Jo només tinc contactes amb ETA (una història real)

Anem per feina, que porto des del dilluns a València i no he pogut tocar un puto ordinador. Tinc aquí a la vora un amic de les bascongades que m'alerta que la setmana vinent arribarà un amic seu. Però no un amic qualsevol, no. Aquest és el típic amic que porta tatuat per tot el cos a Batman amb txapela i un exèrcit de rat-penats que arrosseguen una ikurrinya sagnant. Aquesta estètica, i la idiosincràsia que la fa possible, li van merèixer passar dos dies al cuartelillo com a sospitós de col·laborar amb ETA. I com que tothom sap que les forces de seguretat ibèriques tenen un rellotge Casio F91W per cervell, va ser deixat en llibertat.

Així que ara jo, i també vosaltres, tenim la irrepetible oportunitat de sol·licitar assassinats als bons samaritans dels etarres. Jo tinc en ment a clàssics com Marc Vidal, Àstrid Bierge, Kiko Amat, el tio del blog La Escuela Moderna o l'escriptor de "Cosas que hacen bluff", però deixaré lliure la meva vena democràtica per sol·licitar eta-targets.

Només imposo una condició: no vull, sota cap concepte, que les propostes vinguin acompanyades d'acusacions gratuïtes tipus Àgora com ara "jo crec que les identitats bla bla merda bla amenaçades per l'hegemonia de bla bla socialisme leche cacao avellanas y azúcar". Així no. Vull argumentacions elaborades tipus DEC com ara "és un puto espanyol de merda", "puto espanyol" o, encara millor, "merda".

Jo només surto cada nit

Últimament, es poden sentir una sèrie de llocs comuns que infesten les nostres converses diàries. Apareixen inopinadament, no se sap ben bé d'on, ni tampoc com. Potser el primer cop no en fareu cas, però desprès retornaran amb més força, una vegada i una altra, fins que en un moment donat, per fugir del silenci abismal que s'ha establert entre tu i el teu interlocutor,(probablement la teva parella sentimental), et descobriràs repetint un d'aquests lloc comuns. Alguns d'aquests tópics són fàcilment reconeixibles:

- El futur català és la sociovergència.

- El turró Suchard porta substàncies drogadores.

- No passa res si el final de Lost és decepcionant ja que, com en un viatge, l'important és el camí.


Però del que us vull parlar avui és de l'aterridor mantra de Els dimarts són els nous dilluns o, com prefereix dir-ne la trendytat catalana, Los martes son los nuevos lunes. Fem història. Quan la cultura occidental creia en el valor de l'esforç i el treball, la gent només sortia el cap de setmana. El dissabte, dia fort, i el divendres a molt estirar. Alliberaves la hybris acumulada i al treballar, que s'ha de fer pais. Desprès es va instaurar la cultura dels dijous, ja que la plaga universitària volia gaudir de les nits de la city abans de marxar el cap de setmana al poble on, com tothom sap, es quedaven arraulits al costat del foc amb la família enlloc de sortir a beure i fumar porros fins les 7 del matí. Desprès van arribar els dilluns, que en l'idioma de la festa es diuen mondays, i abans de poder comprendre i assimilar els motius ja tenim aquí els dimarts.

Emperò, la meva pregunta és: qui polles surt un dimarts? Dedueixo que per fer-ho has de gaudir d'un bon coixí econòmic, temps lliure i/o flexibilitat horària. A partir d'aquesta premisa, estableixo que els estetes decadents que animen la tuesday party són:

- Estudiants Erasmus i guiris en general.

- Dissenyadors gràfics freelance.

- Els periodistes musicals de la Rockdelux, Mondosonoro i Vice.

- Sidonie.

- Santi Millán.

- Aspirants a escriptor alcohòlic que volen plasmar el desencant d'una generació que omple el seu buit existencial fotent-se droga i sortint de festa.

- Joachimm "The Holly Roastbeef" von Smithson

I pregunto jo: si ara mateix ens organitzem per introduir matarrates a totes les ampolles d'alcohol que es serviran a Catalunya demà a la nit, ¿no creieu que el dimecres al matí l'aire d'aquestes contrades seria molt més respirable?

