons la Fnac. La Fnac. La Fnac és un lloc que... ¿com us ho diria? Diguem que tendiria a alegrar-me si, un dia de màxima afluència, hi entrés un psicòpata amb una pistola que dispara rajos que convertís la gent en jueus en una mà i, en l'altra, una pistola que disparés una ràfega de 8 nazis per segon. Així, anem a veure com han muntat les taules d'escriptors els súper-dotats dels fnaquis.


12.00-13.00: Tenim signant a la mateixa taula i hora a Ildefonso Falcones i Jorge Bucay, dos hòmens amb dos egos del tamany de Godzilla i Gamera (respectivament i viceversa). No us estranyi que demà a les 12.01 la Fnac el Triangle es converteixi en Fnac el Punt.

13.00-14.00: Empar Moliné i... bé, Empar Moliné. Si tenim en compte que de 11 a 12 és la seva hora dels negroni, i de 12 a 13 l'hora de manhattan, probablement la pot liar molt parda.

17.00-18.00: Josep Lluís Carod Rovira (José Luís Caríssimo Pozanco a España, i Xuei Llong Huei-Tang a la Xina) i Ramón de España. El messies de la pàtria i el Ciudadano del Mundo (aka: España). Potser no es trenca la unitat de España, però de ben segur que acabarà trencada més d'una mandíbula (i algun esfínter, si es descuiden).

19.00-20.00: Maria de la Pau Jané i Lucía Etxebarría. Aquestes dues dones són com dues supernoves de talent i modèstia, l'explosió combinada de les quals crearà un forat negre que xuclarà el (poc) talent que resta a Catalunya. Quedeu avisat (tu no pateixis, Juanjo Sáez, que d'això no n'has tingut mai).

Bé, si s'acaba el món demà, que sapigueu que ha estat un plaer. I pels esperits ofuscats (aka: gilipolles) que hem critiquen, només lamento que moriu en la ignorància. Bon Apocalipsi per vosaltres i per la vostra puta mare.

dimecres, 21 d’abril del 2010

Jo només puta barça


Tots sabem que anit el Barça va fallar per tots costats. Només dos cracks en plena forma, el joc asfixiat, Ibra desaparegut, Alves penjant pilotes a l'olla com un puto merengón. Nanos, són coses que hem de millorar si volem cremar els mandriles. Però no hem d'oblidar un aspecte clau, providencial, en la derrota d'ahir: el fill de puta l'àrbitre.

Avui els diaris se n'han fet ressò, però les tertúlies, allà cap al migdia, ja començaven a demanar que es deixés de banda el tema per concentrar-nos en millorar el joc. Bé, no hem de caure en el puto victimisme, però als àrbitres se'ls ha d'acollonir. Perquè la cosa comença a fer pudor de dòlar. Perquè els àrbitres de futbol són la gent més corrupta, incompetent i consentida de tot el món de l'esport. Perquè el fair play s'acaba quan el contrincant treu el flascó ple d'èbola.

El problema de la puta premsa culé és que es pensen que si la lien parda amb els àrbitres aquest episodi els hi pesarà com una llosa fins la fi dels dies. En canvi, els diaris merengons porten tota la seva puta història fent bandera del sensacionalisme més roí, supurant bilis, chorreos i villaratos, sense cap mena de vergonya. I la caguen, clar que la caguen, els fills de puta. Però la tonteria, el descrèdit, dura poc menys que dos setmanes. Ara bé, de quan en quan sona la campana i llavors tenim Festa Major. I sinó, mireu quan mal ha fet la tonteria del Villarato.


Per això l'àrbitre del Barça-Inter ha de notar com el franctirador li apunta a les pilotes. Perquè el següent partit ja ha començat. Aquest matí. I el 50% de la victòria no es juga al camp, sinó als diaris. Siguem fills de puta. Molt fills de puta. I si ens surt malament, no importa, perquè el peix del cove té una memòria de 3 segons.

A pels àrbitres. I visca el Barça, visca Eugeni d'Ors i visca Catalunya.

PS: i prou de motivar als jugadors amb merdes, ja sigui cançonetes amb èpica de fireta (Coldplay, The Killers) o lectures intel·lectuals (el capítol aquell de l'Ulisses de Joyce en que Leopold Bloom es fot poper). Pep, dóna als teus jugadors el que necessiten: collons, suor i un ego en forma de destral. Aquí tens les noves cançons de motivació pel vestuari.










divendres, 16 d’abril del 2010

Jo només us xupo la polla, oh científics-dietistes-periodistes, portadors de la veritat!


