dilluns, 31 d’agost del 2009

Jo només saludo a la competència


Sembla que al meu estimat Josef Fritzl li acaba de sortir competència. Diu la premsa que a finals de la setmana passada una noia, Jaycee Lee Dugard, va entrar a una comissaria de San Francisco per denunciar que havia estat segrestada per un matrimoni, Phillip Craig Garrido i Nancy Garrido, durant 11 anys. En aquestes colònies no es feien lluites de coixins ni bromes a mitjanit, sinó que se't follaven a la mínima i sense preguntar. Jaycee Lee convivia amb dos nens, concebuts en la passió de la còpula no consentida, en una tenda de campanya al pati del darrere de la casa del matrimoni Garrido. Un veí ho va denunciar, però a la poli li va fer pal pujar les dos escales del replà. Bad boys, whatcha gonna do when they come for you?



Bé, ara toca que totes les ments ben pensants encenguin unes espelmes, es donin les mans, facin la volta a una olivera i alcin conjuntament el crit al cel contra aquest monstre de la naturalesa. I a seguir amb la nostra vida. A fotre-li el salt a la parella, a viure del treball dels altres, a mirar Sexo en Nueva York. Pitjor seria haver violat una nena durant 11 anys.

Però deixeu-me dir-vos una cosa sobre aquest "monstre". En uns temps de consum bulímic, on les relacions personals t'emocionen durant menys temps que un politono, en els que els matrimonis famosos compren bebés com si Àfrica fos un súpermercat de recursos humans, en els que quan et canses del nen li pots llogar una assistenta que te l'entretingui, en els que et pots fiar més del teu microones que dels teus amics, un home s'ha mantingut fidel durant anys a una nena. 11 anys, per ser exactes. Li ha donat dos fills, menjar, i un sostre sota el que viure. De tela, és veritat, però un sostre al cap i a la fi. I, el que és més important, Phillip Craig li ha donat amor a la pobre Jaycee Lee, probablement molt més del que li hauríen donat els seus pares

Phillip Craig Garrido: criminal o heroi? Potser un judici precipitat us dirà que el primer. Però la història, ah, la història, l'acabarà posant al seu lloc.

divendres, 28 d’agost del 2009

Jo només miro documentals d'animals



El fascinant canal Odisea (Odisseia en portugés) m'ha deixat trastocat amb els hàbits sexuals extrems del dimoni de Tasmània. Resulta que les femelles d'aquesta raça bruta, violenta i antisocial, són molt selectives amb els gens dels mascles que les volen fecundar, així que només permeten la còpula a aquells especímens que les guanyen en un combat cos a cos. I la naturalesa, que en la seva incomesurable sabiduria és conscient que aquesta reticència pot desembocar en la fi dels dimonis de Tasmània, ha castigat a les femelles amb una protuberància a l'altura del clatell. Quan arriba l'època de procrear, els mascles atrapen a les femelles mossegant-les per aquesta estranya part de la seva anatomia, les arrosseguen fins al seu amagatall, i les obliguen a fornicar durant hores.

Sé que aquest estiu molts lectors han estat llançant atacs infructuosos a caus de mala mort que responen al nom de Pacha o similars. Comenteu, fills de puta.

dimecres, 26 d’agost del 2009

Jo només vull que els nens s'acostin a mi


Encara que l'anarcoprimitivista que viu dins meu ho vulgui negar, he d'admetre que la vida per un ciutadà del segle XXI és molt més fàcil que la d'un subjecte del XIX. Però molt. I tot gràcies a la tecnologia. D'altra banda, tot aquest progrès també té un revers fosc, ocupat sobretot per imbecilades que ningú coneixia i que no tenia puta necessitat de conèixer. Parlo de les depressions, el sida, Hello Kitty, la llet desnatada o els Smart. Però sobretot parlo de l'explotació infantil. Al segle XIX els nens no es drogaven i no tenien temps per caure en el fracàs escolar, perquè als cinc anys ja estaven a la fàbrica currant com uns pepes. Tampoc es relacionaven amb gitanos perquè es passaven el puto dia treballant, activitat que causa una repulsió congènita en l'ètnia caló. I cal remarcar que la canalla tampoc es baixava politonos. Home, és que no existien, em direu. És igual, la qüestió és que no en baixaven.