Jo només dissenyo vídeojocs

Llegeixo amb inenarrable estupefacció que la companyia Visceral Games desenvolupa un vídeojoc basat en la Divina Comèdia de Dante Alighieri. Porta per títol Dante's Inferno, i segons el productor executiu d'Electronic Arts "volíem ser el més fidels possibles al llibre del segle XIII i inspirar-nos el màxim possible en ell, quelcom que notareu els que l'heu llegit i jugueu al joc". La fidelitat de la companyia és un treball de pura arqueologia, ja que tal i com podeu comprovar, per l'ull profà és pràcticament impossible trobar les diferències entre una pintura del Dant original i la seva versió postmomerda.

Al marge d'aquesta controvèrsia estètica, hi ha altres elements sospitosament divergents entre el joc i el poema original. A Dante's Inferno l'heroi ha de rescatar a Beatriu, seduïda [sic.] per Llucifer, lluitant contra hordes de dimonis que surten d'un mugró gegant [sic.], emprant com a armes una columna vertebral gegantesca i un mortífer assortit d'encanteris [sic.]. Que tu al segle XIII escrius un poema amb aquests elements i l'Església et crema a la foguera i desprès et ressucita per tornar-te a cremar.

Si la cosa té èxit, aviat les adaptacions per a PS3 de joies de la literatura occidental seran una plaga als nostres domicilis. Jo ja m'avanço, i llanço aquí les meves propostes.



Les cuites del jove Werther: The dead love (Goethe)

El jove esteta decadent Werther es suicida a causa del desdeny amorós de Lotte. Però els seus afers terrenals no s'acaben aquí. Mitjançant un pacte mefistotèlic Werther torna a la vida convertit en un zombi nigromant assedegat d'amor i venjança. Abrigat per un exèrcit de no-morts, Werther haurà de conquerir el territori teutò, començant per la vila de Wahlhiem, bo i enfrontat-se als soldats humans capitanejats per Albert, promès de Lotte. Un joc d'estratègia en temps real que promociona els valors decadents de la Vella Europa.


GTA On the Road: USA City (Kerouack)

EEUU, a mitjans del segle XX. Milers de joves inconformistes posen en qüestió els valors de l'american way of life amb les seves actituds passives i passotes. Escolten jazz, fumen marihuana i es relacionen amb negres. Però Sal Paradise necessita acció. Surt de Nova York en cotxe i viatja per tot el territori dels Estats Units complint una sèrie de missions criminals amb el propòsit de viure la vida al màxim i enderrocar el puritanisme ianqui. Sal Paradise atropellarà rednecks, assassinarà congressistes republicans, muntarà combats de homeless, traficarà amb ayahuasca, organitzarà perillosíssims recitals poètics i, quan la barra de vida es trobi perillosament baixa, follarà amb prostitutes i beatniks lliberals.



El zoo d'en Pitus: Mortal Chain Reaction (Sebastià Sorribes)

En Pitus pateix una malaltia que només pot curar un metge estranger. Per costejar l'operació, els seus amics reuneixen diners organitzant un zoo. Però Alexander Hartdegen, protagonista de La màquina del temps, sap que la salvació d'en Pitus significa la completa decadència de la civilització humana, ja que per culpa de l'efecte papajonasbroders en Pitus provocarà la creació d'un mortal híbrid a partir dels gens de Hitler, Robocop i Sherlock Holmes. Així, Hartdegen viatja fins la Barcelona dels 60 per enfrontar-se a hordes de vailets, animals, progres i gitanos que volen evitar la mort del petit genocida Pitus. Un shotter en primera persona en el que més punts guanyes com més nens mates.

Jo només escric un altre absurd, desagradable, llarg i també innecessari post sobre pederàstia

La realitat supera la ficció, i hom sap que només una cosa supera a la realitat: Internet. Fa mig any us parlava del blog Soc pedòfil, en el que un adolescent explicava de forma matussera (però amb bones intencions, eh) la seva atracció pels més petits de la casa. Aquest blog actualitza, però de forma tan dilatada que un acaba perdent l'interés. I això va provocar que em trobés amb El Castillo Azul.