El dimecres sortia a La Contra de La Vanguardia un d'aquells mongoloid-i-am-a-mongoloid-happier-than-you-and-me que tant s'estilen en aquelles pàgines. L'al·ludit personatge afirmava que l'oli d'auliva és boníssim per rebaixar la tensió, que porta molts antioxidants i que fins i tot et pot curar el sincrotó de down. En sentir això mun iaio ja s'estava fregant les mans pensant en la millonada que guanyaria, però desprès va recordar que havia arrencat de socarrel tots los aulivers per plantar baies del goji, bifidus activos i pulseres powebalance. Epic Fail.

Georg W. Bush no anava desencaminat. L'Eix del Mal és real, però no està format per nacions, sinó per professions, concretament Científics-Dietistes-Periodistes. Un servidor n'està fins la polla de que periòdicament es publiquin notícies com "Sientíficos del Instituto Dr. Heinz Doofenshmirtz aseguran que la patata vietnamita es buena para curar el Parkin & Sons" i, dos o tres anys desprès, "Dietistas del Research Institut of Palau de Solità i Plegamans descubren que la patata vietnamita te seca los cojones y produse cánser en el recto".

Prou. Prou d'aliments que una temporada supuren antioxidants i a la següent et contagien la febre porcina. ¿A qui volen enganyar?



Però si pregunteu per aquest afer a n'algun dels membres d'aquest Eix del Mal us diran que les investigacions aporten noves perspectives cada any, i és per això que es contradiuen d'un temporada per l'altra. Xucleu-me la cigala. La quota de barbaritats és a tan elevada que es fa evident, fins i tot per a un asconer, que darrera d'aquestes descobertes hi estan les multinacionals de l'alimentació, amb maletins farcits de bitllets per a qualsevol d'aquestes prostitutes de la veritat que són els científics, els dietistes i els gasetillers. Aquesta colla de fills de puta són els que, per un bistec, amaguen que se't moren dos neurones per cada iogurt La Fageda que menges.

Però no passa res. Perquè la gent és tan subnormal que si un dia els hi dius que llepar la cisterna d'un wàter et dóna la immortalitat, l'endemà no queda feina per les immigrants. Benvinguts a la idiotocràcia. Tokyo Hotel rebenten pavellons, Santi Millan presenta un late-night, el francès s'ensenya a les escoles i des de les quilles de barri fins als newagers que voten a Iniciativa esperen a veure quin és el nou miracle que allargarà una almoina d'anys les seves existències mediocres.

dilluns, 12 d’abril del 2010

Jo només porto camisa


Si mai algú em preguntés pels mals del món contemporani, no dubtaria en respondre: la democràcia, el liberalisme i França. Però si estic en contra del lliure albir i de la lliure participació en els afer polítics, no és perquè pensi que l'ésser humà sigui dolent per naturalesa. I ara! Senzillament, penso que és imbècil integral. Per tant, no puc estar més d'acord amb el pensador renaixentista Giordano Bruno quan deia que els seus llibres havien d'estar reservats per a una elit, ja que en cas d'arribar als individus que conformen les masses, la profunda idiotesa que els encunya acabaria per pervertir-ne el significat. És el que jo he batejat com Fenomen Radiohead, però d'això en parlarem un altre dia.

Avui volia fer notar un dels símptomes de la decadència cultural d'Occident, un dels que passen més desapercebuts donada la seva aparent frivolitat: l'entrada al consum de masses de les camises de quadres. ¿Quina era la gent de bé que vestia camisa de quadres en temps pretèrits? Seieu, seieu, que us passaré unes quantes diapositives ordenades at random.




Recapitulem. Trobem que són gent que potser no anava neta, però tampoc ho pretenia. Gent que s'havia obert pas en el món a base de cops de puny i puntades voladores, enlloc d'inventar-se teories (Xavies Sala-i-Martí, Marc Vidal) o xupar cigales (Àngel Llàcer, Marc Vidal again). Gent que no llegia Murakami, ni Paul Auster, ni les senyals de trànsit. Gent que tampoc llegia els prospectes dels medicaments, perquè ells usaven Aigua del Carme com a panacea universal. Gent que votava introduint una granada a les urnes electorals. Gent feta a si mateixa, odiada i envejada per la resta de mortals.