Ara bé, durant els anys 90 del segle XX, arran de no sé quin assumpte dels nens taiwanesos i els tallers clandestins de Nike, es va posar de moda reivindicar els drets dels nens i denunciar la explotació infantil. L'encarregat d'aquesta tasca fou un sub-tipus de subjecte reivindicatiu, parent de l'ecologista i l'amant del 3er Món (o Third World Lover, que diuen els anglesos, o gilipolles mental, que diem a ca meva). La qüestió és que els amics de la moral no en tenien prou amb que sortís el Charles Dickens de torn a fer una novel·leta sobre els nens londinencs que treballen a la fàbrica i van pels llocs amb els peus bruts, no, sinó que la denúncia havia d'anar acompanyada d'una proposta política (falsament) sòlida.

Us diré una cosa sobre els nens. Si per mi fos, els fotria tots a picar pedra el primer dia que comencessin a gatejar. L'únic benefici que en podem treure és la força productiva, a pesar de les controvertides propostes del meu bon amic Fritzl. Però això és molt cruel, dirà algun antropòleg wannabe de la UAB. Doncs no gens. Perquè els nens quan neixen no tenen estructures mentals. No pensen, no diferencien el bé del mal, el plaer del dolor, el Barça del Madrid. Així que coneixent la de penalitats que els hi reserva la vida, encara els hi fem un favor si els inculquem que ser un esclau precoç és un plaer.


I el millor del cas és que totes aquestes teories no són meves, sinó del prestigiós psicòleg conductista i enginyer social B. F. Skinner, també reconegut per la invenció de la caixa Skinner, una andròmina que recompensava amb un estímul positiu a un animal cada cop que realitzava la tasca convenida pel realitzador de l'experiment. Diuen que Skinner tancà a sa filla en una d'aquestes caixes i que aquesta desenvolupà trastorns psicològics greus. També diuen que el rumor és fals. I també diuen que si el río suena, a la cazuela. Jo prefereixo creure'm-ho, perquè aquesta gesta tan noble omple d'honor i autoritat al gran Skinner, i ens ensenya el rumb a seguir per la nostra societat desorientada. Nens esclaus, guardeu-ho a la memòria.

dilluns, 24 d’agost del 2009

Jo només ventilo el lavabo


Atenció periodistes, analistes culturals, nihilistes, anarquistes primitius, internautes ociosos, companys odisfèrics, masses desesperadament necessitades d'un líder i sí, tu també, Miley Cyrus, que ja quasi tens els 18 anys: avui comença la pretemporada de Jo només follo a pèl.

Per anar fent boca, voldria començar amb una confessió. Estic a l'exili, no de vacances. Tot allò de Berlin i els nazis i els segons descobridors de Cuba sí que eren vacances, però ara estic refugiat a n'aquella Arcàdia nuclear coneguda com a Flix. Val a dir que sempre és un plaer esfonsar els sentits en aquelles virtuts que fan de la vila un lloc tan inspirador pels rapsodes que ens regalen els seus versos de merda a La Veu de Flix. L'aigua amb gust a clor, els menors d'edat que juguen a póquer, la cel·lebració de l'alcoholisme, el meandre, la vegetació i (va, que ho estaveu desitjant) les ingents quantitats de farlopa que circulen pel poble. Però aquest cop no estic al poble per gust. En realitat, m'amago de la meva companya de pis.



Hauríeu de saber algunes coses de la meva companya de pis. És una gorda. I si hagués d'afegir un adjectiu, vés que no fos fastigosa. I si encara hi pogués agregar un complement probablement seria de merda. Així que, amics de la ESO, si heu seguit la meva explicació comprovareu que la meva companya de pis encaixa dins la molt corrent tipologia de gorda fastigosa de merda. Ep, que jo no tinc res contra els gordos! Valga'm Déu de faltar al respecte d'obesos il·lustres com John Belushi o la companya blogger ProAnaGirl. Però si una persona amb sobrepés és desagradable es converteix automàticament en un gordo fastigós de merda. Ai, quin bon caràcter que tenen els gordos, diuen alguns. Els meus collons bon caràcter.

L'altra cosa que hauríeu de saber de la meva companya de pis és que la seva ocupació laboral és la de comercial agressiva, mentre que la seva ocupació nacional és la de txecoslovaca. Heu sentit mai com parlen del capitalisme els de l'Europa de l'Est? Un fenòmen. Són com aquelles nenes internades als col·legis de monges que desprès surten a les festes majors i s'ho mengen tot. I quan dic tot vull dir tites. Així que la meva companya de pis es delecta descrivint com perpetra un bé de Déu d'activitats immorals i alegals, com ara estafar al client, enganyar a l'empresa o rebuscar informació dels subalterns pel facebook. Però no us pensessiu, eh, que té una coartada moral de puta mare:

El capitalismo es así, no me lo he inventado yo.