El Castillo Azul és un forum per a boylovers hispanoparlants, principalment llatins. Què vol dir boylover, us preguntareu? Doncs és un trist eufemisme per designar els petanenes i follanenucos de tota la vida. Ras i curt. I quina cosa fa tan especial a El Castillo Azul? Doncs que combina la flor i nata dels defectes d'Internet. L'anonimat brutal de 4chan, el mongolisme del fenomen hoygan, l'exhibicionisme emocional dels blogs i també el tsunami d'informació deixalla pròpia dels xats. Aplicat, això sí, a compartir impressions i experiències sobre l'apassionant tema de la paidofília.

Tot explorant aquest infern de la moral humana, vaig topar amb una discussió titulada "que piensan de los gays". Jo, que en realitat tinc una molt bona opinió de l'homosexualitat ben entesa, com demostra aquesta foto, vaig parar-me a llegir la conversa. Canela en rama:



"Aunque soy homosexual, los gays me dan muchisimo asco, y por muchisimas razones. Y una de ellas es que la mayoria de ellos si tienen ocasion se acuestan con un menor de la edad que sea, sin importarles nada, pero luego son los que mas discriminan a los que les gustan menores solo para quedar bien ante la sociedad y el grupo. Ellos que tanto se quejan de la discriminacion son luego los mas intolerantes, incluso con quienes son como ellos. Y hablo de esto porque lo se bien. Me atrevo a afirmar que los gays nos discriminan y tratan peor a los boylovers que los propios heterosexuales. Y lo peor es que ellos son peores, mucho peores que nosotros, en su mente enferma solo hay rabos y mas rabos y si se les pone a tiro se tiran a cualquier menor tenga la edad que tenga. Pero ay, son tan hipocritas y tan cobardes que para que no les critiquen a ellos son capaces de vender o denunciar a su propio hermano."


Hoygan, que no estamos tan mal! Però si penseu que el deliri acaba aquí, aneu molt equivocats. Un altre usuari, amb evidents dots per a la psicologia, resumeix el moll de l'os del problema gay.

"Siempre he dicho y es una frase muy personal, que los homosexuales son la especie mas Imcomprensible que clama por mas comprension. La razon es obviamente porque el hecho los somete a un sinumero de ddiscrimiansiones a lo largo de su desarrollo que crea multiples complejos y frustraciones. Donde hay hostilidad, hay frustraciones y/o complejos."




I desprès d'aquest impagable Sickmund Freud llatí, encara salta a la plaça un abrandat subjecte que relata com la comunitat homosexual del seu poble es dedicà a esbombar les seves tendències paidofíliques. Corsecat per la venjança incomplerta, aquest boylover descobreix la bèstia que viu dins cada homosexual:

"Los gays, a parte de la gran maldad que llevan en la sangre, y que a muchos les inclina a destruir a los demás por pura diversión, maldad o envidia, cuando ellos por razones obvias son los menos indicados para hablar de moral (como buen ejemplo tenemos a los que se dedican a participar en programas del corazón)"

"la mala fama se la dan ellos solos con su estilo de vida, con su actitud, o con sus grotescos desfiles del Orgullo Gay. Mientras nosotros tenemos un sentimiento de ternura hacia los niños/adolescentes"


I no content amb això, encara puc enllaçar fragments d'altres intervencions immortals. Realisme màgic directe a la vena:

"Opinino que tienes razon en parte."

"aveces los adultos me dan asco, y me refiero a lo sexual"

"¿Tienes a un niño en especial? ¿tambien se entero de tu forma de vida? no me gustaria que lo señalaran en la calle como un niño violado, por que eso jamas ha pasado."

"Tú debes ser gay."


I finalment, ja en offtopic, no puc obviar el corprenedor i desesperat crit d'un boylover que demana ajuda per fer front als seus problemes judicials:

"Hola. Me voy a matar. Necesito un abogado pero mi dinero no alcanza para eso. ?Por favor decirme en que puedo hacer para ahorrar dinero para pagar por el abogado."