Estem parlant d'autèntics outsiders, com John Wayne a Centauros del Desierto. Gent per la qual la camisa de quadres no era pas una elecció, sinó un estigma. Però, avui en dia, amb la camisa de quadres en puixança entre la modernitat, ¿qui porta aquesta prenda? Flashforward: El Horror.



Exacte: moderns pseudo-bohemis amb aires de Morrisey, anti-folkies pollosos i julais que ploren quan escolten Wilco. ¿Què podem fer contra aquestes hienes que rapinyen de la poderosa significació de la camisa quadres amb un simple incursió a l'H&M? Res. Però quan dic res vull dir res en relació a la legalitat vigent, perquè si obviem aquest aspecte la meva resposta és clara i contundent: raticida i castració química.

Però com que sé que teniu el cor entendrit a resultes de l'arribada de la primavera, i que tots ja esteu ansiosos per descobrir quina serà la localització de l'spot d'Estrella Damm d'enguany per tal de poder planificar les vostres vacances de gent mediocre, us llançaré una proposta menys genocida. No cal matar gent. Només prohibir la venda de camises de quadres. I desprès pressionar als científics per a que donin a llum a una raça de mamuts amb la pell estampada a quadres. Qui vulgui una camisa, haurà de matar un d'aquests mamuts amb l'ajuda d'un plomall i desprès fabricar-se la prenda. Comerciar amb pells implicarà un tret a l'aixella.

És l'única solució plausible per reinstaurar a la camisa de quadres l'ambivalent significació que el consum de masses ha devorat.

dimarts, 6 d’abril del 2010

Jo només aprenc idiomes


Amics, amigues, no fa falta ser un stephenhawking per adonar-se que les prediccions polítiques d'aquest món globalitzat són menys fiables que Michael J. Fox prenent nota d'un sismòmetre. Per tant, si hom vol esdevenir un individu laboralment competent (a.k.a.: un perfecte imbècil) ha d'aprendre tots aquells idiomes que pugui processar la seva massa encefàlica. Perquè potser el dia de demà els gitanos prenen el control del mercat mundial i us heu de fotre el First Certificate pel forat del cul, payos.

Per desgràcia, encara falta molt per l'apocalipsis de les màquines, així que mentre no tinguem fibra òptica dins del crani haurem d'escollir curosament aquells pocs idiomes que el nostre pobre cervell de simi desenvolupat pot contenir. Per tant, avui us proposem una petita guia molt a tenir en compte abans de gastar-vos els quartos, el temps i els clústers en aprendre un idioma.


Euskera: molt útil si tens per casa un grapat d'arracades, mullet i una pistola, o si vols treure't unes oposicions per treballar a un escorxador de picoletos. A banda d'això, les aplicacions pràctiques de l'euskera són molt minses, a no ser que visquis a Catalunya. En cas afirmatiu, ho tindràs fàcil per follar-te monitores d'esplai catalanistes i militants de la Cajei. Lamentablement, les primeres tenen el carisme d'un hobbit, i les segones el físic d'un troll de Mordor.

Francès: també conegut com l'anglès de la postguerra. França va perdre l'hegemonia política i cultural fa més de 120 anys, però continua fent veure que no se n'ha adonat. Si vols conèixer de primera mà pensadors que s'inventen conceptes a cada paràgraf (Lipovetsky, Baudrillard), cineastes pretensiosos que filmen amb més morro que talent (Truffaut, Godard), i cantautors que segueixen la màxima de Más prozac y menos Keith Richards, llavors els francès és el teu idioma. Una advertència: aquí sempre hi tindràs un enemic.

Esperanto: només apte per aquells que tenen un moderat excès a l'alçada del cromosoma 21. Encara que la utopia esperantista ja fa temps que va decaure, encara hi ha gent que es reuneix per aprendre l'idioma i parlar-lo. Fan quedades anuals, sopen copiosament, actualitzen l'idioma, i desprès follen i es droguen acompanyats per un pianista amb els ulls embenats.

Valencià: el sistema no ha trobat cap referència per a la cerca combinada de les paraules "idioma" i "valencià".

Java: l'idioma de les cafeteres. Sinó t'agrada el món en el que vius, amb Java te'n pots programar un de propi. Allí podràs rodejar-te d'una realitat virtual on els jugadors del Barça no es lesionen, JNFP actualitza dues vegades cada dia, el càncer només afecta als lectors de La Vanguardia, i totes les intel·ligències artificials són rosses, amb els ulls blaus, i parlen en català nord-occidental.