Un argument fulminant.




Però el pitjor de la meva companya de pis (bé, és difícil dir què és el pitjor, però segur que aquesta és una de les coses més molestes) és la puta mania de no ventilar el lavabo desprès de cagar. Admetem-ho: la merda de tot Crist fot pudor. I això són fets, no paraules. Així que per evitar una ostentació innecessària d'aquest inconvenient fisiològic els amants de les convencions socials han inventat un fotimer d'estratègies per amagar la pudor. Alguns de sofisticats, com ara els ventiladors que xuclen les partícules de l'ambient, i d'altres més elementals, com ara els esprais perfumats. I si no, tanques la puta porta i obres la finestra, tant si és hivern com si és estiu. Però el que no és logic és que la gorda fastigosa de merda (i filla de puta, que ja m'en descuidava) es foti com un toixó per dinar, es tanqui al lavabo en unes sessions maratonianes al final de les quals pareix una cagada que probablement no l'abastes ni amb una càmera panoràmica, i desprès deixi tots els orificis de ventilació obstruits. I clar, un pobre servidor, que NO tindria per que estar al corrent de les cagades de tot el personal que passa pel pis, entra al lavabo i es troba perillosament rodejat per un ambient hostil que no el penetres ni amb un matxet del 7.

Una vegada, pobre diable, vaig entrar a cagar desprès de la txeca i em vaig perdre en la densitat de l'atmosfera. Em van trobar deu dies desprès, al penjarobes dels veïns, amb barba, sense calçotets i encomanant-me a Sant Bear Grylls. Una experiència que tractarem un altre dia. Possiblement mai, però sobretot conserveu l'esperança, que és l'últim que és perd. Clar que Ana Frank s'ho va creure i al final va descobrir que l'últim que es perd és la vida. Però eren altres temps.

dijous, 13 d’agost del 2009

Jo només follo de vacances (iii)




Com que estic a Berlin, no tinc temps ni de llegir els blogs ni de contestar als comentaris del meu propi blog. Per això aprofito aquesta entrada per respondre a la pregunta del pare Bukkàkez sobre l'estat de la qüestió del nazisme a Alemanya. Jo, que sóc una persona amb una tendència natural cap a les bromes sobre règims totalitaristes i minories oprimides, i essent la dictadura nacional-socialista alemanya una de les aventures polítiques més extremes en aquest sentit, i amb una fecunda producció humorística, és cabdal pensar que la capital teutona ha de ser el més semblant a un paradís de la risa.

Error.
Els alemanys no tenen sentit de l'humor. És més, segons m'han dit, el seu pa de cada dia en qüestions humorístiques són els refranys propis de la regió. Imagineu la situació. Esteu a un club de techno súper-exclusiu i de sobte al vídeo-dj se li cola una foto de la seva tita. La reacció lògica seria escriure un post sobre el tema, però el germanicus comunus coronarà aquesta situació hilarant amb una punchline com ara "això és com regar patates amb col-i-flor".


Ho sé, jo tampoc ho entenc. Però és que jo tampoc odio als jueus.


I això ens porta al tema que ens ocupa. Els alemanys, com a mínim els berlinesos, no poden comprendre una equació on les constants siguin l'humor i el nazisme. Per ells és una cosa inconcebible, com regar patates amb col-i-flor. El primer dia que vaig arribar vaig voler retre un homenatge al Sant dels humoristes extrems soltant un orgullós hail al mig d'Alexanderplatz. Un poli que em va veure va treure la porra i la va fer ballar. Pobre de mi, em pensava que aquella actitud amenaçant era un gest de complicitat, en record de l'edat d'or de la violència, però en girar-me cap al poli i dedicar-li un somriure idiota i un hail si cap encara més enèrgic, vaig copsar el seu missatge al bell mig de les costelles.

Però els alemanys no volen ni sentir a parlar dels nazis. Ni en humor ni en res. L'eloqüència del policia hauria d'haver estat suficient, però encara em va faltar una visita al Museu d'Història Alemanya per descobrir que els teutons se les empesquen totes per evitar que el seu passat nacional-socialista faci més soroll del que ells desitgen. Una de les coses que voldria subratllar d'aquest museu és que a partir del segle XIX els putes dels alemanys ja et van soltant spoilers sobre el tema dels jueus. Allí trobes un plafó sobre els progroms russos, allò una detallada explicació dels origens de l'antisemitisme a França. Així quan arribes a la Solució Final no pots evitar pensar:

1. Si és que estava cantat!
2. És un designi de Déu per haver matat a Jesucrist.

3. La culpa és dels francesos.

Encara que jo la tercera opció l'acostumo a emprar per quasi tots els problemes, tant siguin aquests qüestions metafísiques, de política internacional o més prosaïques com que se't desfacin els cordons de les sabates. Sempre és un gabatxo.