Jo només entrevisto a Bono

El meu nom real és Paul David Hewson, però sóc més conegut com a Bono, The Master o L'Arquitecte. Tinc 49 anys, però no importa perquè sóc immortal. Vaig nèixer a Irlanda, però això tampoc importa perquè em considero un ciutadà del món. A vegades sóc una estrella del rock conscienciada. A vegades sóc un activista del pop. M'agrada transgredir fronteres i conceptes. Algú ha dit Chris Martin? Sóc el líder dels U2, i també del puto cosmos.

"Amb els negres de merda ens toquem les polles, en plan col·lega"




Bé, per fi ens...

No miris els ulls de Bono.

Que no que?

No miris els ulls de Bono. Ho posa al puto contracte. Ningú pot mirar els ulls de Bono.

Bon començament! Si t'has d'ofendre per cada puta cosa que digui o faci.

No, no, si ho faig per tu. Tota persona que mira els ulls de Bono es converteix en analfabet. Paraula.

Això explica el dels teus fans...

Exacte.

Has estat candidat a Nobel de la Pau per la teva lluita en contra de la fam i el sida al tercer món, per la teva defensa del reciclatge...

No, del reciclatge no. El reciclatge és per maricons. És impersonal, buit. Què vols? Que Bono es faci una puta foto amb un contenidor de plàstic pudent?

Doncs parlem d'Àfrica. Tothom que hi va diu que l'experiència li canvia la vida.

Ah, com ho saps, puta! Bono hi va anar i des de llavors que n'està enganxat.

Enganxat...

Sí, és una sensació difícil d'explicar... mística... És el fet d'arribar allí amb una puta caixa de bolis bic comprada a l'Abacus i veure com els putos negres es maten per aquell grapat de bagateles. M'explico? És una sensació de poder immensa, d'omnisciència... com si fossis un Déu d'amor que ha vingut a la Terra a salvar aquella colla de negrots malparits. M'explico?

No gens.

No provis de comprendre a Bono. La ment de Bono està per damunt dels raonaments dels mortals.

Llàstima.

Ei... Ei! Has dit Chris Martin?!?!

Per a res.

Acabes de dir Chris Martin!

Nein.

Bono demana disculpes.

Chris Martin.

Has dit Chris Martin?

No.

Ah.

Chrsmrtn.

Ho has tornat a dir.

No.

Val. És que a vegades... bé, és igual.

Creus que el problema del Tercer Món té alguna solució?

Sí. Míssils nuclears a go-go.

Em refereixo al problema "social" Tercer Món.

Afortunadament no.

Afortunadament...

Clar. És un sistema perfecte. Mentre una part del Primer Món s'encarrega de rebentar-se els recursos del Tercer Món, l'altra part, els ociosos, els estetes decadents, els estudiants de lletres, s'encarreguen de netejar les consciències. A més, saps quans putos discos d'U2 fa vendre tota la merda aquesta d'Àfrica? Milions! Quantes entrades? Kilotrilions, un número inventat expressament per calcular el número de fans d'U2. I saps que ha de fer Bono a canvi? Un viatge a l'any. Dos putes fotos. Una campanya gratuïta per Unicef. Apadrinar un puto moreno per 1 euro a la semana. És perfecte. Hòstia! No és perfecte??!!

Perfectíssim. A més tinc entès que vols apadrinar el diàleg interreligiós.

Tate. Com t'ho diria?... Coneixes a Giovanni Pico della Mirandola.

El dubte ofèn.

I els teus lector?

Probablement no. Però ja els hi poso un enllaç a la downiepedia.

Doncs Bono es considera el Pico della Mirandola del segle XXI. Bono reunirà a tots els líders religiosos del món per proposar-los-hi una síntesi de totes les confessions que ha elaborat a estones lliures, mentre feia activitats superficials com cagar o composar un nou disc. Bono només pot avançar que el déu d'aquesta nova religió sincrètica serà un tio amb cap d'elefant, crucificat, calb, amb turbant, virret, estrella de xèrif ianqui, sotana, la samarreta de Maradona i la cara de Hanna Montana on hi hauria de tenir els genitals. I tentacles. Molts tentacles.

I el credo quin serà?

El que?

És igual. També voldria comentar que, al llarg de l'entrevista, m'ha donat la impressió que tens la tendència a usar expressions com negre de merda, moreno dels collons o negrata.

