Jo i Sarah Palin només escoltem Heavy Metal

Sarah Palin mostrant unes banyes: velada referència a l'ex-candidata demòcrata Hillary Clinton o gest simbòlic d'adhesió a la causa headbanger?

Oh, Palin, you shook me all night long...

Jo només jugo amb Sonic

Res a afegir. S'ha de ser mongòlic profund per qüestionar el carisma d'un eriçó blau que corre espitat per boscos i complexos industrials rebentant ordinadors i robots al més pur estil hoolligan. A més, en Sonic s'enfronta a una bola de greix malparida i amb bigoti coneguda com a Dr. Robotnik, el projecte vital del qual és capturar tots els animals del món i convertir-los en sers biomecànics (és notori que quan el petit Robotnik anava a escola encara no s'havia aprovat l'assignatura d'educació per a la ciutadania). En definitiva, que les aventures d'en Sonic són tota una lliçó pràctica d'ecologia que Greenpeace no ha estat incapaç d'impartir en tots els seus anys de miserable existència.

No obstant això, el fet crucial no són les virtuts de la mascota de Sega sinó els defectes del seu homòleg a Nintendo: Super Mario.

Que algú arribés a pensar que un lampista italià tap de bassa proferint crits de timbre manifestament homoeròtic tenia el suficient carisma com per ser la mascota de Nintendo és un misteri que em provoca insomni de forma recorrent.

Que algú ho proposés a un experimentat comité empresarial i que la idea prosperés fa trontollar les meves pobres construccions mentals sobre el significat de l'univers i la vida humana.

Que el petit fill de puta triomfés arreu del món, tant a Orient com a Occident, bo i protagonitzant un grapat de vídeo-jocs demostra que Déu existeix i que té un sentit de l'humor fotudament recargolat.

Amb el pas dels anys el meu rebuig a Mario ha acabat convertint-se en tota una croada, instigada sobretot arran de la preocupant constatació de que els fans de Nintendo són legió i, a diferència dels votants del PP, no se n'amaguen. Cansat ja de repetir sempre el mateix discurs, deixaré aquí penjats els meus principals arguments en contra d'en Mario, que no per ser més infundats i arbitraris m'en sento menys orgullós.

1. Mario és pederasta. És obvi perquè porta bigoti.

2. Mario és un violador en sèrie. En realitat l'heroi és en Koopa, qui en cada entrega és brutalment apallissat per en Mario abans de mantenir sexe no consentit amb la Princesa Peach.

3. Italià i carismàtic són conceptes antitètics.

4. Mario és un ex-convicte fugat. Menja bolets per assolir estats alterats de consciència, s'esmuny per les canonades i maltracta tot tipus d'animals, especialment tortugues.

5. Mario és una puta bola de greix amb bigoti. El Dr.Robotnik també ho és i en Sonic li fa la festa dia sí dia també. Ergo estar gras és motiu de mort.

6. En Mario manté una sòrdida relació sexual amb el seu germà Luigi. És obvi perquè ambdòs porten bigoti.

I per coronar la meva diatriba em permeto el luxe de linkar un vídeo de Cavalcade of Cartoon, la nova sèrie d'en Seth McFarlane, on hi trobem un subtext molt obvi: en Mario no és un bon samarità. Si córre a salvar a la Princesa Peach és amb la vaga esperança de pillar catxo. Òbviament, ell ho nega.

Ja veurem com t'ho fas per negar que vas tocar a aquells nens quan et portem a judici. I si la denúnicia no prospera, sempre ens quedarà la justícia del garrot.

PD: Mark Ryden en estat pur, clar que sí...

Jo només crec en el Juràssic

Heu d'admetre que la vida moderna és una puta estafa. No sé si amb Franco es vivia millor, però tinc bastants dubtes al respecte. Si per mi fos encastaria una bomba de nitroglicerina a l'esfínter de la civilització i li serviria un caldo de napalm per sopar. Tant de bo poguéssim tornar al Juràssic, on l'home es batia amb rèptils colossals, lesbianes en bikinis de pell s'exploraven mútuament i el sexe interracial no estava penat.

Jo només crec en un Estat policia

Succeeix que a vegades el significat ocult de l'existència es revela per mitjà dels detalls. Instants fugissers d'aparent intranscendència són els portadors de missatges arcans i metafísics que connecten la materialitat inert del cosmos amb els batecs del nostre esperit arraconat.
Si en llegir el paràgraf inicial t'has emocionat o has pensat que podria ser una persona interessant mereixes tot el meu despreci. Fuig corrents cap a algun bloc de "modernos". Allí el lirisme és cel·lebrat però als meus regnes és motiu d'empalament.
A mitjans del segle XX George Orwell escrigué 1984, una cèl·lebre novel·la en la que un estat totalitari instal·lava càmeres de vigilància tant en espais públics com privats per mantenir controlada a la població. Tot i que no en fou l'inventor, la novel·la d'Orwell és un dels màxims representats d'un subgènere de la ciencia-ficció conegut com distopia o utopia negativa. De forma més o menys unànime es considera que els futurs hipotètics que es presenten en aquest subgènere són del tot indesitjables, consens amb el qual dissenteixo profundament.
Com apuntava al principi, els detalls són potser no una part imprescindible de la vida sino el seu propi fonament. Les vides d'homes d'inqüestionable virtut han estat esfonsades per fugaços instants que revelen la verdadera identitat que tremola rera la màscara. Una xarxa de càmeres inquisitorials ens ajudaria a escombrar les mantes de dignitat sota les quals s'amaga el patetisme de la humanitat.
L'altre dia, en anar a dormir completament ebri, vaig ser víctima d'un somni en que els reporters de Callejeros donaven un cop d'estat i les càmeres s'escolaven dins els domicilis privats. Inmediatament el govern inventava ad hoc l'únic programa oficial que era retransmès arreu del món: un zapping compost pels moments més ridículs dels ciutadans, caçats tant al carrer com als seus treballs o fins i tot dins les seves pròpies llars. Un món on tots vosaltres, fills de puta, ereu descoberts.
Lamentablement jo vaig despertar-me, però recordeu que el Dia de l'Apocalipsis la vostra identitat rebentarà i en brollarà el pus de la vostra naturalesa verdadera. El costat fosc no us complementa: us defineix.

Celebrate god times

Queda inaugurat el bloc. Estampeu una ampolla de cava francès contra la pantalla de l'ordinador i lamenteu la vostra estupidesa. Les masses sou manipulables. Ara, celebrem-ho.