L'altre aspecte remarcable d'aquest insòlit museu és el resum sobre la història alemanya durant el segle XX que presideix el segon pis. Aquí en teniu una exacta reproducció.

1914: Inici de la I Guerra Mundial

1919: Instauració de la República de Weimar

1933: Un austríac guanya les eleccions

1933-1945: No va passar res.

1989: Cau el mur de Berlin.

Però no val la pena perdre el temps fent preguntes sobre el tema als vigilants del museu. És com regar patates amb col-i-flor.

dilluns, 10 d’agost del 2009

Jo només follo de vacances (ii)



L'alemany és un poble distingit amb una llista de conspíques personalitats nacionals que han destacat d'entre el mapa de la mediocritat humana per alguna que altra habilitat. Perquè els alemanys han sobresortit en els camps del cinema (Fritz Lang, Werner Herzog, Leni Riefenstahl), de la literatura (Friederich Schiller, Thomas Mann, Wolfgang von Goethe), de la filosofia (Martin Heidegger, Immanuel Kant) i també en molts altres sabers, com ara la política, encara que les autèntiques feres del poder provenen d'Àustria. Pregunteu-ho, sinó, l'Arnold i l'Adolf.

És per aquesta raó que em sorprén, i molt, que un lloc molt cèntric de la capital teutona, molt prop de la Museumsinsel, s'hi hagi construit una estàtua a la memòria de herr Alexander von Humboldt.




Per si algú necessita una urgent revisió ocular, transcric la inscripció que hi trobem al peu de l'estàtua. Al Segon Descobridor de Cuba. Reflexionem-hi un moment i no ens precipitem armats amb judicis precoços. Tranquils. Penseu-hi bé.

Ja està. Doncs bé: SEGON DESCOBRIDOR NO SIGNIFICA UNA PUTA MERDA. Una cosa es descobreix una vegada, i punt. Ja pot ser una muntanya, un estil pictòric, una vacuna o una illa plena de ganduls i comunistes. Desprès de la troballa només queda el kitsch i la vergonya.

Imagineu algú que vagi pel món tot vantant-se de ser el segon desvirgador de Miley Cyrus? No, perquè tal cosa no és possible. Us imagineu a algú fanfarronejant sobre ser el segon en llepar un Calipo? No, perquè és fastigós, a no ser que la primera en haver-lo llepat hagi estat Hannah Montana.

Ser el segon és una mediocritat encara pitjor que no pujar al pòdium. Cert és que els hi donen medalles. De plata, et dirà algun innocent, algú que s'hagi cregut el mite de la glòria dels secundons, l'enganyifa aquella de l'esforç i la voluntat o la cantarella de l'importantésparticipar. Sí, als segons els hi donen medalles, però és per humiliar-los. Perquè un trofeu de plata significa una rialla cruel i desmesurada envers aquell que s'ha deixat les pilotes practicant, que ha gastat fins l'última gota de suor, que ha sacrificat la vida per tal de perfeccionar el seu art i, a pesar de tot, no ha estat el millor. Perquè en la cultura humana la finalitat de la competició no és premiar i incitar a aquells que exploten al màxim les capacitats de l'ésser humà, sinó riure's d'aquells que han fracassat. Ei, que quasi ho han aconseguit. Però han fracassat.

Som una espècie que es defineix per la humiliació. Ens valorem no tant pels propis mèrits com pels demèrits dels altres. No ho oblidem. Això és el que ens permet entendre l'humor intricat que determinà l'acceptació, per part dels alemanys, d'aquest regal de la Universitat de La Habana per "honorar" al segon descobridor de Cuba.

divendres, 7 d’agost del 2009

Jo només follo de vacances (i)


Mala estrugança berlinesa #1


L'avió aterra i els passatgers sortim amb notable rapidesa. Eficiència alemanya. Això pinta bé. O no. Només sortir, dos individus amb cara d'estar mancats d'una bona follada i un bol d'All-Bran l'emprenen amb els passatgers. Volen que entrem a l'edifici de l'aeroport formant una estricta línia recta. Com als vells temps.

Sense cap mena de dubte, la cosa pinta bé.