Clar, però en plan col·lega. És el rotllo que ens portem, perquè els negris accepten a Bono com un d'ells. Bono arriba allí amb la seva caixa de bolis Bic i els hi crida "Eh, nigro. Nigro de merda. Cabron. Vols un boli, fill de puta? Són de marca bona, eh! Marca Bic! Com els fuets! Negro! Eh, negro! Tu escuchar Bono! Querer boli, joputa de mierda, sucio, rata?".

Ahà.

I també ens toquem les polles. Perquè estem molt segurs de la nostra masculinitat. Ens fem bromes i ens toquem les polles. Bé, només els hi toca Bono, la polla. Perquè Bono no permet que li toquin la polla, que els negres són una mica invertits, que ho porten a la genètica.

No ho veig massa clar, això de les polles.

Hòstia, Valero, que és molt fàcil! Ara tu i Bono esteu aquí, de puta mare, xerrant així de guais. I llavors Bono fa una broma i per fer-la més hilarant et toca picarescament la polla.

Ja et dic ara que a mi no me la tocaràs, la polla.

Que sí, home! Que no es cap estratègia homosensual. És com...

Les mans quietes.

Però si només...

Chris Martin.

Has dit Chris Martin?!?!?!

Sí, fill de puta, sí que ho dit.

Jo només entrevisto a Josef Fritzl

Tinc 73 anys. He nascut a Amstetten, Àustria. Em considero democristià i nihilista. Col·lecciono portades de La Onda Vaselina i Parchís. No m'agrada la correcció política. He viatjat molt, geogràficament i espiritual. Tailàndia i Disneyland em van canviar la vida. Ara estic a la presó per un crim que no vaig cometre, com El Equipo A.


"Si estimar massa a la teva filla és un crim, llavors sóc un criminal..."




Hail, herr Fritzl!

Baixa el braç, home! Que encara s'emocionarà el guarda de la presó.

Que tal la seva experiència carcelària?

Fatal, Valero, fatal. Això està ple de maricons que volen donar-me pel cul. Aquí dins no hi ha respecte per la moral ni per les costums ni per res. És una vergonya.

Home, no fotem. Que vostè està aquí dins per haver-se beneficiat a sa filla durant 24 anys!

Coi, si això ja ho sé. Però la nostra era una relació home-dona. Això està ben vist als ulls de Déu Nostre Senyor.

Potser està ben vist als ulls del seu Déu, però no pas als ulls de la societat mundial. De fet, es considera un crim.

Un crim, diu! Així que ara estimar massa a una filla, donar-li una educació completa, moral, espiritual, nutricional i sexual; voler-la protegir de la decadència moral de l'exterior i mantenir la seva ànima incorrupta, càndida i pura és un crim! Si és així, llavors sí que podem dir que sóc un criminal.

Expliqui la seva visió del cas.

Mira, Valero, jo em considero un punk de l'alliberament sexual. Segueixo l'estètica del do it yourself. De jove, quan formava part del moviment contracultural austríac, vaig malgastar molt temps intentant lligar amb pelandrusques, així que finalment vaig prendre una decisió a lo Juan Palomo: yo me la crío, yo me la follo.

Sí, sí, un punk de l'alliberament sexual, però no creu en la normalització del sexe homosexual.

Però és que els maricons no són persones.

Bé, deixem aquest tema. Diu vostè que ha viatjat molt. Ha estat mai a Catalunya?

I tant que sí. Vaig viure una temporada a Barcelona, però no vaig sentir-me-hi còmode. A les Rambles hi havia moltes putes, però totes eren velles, ancianes. Quin puto fàstic.

Jo passo sovint per allí i diria que la mitjana d'edat de les prostis de kellogs és de 20 anys.

Per això ho dic: 20 anys! Dones amb pits desenvolupats, amb pèl púbic, amb capacitat per decidir i autonomia jurídica. Quina angúnia!

I no salvaria res de la ciutat comtal?

La festa dels Súpers.

Sap vostè que és tota una icona del jonomesfo?

Ho sé, m'agrada i em dóna la força moral suficient com per sobreviure a l'infern de la presó. De fet, sóc un gran seguidor del seu blog, però m'agradava més abans, quan jo hi apareixia més sovint i no creava trolls per pujar de comentaris. Què cony li ha passat?

Que menyspreo profundament l'intel·lecte dels meus lectors.

Jo també.

Quin llibre està llegint actualment?

En Teo xupa polles.

Vol dir que existeix, això?

Sí, al meu cap. Però he fet els primers esbossos sobre un rotllo de paper de cul. Els vol veure?

Potser en un altre moment, amic, en un altre moment...

Jo només rento a mà

Per favor, que algú m'expliqui la raó per la qual la publictat sobre detergents és una puta merda. A priori, el públic potencial són les mestresses de casa cinquantones. Dones amb una vida anodina, sufocada i miserable, que treurien els ulls als seus fills per un gram d'evasió. Per això m'inquieta tant que els publicistes de Dixan i Wipp Express apostin per l'hiperrealisme, tot mostrant senyores analfabetes i gangoses, vestides amb xandall del mercadillo i amb el cabell cremat de tanta aigua oxigenada que s'hi han fotut. Igual que les mestresses mateixes, a no ser que algun publicista farlopero rellisqui enviant a les pantalles a la família Bold o als putos pallassos de Micolor.

La lògica d'aquests spots és una cosa que em treu el son. Per mi la publicitat et promet les matraques de la Scarlett Johanson si fas servir desodorant amb olor d'au fènix, el glamour caspós i decadent d'Ana Rosa Quintana si compres la seva revista, o que el puto George Clooney morirà aixafat per un piano si envies mig milió de solapes de nespresso a la seu de Nestle.

Els anuncis de detergent són desconcertants. Potser ja seria hora que a les facultats de comunicació audovisual parlessin menys de Los Soprano i d'anuncis de la colaloca amb accent argentí i es dediquessin més a aquest fenomen. O aquest altre, moito inquietante.

Jo només reboto aberracions

11. El meu company de pis és un home que treballa 17 hores al dia, així que quan arriba a casa només té esma per drogar-se i rebuscar aberracions per internet. De fet, pel que fa a aquest últim aspecte, el meu company de pis és tot un diletant. Col·lecciona links de vídeos tan vexatoris, tan brutals, tan contraproduents per la dignitat humana, que si Déu Nostre Senyor els hagués arribat a veure en el seu moment, enlloc d'enviar el seu fill a la Terra, hauria deixat al petit Chuck Norris a les mans del Llucifer per aniquilar-nos a tots. L'esteta decadent del meu company de pis és conscient d'això, però prefereix jugar-se-la i m'ha convençut per publicar la següent llista de vídeos. Tots els links estan amagats amb tinyurl, així que no feu el maricon.

10. Lesbianes de merda
Un clàssic. A més, servirà per posar nostàlgis als gilipolles que pensen que aquest blog era millor quan sortia caca a cada post.

9. Lesbianes vomitives
En la línia de l'anterior. Resulta més ofensiu perquè trobo molt humiliant que algú pretengui repetir la "proesa" de 2girls1cup, fracassi, i quedi immortalitzat a internet.

8. Juguem a l'ampolla?
Atenció, dissenyadors gràfics fills de puta: desprès de la Tonet, aquesta és la cadira que revolucionarà el món del moble.

7. Només la punteta i
Un apunt: l'home va morir dies desprès amb els intestins rebentats.

6. Només la punteta ii
En aquest cas, cap animal va ser ferit durant el rodatge.

5. Només la punteta iii
Superar el rècord només era qüestió de canviar cap un forat més estret

4. Festa nacional d'Ucraïna
Quants records. Em porta a la memòria el final d'un partit entre el Club Patí Flix i el Reus.

3. Em pica el melic, per dins
Doncs rasca, per fora.

2. Deconstrucció genital
Per aquells fills de puta que pensen que el blog és millor quan es cita el postestructuralisme francès de forma gratuïta.

1. Master of Horror
El terror sovint està més a prop del que pensem.

Jo només escric a jo només follo a pèl (part I)

Hi ha molta gent que es pensa que escriure el millor blog del món és una tasca pròpia d'un semidéu. S'equivoquen. Escriure a Jo només follo a pèl és molt fàcil. La part difícil és crear la genial fórmula que ha catapultat aquest blog cap a la fama, la droga i l'autodestrucció. Però en un altre gest de menyspreu, adjunto avui aquesta amalgama d'onanisme, deconstrucció i autocrítica que he batejat com a Fórmula JNFP. Potser hi hauran més entregues, o potser no. Tot depèn dels astres i de si em surt dels collons fer-ho.

1. EL TEMA

1.1. Escollir un tema
És el primer pas, i també el més irrellevant. Qualsevol tema és vàlid, perquè la fórmula JNFP aposta pel virtuosisme estilístic ans que pel contingut. De totes formes, parlar de pederastes, downies, Isabel Coixet o els Manel és sempre una aposta a cavall guanyador.

1.2. Posicionar-se enfront del tema
Igualment d'irrellevant que el punt anterior, però cal saber que una actitud destructiva és sempre més ben rebuda. La gent s'indigna més si ataques alguna de les seves opinions i, sorprenentment, esperen alguna resposta de l'autor o de la parròquia per establir algun tipus de diàleg al·lucinat. Però això és bo perquè significa més comentaris.

1.3. Cites
JNFP és un blog postmodern i, com a tal, fa bandera de la hipercitació. Cal que algunes siguin òbvies, per tal que el lector no s'adoni que estàs insultant a la seva intel·ligència. Però per norma general, qualsevol referència ha d'escapar del bagatge cultural del lector mitjà. A grosso modo, podem dir que 1 de cada 10 cites serveixen per guanyar-se la complicitat del receptor, mentre que 9 de cada 10 serveixen per presumir d'erudició.

1.4. Moralina
En un principi, no et podràs permetre el luxe de sermonejar als lectors. Però un cop el culte entorn a la teva figura cresqui es tornarà imperatiu l'adoctrinament ideològic.

2. LA NARRACIÓ

2.1. L'estil

L'autèntica raó de ser de JNFP. A grans voltes, l'estil de JNFP es basa en en caòtics agrupaments d'oracions subordinades contrapuntuades amb violentes frases d'una a tres paraules.

2.1.1. Vocabulari
Tan barroc com sigui possible. Si és menester, cal emprar el diccionari de sinònims i antònims a fi de canviar algunes paraules per cultismes equivalents. Amb el resultat final a les mans, cal amanir el conjunt amb insults de tota índole. Gilipolles, imbècil, xupapolles són bones opcions, però fill de puta i subnormal MAI hi poden faltar.

2.1.2. Vocabulari especialitzat
Totalment indispensable. Conceptes i tecnicismes de camps diversos com el filosòfic, el cinema o la física quàntica són emprats amb la mateixa finalitat que les cites. Consultar punt 1.3.

2.1.3. Mots d'altres llengües
Imprescindible si la llengua és el llatí. Molt aconsellable si és l'anglès, sempre i quan no siguin anglicismes popularitzats com trendy o single. Gens aconsellable si és el francès, a no ser que s'introdueixi dins d'un context d'ironia.

2.1.4. Faltes d'ortografia
Sempre val la pena introduir-ne un parell. Algun miserable veurà una escletxa per on atacar-te, i algun fan incondicional li respondrà cagant-se en sa puta mare. Això significa un mínim de 10 comentaris. Al dia.

2.1.5. Vocabulari propi
És absolutament necessari ja que et permet comprovar el grau de devoció que et professen els lectors. Si aconsegueixes popularitzar expressions com downie o esteta decadent és que vas pel bon camí.

2.2. Ordenació de les idees
Totalment sobrevalorat. Següent punt.

2.3. Arguments
Ídem. L'únic argument acceptable és l'autoritat personal, però aquest és de per si un anti-argument.

2.4. Extensió del post
Hi ha una norma dins del món del guió diu que has d'expressar el màxim amb les mínimes paraules. A JNFP la relació és inversament proporcional.

3. COMENTARIS

La finalitat de la Fórmula JNFP és incrementar la devoció al voltant de la teva persona. En segon lloc, acumular visites i, desprès, comentaris. La satisfacció de l'ego, com totes les coses d'aquest món, també és mesurable matemàticament.

3.1. Respondre als comentaris
Quan encetis un blog seguint la Fórmula JNFP cal que responguis, una per una, a totes les persones que escriuen. Finalment, quan estiguis podrit d'èxit, és suficient si escrius algun comentari general just abans de penjar la següent entrada, només per fer veure que t'interessa el que opinen els lectors. L'objectiu final és passar olímpicament del contingut dels comentaris, i fixar-te només en la quantitat que n'acumules. Llavors, la gent amb un blog nou, ansiosa per fer-se ressò i publicitat dins d'un blog d'èxit, ja s'encarregaran de dinamitzar aquest apartat.

3.2. Detractors
Quan sorgeixi una crítica, espera un dia. Sempre és millor que algú que no siguis tu se li tiri a la jugular. En cas de que aquesta situació NO es produeixi, contesta cagan-te en sa puta mare, encara que pensis que té raó.

3.2.1. Trolls
Un condiment que s'ha d'administrar amb cura. Són molt temptadors, perquè indefectiblement signifiquen més comentaris i, amb sort, més visites, però poden convertir el blog en un xat d'adolescents hormonats. La millor solució és crear periòdicament el teu propi troll emprant un pseudònim.

3.4. Fanàtics
No els hi contestis. Mai. Tota religió d'èxit es basa en la figura d'un déu absent.

Jo també escric un diccionari estúpid

El diccionari estúpid, del mestre Albert d'Igualada, és una d'aquelles idees per les quals un servidor i qualsevol altre sequaç de la risa s'haurien afusellat un testicle. A camí de convertir-se en tot un meme, desprès de la disseminació que n'ha fet el nostre missioner dels inferns celestials, decideixo sumar-me jo també a escriure entrades estúpides. Proveu de fer-ho. És tan senzill que es torna addictiu. Com els cacahuets, criticar la tele, petar-se grans o petar-se a menors d'edats.


Perry Manson: l'advocat del diable.

Josef Fritzl-Ravitz: senyor que s'amaga a les bosses de patates per violar als nens.

Cheesus-Crist: nou messies amb gust de formatge.

Quim Mojón: escriptor amb una prosa de merda.

Felipe de Bonbón: el rei de les dietes.

Ramon Pellizqué: presentador acusat d'abús sexual.

Marcel Pus: escriptor francès que fa angúnia.

Figo Mortensen: actor fill de puta.

Stanley Rubick: director de cinema polifacètic, policrom i enigmàtic.

Alicia Sánchez Que-Macho: polític transexual.

Jean-Claude Can Zam: l'heroi dels suburbis que et trenca la cara a ritme de flamenco.

Green Gay: punkis, ecologistes i maricons.

Smacks-Down de Kellogs: cereals artificials que t'hostien l'estómac.

Stephen Hawtin: científic paralític aficionat a la música electrònica.

Adam Smint: economista que popularitzà l'expressió "sin capitalismo, no hay beso".

Burger Quinqui: el restaurant dels suburbis.

Jo només incito a la violència

No se m'escapa que alguns il·lustres lectors d'aquest blog han proposat un personalíssim club de la lutxa per tal doblegar-li l'espinada al tristíssim i prepotent troll que ens acusa de covards. Si no m'erro, el punt de trobada serà a l'estació de Sants, davant de la paret que té un forat. He de confessar que no conec l'ubicació exacta del lloc, però el nom m'evoca sensacions de sordidesa i de llegenda. Però no ens emocionem. Encara queden moltes coses per enllestir:

- Llista definitiva d'assistents i assistentes.

- Confirmar de la presència del troll.

- Concretar l'hora del linxament.

- Proclamar els Frosties de Kellogs com a esmorzar oficial del dia.

- Llogar prostitutos i prostitutes pel descans del guerrer.

- Proposar càntics de guerra i victòria. Jo tinc claríssim que no hi poden faltar aquesta, ni aquesta, ni molt menys aquesta altra.

- Proposar tècniques de combat. Jo em decanto pel Dnepropetrovsk Maniacs Killing Hammer & Screwdriver.

Glòria i frosties per tothom.